biografia

PRESENTACIÓ I BIOGRAFIA D’ALFONS CARDELÚS

Marita de Balle i Campassol ,  Carles Cardelús de Balle , març de 2018

 

El contingut d’aquesta pàgina web deu principalment la seva existència a la perllongada, intensa i molt laboriosa dedicació del seu autor, Alfons Cardelús Barcons. Sense ell, la valuosa font d’informació que conté sobre els orígens de la família i el seu cognom comú, i sobre la incessant i progressiva ramificació de l’arbre familiar, generació darrere generació, no haurien sigut possibles.

A continuació exposarem a grans trets quin era el perfil humà i professional de qui pot ser considerat la gran llavor d’aquest treball.

Naixement, família i formació acadèmica

Alfons Cardelús Barcons va néixer a Barcelona el 4 de gener de 1923, i era fill de Carles Cardelús Carrera i de Carme Barcons Serrallach, tots dos originaris d’Olot i que provenien de famílies amb una dilatada tradició conservadora i catòlica.
Ell va ser el quart i darrer fill de l’esmentat matrimoni, i els seus germans eren en Joan Maria, la Maria Lourdes i en Miquel. Van néixer tots tres a Olot, a diferència d’ell.
Va cursar els estudis inicials als Jesuïtes de Caspe. Després, a l’Acadèmia Torras i Bages, i va finalitzar els estudis reglats de batxillerat a l’Institut Balmes, tots ells de Barcelona.

Llicenciatura universitària i oposicions

Com el seu pare Carles i el seu germà Joan Maria, l‘Alfons va cursar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, i s’hi va llicenciar l’any 1946. A aquella Facultat, va tenir com a excel·lents mestres Catedràtics tan il·lustres com Josep Maria Pi i Sunyer, en Pou d’Avilés, i en Josep Maria Trias de Bes. Alguns dels seus companys de carrera van arribar a ser anys més tard ben coneguts en les seves diverses facetes, com en Josep Maria Puig Salellas (prestigiós Notari i Jurista barceloní), en Pablo Porta Mussons (qui va arribar a ser President de la Federació Espanyola de Futbol, entre altres càrrecs públics) o en Fabià Estapé (famós Catedràtic d’Economia i que fou comissari adjunt en el “Plan de Desarrollo” de l’etapa franquista).
Un cop obtinguda la Llicenciatura de Dret, va dedicar els següents 6 anys a preparar unes dures Oposicions a Advocat de l’Estat i Inspector de Timbre. Tot i que es va esforçar tenaçment a preparar els exàmens, i que va decidir traslladar la seva residència a Madrid durant aquella etapa per concentrar-se millor, malauradament no va aconseguir aprovar cap de les dues convocatòries en què es va presentar. Anys més tard va assabentar-se conversant amb un membre que va estar vinculat als Tribunals qualificadors d’aquells exàmens que no l’havien aprovat per haver estat vetat nominalment pel règim franquista per raó de les seves conviccions polítiques, molt allunyades de les directrius d’aquella època. Des d’aquella revelació tan greu, l’Alfons va intentar aconseguir proves d’aquella injustícia consultant arxius d’aquella època, però la seva inclusió en una “Llista Negra” (com ell l’anomenava) no la va poder mai constatar documentalment.
Aquella llarga i intensa preparació com a opositor el va ajudar després si més no per enfortir, ampliar i fins i tot arribar a excel·lir els seus coneixements en moltes matèries jurídiques, circumstància que li va resultar molt útil després en la seva dedicació professional per aconseguir resultats exitosos.

Matrimoni i nombrosa descendència

A l’any 1958 l’Alfons va conèixer a Olot qui seria un any més tard, després d’un breu nuviatge, la seva estimada muller, la Marita de Balle i Campassol. Ella era filla d’Eduard de Balle i Nouvilas (Marqués de Vallgornera) i de Dolors Campassol i Peñasco. Es varen casar feliçment el 23 de maig de 1959 a la Basílica de la Mercè.
En un període de poc més de 5 anys, el matrimoni va tenir 5 fills: Ana (1960), Sofia (1962), Eulàlia (1964), Olga i Carles, bessons (1965).
Mentre la Marita s’ocupava abnegada i diligentment de portar la casa i per sobre de tot de prendre cura dels cinc fills en les moltes necessitats i atencions que precisaven al llarg del seu creixement, l’Alfons treballava intensament per mantenir l’economia familiar.

Dedicació professional i docència

Abans, l’any 1955, va obtenir una plaça d’Advocat especialista en Dret Tributari a la Cambra de Comerç de Barcelona, i va arribar a ocupar el càrrec de Cap de l’Assessoria Jurídica de l’Entitat fins a la seva jubilació, que va arribar l’any 1988.
La feina a la Cambra era variada i molt exigent. Consistia entre altres tasques en l’assessorament i defensa jurídica dels interessos dels afiliats de la Cambra en diversos àmbits. Una de les seves principals responsabilitats, que procurava complir sempre amb gran rigor, era estudiar els projectes de llei de les normes tributàries que el poder legislatiu volia aprovar, per fer-ne esmenes posant sempre l’accent en la protecció i defensa dels drets dels contribuents en general i dels comerciants i industrials en particular. Així mateix, en moltes altres ocasions s’encarregava de plantejar impugnacions d’aquelles normes que resultessin contràries als interessos d’aquells col·lectius.
Els matins l’Alfons treballava a la Cambra de Comerç (de 9 a 15 h), i les tardes i fins altes hores dels vespres es dedicava a l’exercici lliure de l’advocacia en defensa dels seus clients en un bufet privat que compartia amb altres advocats. Durant anys, va ser soci i membre destacat d’un dels despatxos de Barcelona amb més prestigi i tradició en aquella època (Bufet Bertran i Musitu).
Als cercles tributaris de molts Organismes Públics era tan reconegut i valorat el criteri jurídic de l’Alfons com temudes les seves impugnacions en matèria fiscal per les sòlides i a vegades irrefutables fonamentacions que destil·laven els seus escrits.
Quan Espanya es trobava a les portes d’ingressar a la Comunitat Econòmica Europea va ser designat pel Consell de Cambres de Comerç per impartir Conferències divulgatives en seus d’associacions empresarials o professionals d’arreu de Catalunya per explicar als seus afiliats la vessant teòrica i també pràctica de la implantació de l’IVA a l’economia espanyola. En aquella època, diaris d’àmbit estatal van publicar diversos articles seus sobre aquell nou tribut.
Durant més de 15 anys va ser professor de Dret Fiscal en el Centre d’Estudis Tributaris i Financers, i va impartir classes setmanals al Centre Universitari Abat Oliva de Barcelona.

Ferm defensor dels seus companys

Va ser un dels més conspicus membres dels advocats barcelonins que es va encarregar de defensar els interessos dels seus pensionistes i jubilats pertanyents a la Mutualitat General de l’Advocacia, va ser escollit en moltes ocasions el portaveu barceloní d’aquets col·lectiu en les Assemblees que cada any es celebraven regularment a Madrid.
Quan l’Alfons ja tenia més de 75 anys, va ser designat membre d’una Comissió especial que va crear aquella Mutualitat per explorar possibilitats de millorar les pensions dels mutualistes de tota Espanya. Havia de viatjar setmanalment durant diversos mesos seguits a Madrid per participar activament en aquelles reunions. En un d’aquells viatges a la capital que va fer en ple hivern, va patir una greu pulmonia doble que el va fer estar ingressat diverses setmanes a l’hospital per recuperar-se.
Temps més tard, els seus companys barcelonins varen voler retre-li un sentit homenatge al Cercle del Liceu com a mostra d’agraïment al seu proïsme i compromís envers als altres. A l’Alfons no li agradaven gens els homenatges a la seva persona, preferia que els diners i recursos es destinessin a la millora de la situació dels seus companys necessitats. L’Alfons tenia fortes i decidides conviccions en ajudar els altres i actuar sempre per l’interès col·lectiu, encara que això pogués suposar-li algun retret per part de les cúpules del poder.

Principals trets característics

L’Alfons es caracteritzava per ser una persona senzilla, molt creient i practicant, honesta, íntegra, solidària, treballadora, culta, molt curosa i exigent amb la seva feina i amb el compliment dels seus deures i compromisos adquirits.
Era a més un brillant advocat, amb gran rapidesa mental i amb una capacitat analítica, dialèctica i crítica molt destacables. Combatiu contra la injustícia de les Administracions cap als seus administrats. No li importava enfrontar-se jurídicament i amb arguments sòlids contra Hisenda, contra els Ajuntaments, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, les Mutualitats d’advocats. Si la causa era noble i justa, considerava que s’havia de lluitar contra els poderosos costés el que costés. Molts li deien que la seva lluita era exemplar i encomiable, altres en canvi li retreien que era com predicar al desert o la lluita de David contra Goliat.
En moltes assemblees del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Alfons demanava la paraula per fer reivindicacions punyents a favor dels companys més grans i necessitats, per promoure necessàries reformes o per demanar una major sensibilitat de la Junta envers els seus col·legiats.
Professionalment en matèria tributària, es va mostrar especialment contrari i combatiu en relació amb la implantació de determinats impostos, com el de Successions o l’Impost sobre el Patrimoni. Va publicar articles molt crítics sobre aquests tributs en diversos diaris com La Vanguardia i ABC.
Després de la seva perllongada vinculació a l’abans esmentat Bufet Betran i Musitu, va decidir marxar-ne l’any 1990 i obrir un nou despatx amb el seu cosí Lluís Cardelús Gassiot i el seu fill acabat de llicenciar Carles, i van formar el despatx familiar “Cardelús Advocats”, fins l’any 1996 en què pare i fill decidiren traslladar el seu nou despatx al carrer Consell de Cent de Barcelona.

Jubilació professional, profusió solidària i investigadora

Es va jubilar professionalment com advocat exercent a finals de l’any 1999 (tenia llavors 76 anys), ja que sostenia que era millor deixar la professió i “penjar la toga” mentre el cap fos clar i amb plenes facultats que no pas arriscar-se a incórrer en errors professionals per raó d’eventuals i imperdonables descuits fruits de l’avançada edat. L’Alfons feia i confeccionava declaracions de Renda i de Patrimoni per a molts dels seus clients, alguns amb rendes i patrimonis molt elevats, i en aquella època les declaracions i els seus càlculs es realitzaven a mà, de forma que s’havia de tenir molta cura a no equivocar-se en res per les greus conseqüències i responsabilitats que això podia comportar de cara al Fisc.
La jubilació no va significar ni molt menys que passés a un estadi d’inactivitat personal i intel·lectual, ans al contrari. Va ser llavors quan va poder i voler dedicar molt més temps i esforços als seus següents i anhelats propòsits: la continuació amb més intensificació en la investigació i elaboració de l’arbre genealògic familiar, treballar incansablement en la defensa dels interessos dels advocats pensionistes i dels mutualistes jubilats, i la prossecució en la organització de les seves col·leccions privades de segells i postals.

Finca Empordanesa: una venda dolorosa

L’Alfons fou propietari juntament amb els seus germans, després d’heretar-la dels seus pares, d’una masia anomenada “Mas Sant” i d’una extensíssima finca rústica que l’envoltava, al terme municipal d’Agullana (Alt Empordà). Es tractava d’una casa esplèndida -allunyada uns dos quilòmetres d’aquella petita població, propera a La Jonquera- que tenia tres plantes de gran superfície. Es trobava en un bonic paratge muntanyenc (boscos de roures i alzines imponents, diversos i variats prats de cultiu, de vinyes i oliveres) acariciat i en moltes ocasions també violentat per la Tramuntana d’aquella zona empordanesa.
En aquest Mas Sant la família hi passava una bona part dels estius i de les vacances de Setmana Santa. L’Alfons era qui s’encarregava de dirigir i gestionar l’explotació d’aquella finca, en el seu doble prisma ramader i agrícola. L’explotació la duien a terme diàriament uns masovers que residien en una casa propera. Com que aquella activitat d’explotació resultava cada cop més costosa i alhora menys productiva, i unit al possible risc objectiu que algun dia un incendi es propagués ràpidament per raó dels forts vents tramuntanencs de la zona i pogués arrasar aquells bonics boscos i paratges, va decidir l’any 1980 amb gran tristor i a contracor vendre’s la finca, inclosa aquella bonica casa. De fet, després de desprendre-se’n, mai més va voler tornar a veure-la per l’intens dolor i nostàlgia que li produïa haver-se hagut de privar d’aquella joia.

Un apassionat de la Història i breu incursió en política

L’Alfons era un gran apassionat de la Història i de la Geografia, coneixia molt abastament la Història d’Espanya i Universal. Era, a més, i no se n’amagava gens, un monàrquic convençut i tenia una especial predilecció pel Rei Carlos III i també per Joan de Borbó (avi de l’actual Rei Felip VI).
Tot i que no ho mencionava mai, va arribar a ser candidat a Diputat per Barcelona l’any 1977 en la llista del Partit llavors anomenat “Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya” (Centristes de Catalunya-UDC) amb Antón Cañellas de cap de llista. Seguia amb molt d’interès la política nacional i internacional i li preocupava enormement la manca de vàlua i talla de molts dels representants polítics del nostre país, així com també la corrupció creixent. Era un apassionat lector de La Vanguardia, ja que necessitava estar sempre al corrent de tot el que passava en el món polític i econòmic.
Va mantenir amistat amb Ernest Lluch, amb Trias Fargas i també amb Alfonso Osorio (Vicepresident segon del Govern Espanyol d’Adolfo Suárez), i una bona relació i comunicació amb membres prestigiosos de la societat barcelonesa i d’alguns dels seus centres de poder (Salvador Millet i Bel, Ricard Fornesa, Antoni Muntañola).

Conseller d’entitats catalanes rellevants

Durant 15 anys (1990-2005) va ocupar el càrrec de Conseller General de l’entitat Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (actualment Caixabank).
Al llarg d’uns 25 anys va ser soci numerari i un dels membres més actius de la Junta Directiva de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP), durant la Presidència del seu amic i company Antoni Muntañola, alternant el càrrec de conseller amb el de Secretari de l’entitat.

Compromís d’aprofundir en la genealogia familiar

Era un gran coneixedor i divulgador d’anècdotes familiars, com també d’episodis poc coneguts de la història i de la política espanyola.
Gràcies al seu bon coneixement d’aquestes anècdotes familiars ignorades per a molts, amb ocasió de la celebració d’un homenatge familiar convocat l’any 1980 per celebrar el 90è aniversari del seu oncle Miquel Cardelús Carrera , diversos familiars allà presents li varen demanar si podia aprofundir més en la història i en els lligams de la Família Cardelús. Hi havia molts membres que tot i tenir el mateix cognom ignoraven el concret parentiu comú que els unia, així com d’on partien les arrels comunes. Va acceptar el repte de dedicar temps i esforços a complir aquell encàrrec per endinsar-se en la genealogia familiar per mirar d’arribar a connectar amb el passat més llunyà i recòndit del llinatge familiar. Allò no només li resultava molt interessant si no que ho considerava pràcticament un deure que havia de complir, però hi va posar una única condició: que no li imposessin cap termini temporal per concloure aquell encàrrec que ja preveia que seria llarg, profús i complex en la seva consecució. Es devia principalment a la seva professió -que era especialment absorbent i exigent- ja que en depenia la manutenció de la família.
Complint amb fermesa aquell compromís adquirit, va anant treballant, any rere any, en aquesta àrdua tasca investigadora, quan disposava de temps suficient per dedicar-s’hi, principalment durant les vacances. Finalment va arribar a aconseguir, després de 36 anys de moltíssimes consultes i estances a arxius parroquials, arxius administratius i desplaçaments a nombroses poblacions catalanes i viatges a l’estranger, elaborar un arbre genealògic continuat i ininterromput que comprèn ni més ni menys que 6 segles de durada, des de l’any 1539 fins a l’actualitat.
Va fer nombrosos viatges i estances a Occitània -normalment el seu centre d’operacions era la població occitana d’Agén- per aprofundir en les seves investigacions i descobriments sobre les arrels familiars. Anava acompanyat i auxiliat sempre amb gran dedicació i esperit de servei per la seva esposa Marita (que com que coneixia i dominava molt millor que ell l’idioma francès, facilitava enormement poder comunicar-se i avançar en les descobertes).
Molts dels viatges i estances a Occitània que feien l’Alfons i la Marita procuraven fer-los coincidir amb la celebració de la Missa que es fa cada any a l’Església de Sant Pau de Beauville, tres dies després de la festa de la Trinitat (després de Pentecosta) en memòria de tots els Cardelus. Així ho havia disposat la nostra avantpassada Bernarda de Cardelus (Baronessa de dita localitat) al seu testament de l’any 1395 ja que disposava d’una Capellania en aquests termes, segons va poder descobrir l’Alfons en una les seves importants indagacions documentals.

Les “Cardelussades”

L’Alfons va ser un dels principals impulsors des del principi, juntament amb el seu cosí Màrius Fàbrega Cardelús, de les trobades familiars (que han acabat anomenant-se entranyablement per la família “Cardelussades”) i que s’han organitzat amb certa periodicitat des de l’any 1993 per promoure i enfortir les relacions entre les diverses branques de l’extensa família Cardelús.
L’Alfons era una persona amb una capacitat intel·lectual i amb una intensitat en la feina absolutament extraordinàries. Podia passar, com feia ben sovint, fins i tot als seus darrers mesos, com pot testimoniar el seu fill Carles, jornades de més de 12 i fins i tot 15 hores treballant incansablement al seu despatx, aprofundint en els seus estudis genealògics.
Com que era una persona que complia sempre amb rigor, serietat i honestedat amb els seus compromisos, va destinar els darrers anys de la seva llarga vida a intensificar els seus treballs i estudis sobre la família Cardelús per mirar d’enllestir aquella tasca.

Feina conclosa i defunció

De fet, sembla que ho tingués tot previst, i fins i tot es podria dir que vitalment sincronitzat. Va poder concloure l’arbre genealògic pràcticament una setmana abans que el seu ja fràgil cor digués prou després de la migdiada d’un dia d’estiu.
El dia 31 d’agost de 2016, l’Alfons, el gran artífex d’aquest enorme i admirable treball de recerca i documentació, va morir a Barcelona. Tenia ja la feina acabada i només pendent de ser editada i impresa. Comptava 93 anys d’edat i una llarga experiència personal, professional i intel·lectual a les seves espatlles.
Ell volia que la seva obra d’investigació genealògica fins arribar a composar aquest arbre tan extens fos impresa en paper per poder difondre-la després quan s’organitzés i celebrés la següent Cardelussada. De fet, en les anteriors trobades familiars en què sempre participava com a co-organitzador, procurava preparar i repartir entre els assistents dossiers ben elaborats que contenien els darrers resultats de la seva feina genealogista duta fins llavors, per mantenir-los al corrent del seus avenços i troballes.
Però en ocasió de la seva defunció, membres de la família van expressar gran preocupació perquè la seva feina investigadora no caigués en l’oblit o bé que no quedés només limitada a tan sols un bon llibre imprès (de vocació certament restringida tant en l’aspecte del seu tiratge com també per la seva difícil actualització successiva). Van suggerir que aquesta gran tasca que va realitzar durant tants anys pogués ser no només preservada sinó també publicada i difosa aprofitant els importants avenços tecnològics actuals.

El llibre i la motivació de la web, grup de treball familiar

Aquesta és la raó principal per la qual es va crear un grup de treball format per 9 membres, com són la Marita de Balle Campassol (vídua de l’Alfons), en Miquel Amat Riera, en Màrius Fàbrega Cardelús, en Carles Fàbregas Cardelús, n’ Esteve Cardelús Aranda, en Francesc Oró Clot, en Jordi Sallent, en Marcelo Peixoto (provinent de Brasil i rebesnét de l’emigrat Ignasi Serrat Cardelús) i el fill de l’Alfons en Carles Cardelús de Balle.
Tots ells van convenir que la gran tasca genealogista realitzada per l’Alfons mereixia a més de la publicació d’un llibre, la millor i més eficaç eina per potenciar la visibilitat i divulgació que avui dia pot tenir un treball d’aquesta envergadura: la creació d’una pàgina web. D’aquesta manera el seu importantíssim treball de recerca, documentació, ordenació i elaboració d’aquest arbre familiar podria romandre i perdurar a l’abast de tots els membres presents i futurs que el volguessin consultar. A més, la web també podia ser actualitzada i ampliada a mesura que s’anessin produint els canvis naturals, propis de l’inexorable pas del temps, dels membres de la família i de la successió de les diverses generacions.

Web dinàmica i abast de l’arbre

El propòsit, afortunadament, s’ha aconseguit. Ara és feina de tots nosaltres que aquest arbre familiar continuï viu i dinàmic i s’actualitzi i s’adapti a les constants variacions que es vagin produint al llarg dels anys, mitjançant aquesta eina que és la web.
Creiem que la web “cardelus.com”, a més de ser la finestra més evident i perceptible de l’excel·lent resultat d’aquella incessant i exhaustiva feina d’investigació històrica duta a terme per l’Alfons al llarg dels darrers 36 anys de la seva vida, representa també el nostre més sentit homenatge i sincer reconeixement per la incommensurable tasca i dedicació empreses per l’artífex de l’arbre genealògic, realitzada en interès de tots els membres de la nostra família i de la seva memòria.
A títol merament informatiu, resulta convenient assenyalar que aquest arbre comprèn ni més ni menys que les fins ara darreres 17 generacions de la família Cardelús, que s’han anat estenent successivament arreu del món per branques i subbranques, conformant avui dia més de 400 membres vius que duen aquest cognom i que es troben disseminats per diversos països i continents.