L’Esteve, el fill gran del reconegut metge Josep Maria Cardelús Giralt, va néixer a Sant Celoni el dissabte 27 de setembre de 1879. Va estudiar la carrera de medicina i, en acabar-la, va exercir la seva estimada professió tota la vida a Sant Celoni, primer amb el seu pare i després tot sol. En l’anuari de 1905 ja consta com a metge titular de Sant Celoni.
El 1898 consta en la llista d’allistaments amb 18 mossos més de la població. L’Esteve era religiós i de dretes i el 1899 es va fer soci del Centre Popular, entitat de caràcter monàrquic i conservador i el 1917 n’era vice-president. El Centre es va alinear anys més tard amb la Unión Patriòtica, partit únic creat per Miguel Primo de Rivera per garantir la continuïtat de la dictadura.
D’esquerra a dreta, l’Esteve, les germanes Carmen i Catalina, la mare Teresa, la germana Remei, el pare Josep Mª i la germana Teresita
El doctor Esteve va ser molt actiu a la vida social de Sant Celoni. Va ser jutge de pau del 25/10/1906 al 30/6/1915 i després de l’ 1/1/1924 al 28/2/1926. També va ser Secretari de l’Ajuntament. De fortes conviccions religioses, l’Esteve va formar part de la Junta de l’Obra de la Parròquia Arxiprestal de Sant Celoni i va participar molt activament a totes les celebracions religioses.
El divendres 9 de juny de 1911 es va casar a Montserrat amb la Carme Coll Prat nascuda a Sant Celoni el 1893. El matrimoni va tenir dos fills: Josep Maria Cardelús Coll (1912-1999) i Ernestina Cardelús Coll (1916-1928).
En un homenatge del Centre Popular a l’Hotel Suís el 1925
El 1916, juntament amb altres components del Centre Popular, van constituir el “Sant Celoni Sport Club” com a entitat esportiva autònoma per promocionar diversos esports i en especial el futbol. L’Esteve, com a membre de la comissió tècnica, era vocal i secretari de la junta directiva.
El 23 d’octubre del 1918, va morir la seva dona Carme a l’edat de 25 anys, deixant dos fills de 6 i 2 anys. Poc després, el novembre, l’Esteve va traslladar el domicili i el despatx de consulta a la casa dels pares, al carrer Major 155. A la casa hi vivien els pares Josep Mª i Teresa, les germanes Teresa de 29 anys, Remei de 22 anys i Carme de 20 anys, totes elles solteres. També hi figura domiciliada la serventa Dolors Crous natural de Sant Hilari.
Convocatòria d’Unió Patriòtica de 1928Comitiva d’Unió Patriòtica en una processó de 1929
L’octubre de 1924 es va constituir a Sant Celoni la delegació local d’Unió Patriòtica. Aquest partit era idoni per als dirigents del Centre Popular, personatges de dretes, influents i amb bona posició social i econòmica. El 1927 l’Esteve era president del Centre Popular i, el 1928, president d’Unió Patriòtica. El novembre de 1928, de forma tardana, es van aprovar els estatuts del “Círculo de Unión Patriótica de Sant Celoni” a les dependències del Centre Popular. Aquest partit únic creat per Primo de Rivera tenia per lema “Patria, religión y monarquia” i els seus objectius no variaven gaire dels del centre que l’acollia. En acabar el període dictatorial i proclamar-se ben aviat la república, la Uniò Patriòtica es va haver de dissoldre. Durant aquest anys, del 1918 fins el 1931, a banda de la tasca de metge, l’Esteve va participar activament en les activitats tant del Centre Popular com de la Unió Patriòtica.
El 21 d’octubre del 1928 va morir la seva filla Ernestina a l’edat de 12 anys. El germà gran, en Josep Maria, que aleshores tenia 16 anys, va ser gemmòleg de professió com el seu tio Pep i no es va casar mai. En Josep Maria era molt aficionat al motociclisme, esport en el que va arribar a guanyar una coneguda cursa, la “Costa Ordal”.
L’any 1936 l’Esteve va sobreviure a un intent d’assassinat dels republicans després de rebre un tret de pistola a l’entrada de can Cardelús. En el padró d’aquell mateix any figura com a cap de la casa, domiciliada al carrer Major número 164. Hi consten també la mare Teresa, el fill Josep Maria i la serventa Francesca Barnola, natural de Campins.
El 6 de febrer de 1937 és nomenat Inspector Municipal de Sanitat i el 17 del mateix mes, metge de l’Hospital-Asil amb un sou de 200 pessetes mensuals.
L’Esteve Cardelús va morir el 10 d’abril de 1963 a Sant Celoni als 83 anys. Un carrer de la vila porta avui el seu nom en homenatge a la seva gran tasca.
De dreta a esquerra, l’Esteva, la mare Teresa, Mercè Jaunseràs, esposa d’en Josep Maria, germà de l’Esteve
ANTONINO ORÓ CARDELÚS (1898-1988)
L’Antonino va néixer a Olot el 10 d’octubre de 1898. Era fill de Pere Oró Pla i de Felicitat Cardelús Giralt, tots dos també nascuts a Olot. La mare era la filla petita d’Esteve Cardelús Noguer. En Pere i la Felicitat varen tenir cinc fills i L’Antonino era el tercer.
Va estudiar a Olot a les Escoles Pies, a la plaça Clarà. Era molt aficionat al futbol, l’Antonino va començar a jugar l’any 1912 amb el Novell Club i més tard va ingressar a l’Sport Club Olotí debutant-hi de porter. L’any 1918 va ser capità de l’Sporting Club.
Quan va fer el servei militar, va ser destinat l’any 1921 a la guarnició d’Hostalric on va formar part de l’equip local jugant d’interior dreta i va guanyar la Copa Girona. Una vegada llicenciat va jugar a l’Olot FC on va ser capità i davanter centre. Poc després ja va entrar a formar part del Consell Directiu de l’Olot FC on estaria durant molts anys.
Estant a Hostalric es desplaçava sovint a Granollers i allà va conèixer la que seria temps després la seva esposa, la Teresa Clot. Acabat el servei militar va començar a treballar a la confiteria del seu oncle Ramon Deu Pinós, casat amb Francisca Cardelús Giralt. En Ramon i la Francisca no tenien fills i el van fer el seu hereu. Les germanes solteres de l’Antonino, la Caterina i la Joaquima es van quedar a la casa familiar i van seguir el negoci de comestibles que també era confiteria. No eren ben be competència ja que can Oró es dedicava més als comestibles i can Deu, més a la confiteria. La pastisseria Ramon Deu, nascuda el 1895, estava a la cantonada entre els carrers Sant Esteve i Sant Tomàs, molt a prop de can Oró que estava davant l’església de Sant Esteve.
El 1923 va entrar a formar part del consell de redacció del setmanari La Tradició Catalana. Aquest setmanari va tenir un fort impacte en el desenvolupament cultural olotí.
El 4 de novembre de 1924 es va casar a Granollers amb Teresa Clot Campmany. La Teresa havia nascut a Granollers el 1903 i era filla de Tomàs i Isabel. L’Antonino i la Teresa varen tenir sis fills:
Isabel (1927-), es va casar amb Bartomeu Vergés (1920-2018)
Felicitat (1928-1942)
Caterina (1929), es va casar amb Manel Claret (1923-2011)
Montserrat (1931-1948)
Camila (1931), es va casar amb Narcís Sirvent (1929-2017)
Francesc (1939)
El pare de la Teresa, en Tomàs, era rellotger i propietari de la rellotgeria Clot de Granollers. Quan la Teresa es va casar va anar a viure a Olot i la seva germana Camil·la es va quedar a la rellotgeria.
L’Antonino era conservador i militava a la Comunió Tradicionalista Carlista. El gener de 1934 va entrar a l’ajuntament formant part de la Coalició de Defensa Ciutadana que agrupava la Lliga i la minoria carlista. L’alcalde era Ferràn Casabó de la Lliga. Després d’un període convuls i dels fets del 6 d’octubre de 1934, el mes de maig de 1935 l’Antonino i la resta de consellers van ser reposats en els seus càrrecs amb un nou alcalde, en Josep Coll. El gener de 1936 era segon tinent d’alcalde de cultura.
Quan va començar la guerra civil milicians d’esquerres van anar a buscar l’Antonino a casa seva. No el van trobar i es van emportar a Ramon Deu Pinós i al seu germà Joaquim que era capellà i l’havia anat a visitar. Ambdós van ser assassinats juntament amb altres familiars propers com Manel Sellas Cardelús i Pius Torrent Orri, marit de Maria Dolors Cardelús Dalfó. L’Antonino va poder fugir a França i Sant Sebastià. Hi va estar fins el final de la guerra. A la foto de 1938 el veiem a dalt a l’esquerra amb Joaquim Sellas, el tercer de dalt i, sota seu, Joan Sellas Cardelús amb el seu fill Miquel.
Acabada la guerra, el 21 de març de 1939 va entrar a l’Ajuntament d’Olot amb l’alcalde tradicionalista Josep M. Torras. Era la segona comissió gestora després de la guerra i tenia majoria de gestors provinents del carlisme, entre d’altres el cosí de l’Antonino, en Joan Sellas Cardelús. Va estar un any a l’Ajuntament i va ser tinent d’alcalde d’Hisenda. També va dirigir la oficina d’informació de la Falange on hi va haver un fort enfrontament entre dos sectors, els carlistes i els ex-combatents. Aquests darrers es queixaven de la influència dels primers i fins i tot denunciaven l’ús excessiu de la llengua catalana que feien l’Antonino i els seus. Els ex-combatents eren els guardians del règim franquista i no ho podien tolerar. Entre aquests hi havia un parent dels Cardelús, en Pere Bretcha marit de la Montserrat Cardelús Dalfó, que va ser alcalde i cap local de la Falange. Això va implicar una dràstica pèrdua de poder dels tradicionalistes, que van perdre primer l’alcaldia i, poc després, el control del partit únic.
Els anys 40 l’Antonino va rebre una oferta que no podia rebutjar per ser gerent d’una empresa tèxtil d’Olot, “Manufacturas Textiles SA”. La va acceptar i va vendre el negoci a Enric Boix. Al cap d’uns anys l’empresa tèxtil va tancar i l’Antònio va poder agafar vàries representacions dins el món tèxtil gràcies als contactes que tenia. Va fer de representant fins que es va jubilar.
Del 1940 al 1944 va presidir el Centre Católic, entitat cultural que d’entre altres activitats representava obres de teatre. L’Antonino era molt recte i disciplinat. També era religiós, hem trobat que l’any 1959 va ser paborde de la T.O.C, la Tercera Ordre Carmelita de la que devia ser membre. La T.O.C era una branca laica de membres fascinats per l’estil de vida evangèlic dels carmelites calçats, als que volien imitar en la seva quotidianitat.
Una vegada jubilat va continuar vivint a Olot amb la seva esposa. A inicis del 1988 la Teresa ja molt gran, va ingressar en una clínica de Barcelona per una operació. L’Antonino la va acompanyar i, estant dormint a la mateixa clínica, un matí no es va despertar. Així, va morir a Barcelona l’1 de febrer de 1988.
d’esquerra a dreta Montserrat, Catalina, Isabel i Camila
EMILI FÀBREGA ROS (1913-1998)
Marit de Pilar Cardelús Dalfó
L’Emili va néixer a Figueres el 16 de desembre de 1913. Era fill de Mario Fàbrega Bofill (1878-1947) pastisser nascut a Bellver, i de Remei Ros Roca (1881-1957) de Figueres. L’Emili era el petit de cinc germans: Mario (1904), Pilar (1906), Margarida (1907) , Ramon (1910) i Emili.
La pastisseria dels pares va néixer a partir d’una botiga de comestibles de Margarida Roca, l’avia de l’Emili, i el seu marit Vicenç Ros que va ser alcalde de Figueres a principis dels anys 20. La Remei va heretar el negoci i es va casar amb en Mario, pastisser d’ofici que va donar un nou caire al negoci. En Mario també va ser regidor a l’Ajuntament i venia de la Cerdanya on el seu pare Ramon, nascut a Molló, era propietari de finques. Actualment la pastisseria està regentada pel besnet de Mario Fàbrega Bofill i té un gran prestigi, no solament per la seva antiguitat, sinó per la gran qualitat.
L’Emili va estudiar a La Salle de Figueres i després va anar a Terrassa a estudiar Enginyeria Tècnica Industrial. A estones lliures anava a nedar al Club Natació de Terrassa. A meitat dels estudis va anar a fer el servei militar com alferes de complement.
Durant la revolta popular iniciada el 19 de juliol de 1936 els republicans el van fer presoner. Va estar a la presó de Figueres del carrer Sant Pau i després al castell. El van deixar lliure però tement per la seva vida va intentar fugir a França. No ho va aconseguir i el van fer de nou presoner. El van portar a Barcelona, després a un camp de concentració de Lleida i li van fer consell de guerra. La condemna segura era la pena de mort però el fiscal era un conegut de l’Emili i li va commutar per cadena perpetua. Va estar en una txeca a Barcelona i va escapar de la mort en vàries ocasions. Quan les tropes franquistes ja s’acostaven el van fer pujar a un camió amb altres presoners. Els portaven a afusellar al Collell. El camió va fer una parada a cal Coix, a mig camí entre Barcelona i Girona, i l’Emili va dir als altres: “Jo me’n vaig, si em maten que em matin, al Collell ens mataran igualment”. Com que era de nit va fugir pel bosc i per sort les bales no el van encertar. Va poder arribar a Caldes de Malavella i després a Girona on es va amagar a can Servitge fins que van alliberar Figueres.
Finalitzada la guerra va acabar els estudis d’enginyeria i va entrar a treballar de funcionari a l’Ajuntament com interí fins que el 1955 va guanyar les oposicions i va obtenir una plaça definitiva de tècnic municipal. També feia treballs a casa on tenia una gran màquina per fer còpies de planells.
L’Emili es va casar a Girona el 5 de setembre de 1947 amb la Pilar Cardelús Dalfó (1919-2005) nascuda a Olot 10/2/1919. La Pilar era la petita dels 7 fills de l’Esteve Cardelús Carrera i la Mercè Dalfó: Pilar que va morir als dos anys, Joan, Maria Dolors, Carles, Montserrat, Arturo i Pilar. El pare Esteve era farmacèutic d’Olot i la mare Mercè era de Figueres. L’Emili i la Pilar varen tenir dos fills nascuts a Figueres: En Mario (1948) i en Joan (1951) tots dos advocats.
A la família Fàbrega la música era molt apreciada. El germà gran, en Mario, era un excel·lent violoncel·lista i tocava amb l’Alexandre Deulofeu, violinista i conegut autor del llibre La matemàtica de la història. L’Emili va aprendre a tocar el piano amb un professor a Figueres i com que la Pilar havia fet tota la carrera de piano sovint tocaven junts a quatre mans en festes benèfiques i també a les festes familiars.
Quan l’Emili treballava a l’Ajuntament va demanar la concessió d’una benzinera. En el concurs de mèrit de 1956 va obtenir la concessió però quan esperava que li donessin a prop de Figueres, va ser finalment a Sant Hilari Sacalm. En tot cas la va acceptar i així, des d’aquell any, tota la família va anar a passar els estius a Sant Hilari. Temps després la benzinera va passar a servei estació amb un soci i en el mateix terreny van fer una casa on es van quedar un pis. Anys després es van vendre el servei estació però van conservar el pis fins la mort de la Pilar.
El 1962 l’Emili era cap del servei de salvament de Protecció Civil i anys després, cap el 1970, va participar en les obres del museu Dalí. Va fer el projecte d’il·luminació del museu i així va poder tenir una relació molt propera amb l’artista. El fill Mario ens va explicar una anècdota…
L’any 1973 l’Artur Cardelús va anar a passar uns dies a Cadaqués amb la seva esposa Mercedes Muñoz-Seca i la filla Fàtima. L’Emili els va proposar anar a veure en Dalí a la seva casa de Port Lligat i així ho van fer. També hi anaven la Pilar i en Mario. Els va rebre i van brindar amb cava, en Dalí només sucant un dit. Quan va saber que venien d’Olot els va demanar un grill ja que feia temps que no els sentia a la casa i enyorava el seu cant (en Dalí sabia que a Olot es feia un concurs de cant de grills). En Dalí coneixia el pare de la Mercedes, l’escriptor Pedro Muñoz Seca, i li va demanar si li podia fer un favor. La Mercedes va contestar: “concedido maestro” i en Dalí li va demanar que li dediqués les obres completes del pare. I la Mercedes va afegir: “bueno, yo también sé pedir” i li va demanar una foto dedicada. En Dalí va contestar “a lo mejor sí o a lo mejor no”. La Mercedes va enviar les obres a l’Emili amb aquesta dedicatòria: “con mi mayor afecto y admiración al maestro Dalí, las obras de mi padre que un día le prometí”. I van comprar 7 o 8 fotos de quadres que en Dalí finalment els va dedicar a canvi de les obres del pare de la Mercedes.
L’Emili era molt bona persona, religiós, amic de fer favors i molt amant de la família. Amb la Pilar no van viatjar gaire però sí que feien molta vida social ja que tenien molts amics. Anava a “l’Esport” on li agradava molt jugar al billar, al xapó. Van tenir una bellesa molt bona, amb les quatre parelles més properes “feien els cafès del dijous” que duraven quatre hores.
També van tenir molta relació amb les famílies respectives. El 1997 van celebrar les bodes d’or al convent de les Clarisses a Fortià amb tota la família. Es dona la circumstància que el mateix capellà que els va casar, també va dir la missa de les noces d’or i era Mossèn Jordi Carrera, que era cosí de la Pilar, per la part Carrera.
L’estiu de 1998, estant a Sant Hilari, l’Emili no es va trobar bé i van tornar a Figueres on va morir al cap de poc temps, el 22 d’agost.
PILAR CARDELÚS DALFÓ (1919-2005)
La Pilar va néixer a Olot el 10 de febrer de 1919. Era la petita dels 7 fills de l’Esteve Cardelús Carrera i la Mercè Dalfó: Pilar que va morir als dos anys, Joan, Maria Dolors, Carles, Montserrat, Arturo i Pilar. El pare, Esteve Cardelús Carrera (1882-1929) era farmacèutic a Olot i va ser vicepresident de la diputació de Girona. L’avi patern Joan Cardelús Ros (1850-1919) era botiguer d’Olot i l’avia, Dolors Carrera Morer (1859-1918), era de Banyoles. La mare Mercè era de Figueres com els seus pare Artur Dalfó Castelló i Francisca Morer Lacot. L’Artur va ser membre del consistori figuerenc i durant un període va ser alcalde accidental.
Les germanes grans de la Pilar, la Maria Dolors i la Montserrat van estudiar internes al col·legi de les Dominiques de la Presentació de Figueres i després van anar un any a la casa mare de les monges a París a estudiar la llengua i la cultura franceses. La Pilar estudiava a l’escola del Cor de Maria d’Olot. Quan va morir el pare el 1929 tenia tant sols 10 anys i no va anar interna a Figueres. Va acabar el batxillerat a Olot i el 1935 va anar a París a la mateixa escola que les seves germanes. Hi va anar amb una bona amiga, la Maria Teresa Aubert.
Just després de tornar de París el juny de 1936 va esclatar la guerra civil. Tota la família va anar a l´hostal de la Corda a Riudaura on es sentien més protegits. A la farmàcia Cardelús es va quedar un parent, en Joan Ferran Catarineu “l’unça”. Aquest es va fer càrrec del negoci familiar en absència del titular, en Joan, el germà gran de la Pilar que havia fugit a França. En els darrers moments de la guerra la família va anar a una masia a Campdurà, prop de Girona. Malgrat la duresa de la guerra la Pilar sempre va dir que no li va faltar de res en aquests difícils moments.
Acabada la guerra la família va tornar a Olot. Aquí a la seva vila la Pilar va acabar tota la carrera de piano que era la seva gran afició juntament amb les labors. Feia molta vida social i tocava el piano en festes benèfiques. També ajudava en tasques socials i religioses en diferents entitats d’Olot. El 1941 va ser Dessenera de la hora santa en la vetlla de 40 hores d’adoració al Santíssim en representació de les donzelles de la ciutat.
La Pilar es va casar a Girona a la capella de l’escola dels salesians el 5 de setembre de 1947 amb l’Emili Fàbrega Ros (1913-1998) nascut a Figueres el 16/12/1913. L’Emili era tècnic industrial municipal a Figueres. Era fill de Mario Fàbrega Bofill (1878-1947) pastisser nascut a Bellver, i de Remei Ros Roca (1881-1957) de Figueres. La pastisseria dels pares va néixer a partir d’una botiga de comestibles de Margarida Roca, l’avia de l’Emili, i el seu marit Vicenç Ros que va ser alcalde de Figueres a principis dels anys 20. La Remei va heretar el negoci i es va casar amb en Mario, pastisser d’ofici que va donar un nou caire al negoci.
Quan es va casar, la Pilar va rebre la legítima. Com que els pares havien donat carrera als nois, per compensar les noies van rebre propietats a Riudaura. L’hostal de la corda per la Maria Dolors, can Trull i els Pujolassos per la Montserrat i la Pilar. Any després van anar venent aquestes propietats.
La Pilar i l’Emili varen tenir dos fills:
En Mario (1948), és advocat i va exercir a Figueres i Roses. També va ser Cònsol honorari de França desde 1988 fins el 2010, per la comarca de l’Alt Empordà. Ha organitzat des dels seus inicis, juntament amb altres membres de la família, les trobades dels Cardelús, les Cardelussades.
En Joan (1951) és advocat i va ser directiu de la Caixa de Pensions. Va viure a París des del 1988 fins a 1993. Actualment viu a Mèxic des de l’any 2008 on segueix treballant a Banc Inbursa.
L’Emili també tocava el piano i en ocasions van tocar amb la Pilar a quatre mans en festes benèfiques i també a les festes familiars. Per recaptar diners per acabar de construir la parròquia de la Immaculada es va crear a Figueres una emissora de radio on la Pilar i l’Emili van participar amb concerts a quatre mans.
Quan l’Emili treballava a l’Ajuntament com enginyer tècnic va demanar la concessió d’una benzinera. En el concurs de mèrit la va obtenir però esperava que li donessin a prop de Figueres i va ser finalment a Sant Hilari Sacalm. En tot cas la va acceptar i així tota la família anava a passar els estius a Sant Hilari des de l’any 1956. La benzinera va passar a servei estació amb un soci i en el mateix terreny van fer una casa on es van quedar un pis. Anys després es van vendre el servei estació però el pis es va conservar fins la mort de la Pilar.
La Pilar era molt animada, alegre i molt oberta. Amb el seu marit no van viatjar molt però sí que feien molta vida social ja que tenien molts amics. A Figueres va participar en moltes activitats solidàries com ja ho havia fet a Olot de soltera. L’Emili i la Pilar van tenir una bellesa molt bona; amb les quatre parelles més properes “feien els cafès del dijous” que duraven quatre hores.
També van tenir molta relació amb les famílies respectives. El 1997 van celebrar les bodes d’or al convent de les Clarisses a Fortià amb tota la família. Es dona la circumstància que el mateix capellà que els va casar, també va dir la missa de les noces d’or i era Mossèn Jordi Carrera, que era cosí de la Pilar, per la part Carrera. La missa la va oficià conjuntament amb el cosí de la Pilar, Josep Maria Cardelús Pons. Poc després va morir l’Emili i la Pilar es va quedar sola. No li faltava companyia, tenia amics que vivien a prop i el fill gran, en Mario, vivia al costat i la visitava sovint. El 2004 la van fer estiuejanta d’honor de Sant Hilari després d’haver-hi passat 48 estius.
El Nadal de 2004 la Pilar, fills i nets van celebrar les festes i en Mario va proposar anar a passar un cap de setmana a París per recordar que feia 70 anys que la mare hi havia anat. Al cap de pocs dies la Pilar es va trobar malament i la van operar a Girona. La operació no va anar massa bé i va morir a Figueres el 25 de gener de 2005.
JOAQUIM SELLAS VENTOLÀ (1920-2000)
Net de la Magdalena Cardelús Drassaire d’Olot.
En Joaquim va néixer a Olot el cinc de Maig de 1920, fill d’en Manel Sellas Cardelús i na Catalina Ventolà Plana de Cruanyes. Es va casar a Olot amb na Antonia Güell Joanola el vint-i-u d’octubre de 1948 i va enviudar el vint-i-cinc de març de 1973. Es va casar per segon cop amb na Dolors Espuña Pujolar el cinc d’abril de 1975. Del primer matrimoni va tenir cinc fills: Catalina, Manel, Mª Carme, Xavier i Toni.
Després de la guerra espanyola (1936-1939) va entrar a treballar a la Banca Dorca d’Olot com a grum, L’entitat havia estat fundada el 1904 per en Salvador Dorca i Jordi Barcons i estava ubicada al carrer Clivillers 15 d’Olot als baixos de la casa del Marques de Vallgornera.
El 1959 la Banca Dorca fou comprada per Florenci Pujol, pare del futur president Jordi Pujol i Soley, i altres inversors. El 1961 varen fer una ampliació de capital i traslladaren la seu social a Barcelona canviant el nom a Banca Catalana.
Amb el canvi de propietaris de la Banca Dorca, va entrar a treballar a la sucursal d’Olot del Banco Popular Español on va anar canviant de posició fins ser anomenat apoderat. Es va jubilar el 1980 amb 60 anys quan treballava a l’oficina del banc al barri de Sant Roc.
Va desenrotllar altres activitat econòmiques. A mitjan anys 60 va adquirir, juntament amb tres socis més, el magatzem A. Callis ubicat a la Plaça Clarà i dedicat a la venda al major de productes d’alimentació. L’any 1970, per ampliació del negoci, es va constituir la societat anònima “Almacenes Callís” que es va traslladar a una nau industrial del barri de Sant Roc. La societat es va dissoldre el 1991.
I encara en estones perdudes ajudava a la seva mare en la botiga de vins i licors que tenia al carrer Amargura d’Olot.
Durant el anys 60 i 70 va col·laborar amb el “Patronato Parroquial Olotense El Portal” una associació benèfica constituïda l’any 1958 amb l’objectiu de pal·liar el problema de l’existència de nuclis de barraquisme i habitatges insalubres a la perifèria de la ciutat d’Olot i de proporcionar habitatge als treballadors vinguts de diferents punts d’Espanya.
També va col·laborar econòmicament per tirar endavant el Club Natació Olot en els seus inicis.
Va participar en la representació dels Pastorets d’Olot al Centre Catòlic durant uns quants anys fent el paper de Soft. Els Pastorets d’Olot o “El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo”, és una sarsuela pastoral en castellà dividida en quatre actes, amb llibret original d’Antoni Molins i Gelada i música d’Ignasi Rubió i Bertran, original del 1880. L’any 1980, amb 60 anys, va participar en la representació que es va fer al Teatre Principal d’Olot per celebrar el centenari del Pastorets dels Catòlics.
En Joaquim va morir a Olot l’onze d’abril de 2000.
LA FARMÀCIA DE CAN CARDELÚS
La història de la farmàcia va lligada a la història dels seus propietaris, la família Cardelús. Així, podeu seguir aquesta història a les ressenyes biogràfiques de l’Esteve Cardelús Carrera, d’en Joan Cardelús Dalfó i de la Maria Carme Cardelús Busquets. Aquí farem un resum cronològic de l’activitat.
La primera farmàcia va començar la seva activitat al voltant de 1870 al carrer Ferrarons cantonada Bellaire però molts anys abans els Cardelús ja eren propietaris d’aquesta casa i hi exercien activitats diverses. En tot cas, no disposem de cap document que acrediti la compra de la casa del carrer Ferrarons 10. De fet, el 1881, l’Esteve Cardelús Noguer va haver d’anar al jutjat per aconseguir certificar la seva possessió per inscriure-la al registre de la propietat.
Hi ha registres notarials que proven que el 1771 els Cardelús ja vivien a la casa del carrer Ferrarons. També està documentat que en Miquel Cardelús Bellapart (1740-1788) era passamaner, ofici també anomenat cordoner, i feia servir els baixos de casa seva al carrer Ferrarons com a botiga.
L’hereu d’en Miquel, el seu fill Ignasi Cardelús Bassols (1769-1814), era comerciant de teles quan es va casar amb Caterina Mirambell el 1790. I el fill gran de l’Ignasi i la Caterina, en Francesc Cardelús Mirambell, també era comerciant però desconeixem els articles que venia.
El 1816 en Francesc Cardelús Mirambell va comprar la casa de Bellaire 9, cantonada Clavaguera, però la va haver de tornar a vendre el 1829 i la propietat no va tornar als Cardelús fins anys més tard.
Abans de farmàcia l’establiment va ser adrogueria però no sabem en quin moment l’activitat dels Cardelús va passar a anomenar-se així. Segurament es van anar afegint nous articles a l’establiment fins que va arribar un moment en que es venia gairebé de tot i van passar a anomenar-lo adrogueria. En anuncis publicats el 1915 a la revista La Reseña es diu que la casa es va fundar el 1850. És probable que fos l’any en que van posar el nom d’adrogueria a la botiga.
En un article publicat en el setmanari Doble Set el juny de 1992 es diu que el 1848 l’adrogueria era al carrer Baixa Madoixa però no tenim una confirmació definitiva d’aquesta informació.
A l’adrogueria dels Cardelús es venien herbes medicinals i ungüents curatius entre molts altres productes. Així va tenir sentit que un fill d’en Francesc Cardelús, l’Esteve Cardelús Noguer (1816-1892), fes l’extensió a farmàcia al voltant de 1870. L’adreça era Ferrarons 10 ja que aquí estava l’entrada principal. L’Esteve va tenir denúncies d’algunes farmàcies ja que no tenia el títol de farmacèutic i va fer que el seu fill gran, en Joan Cardelús Ros estudiés la carrera de farmàcia. Així, en Joan va ser el primer farmacèutic de la família.
El 1884 l’Esteve Cardelús va comprar l’edifici del carrer Bellaire cantonada Clavaguera (avui Serra Ginesta) que el seu pare havia hagut de vendre. El va posar a nom del seu fill Josep Maria Cardelús Giralt. Quan va morir l’Esteve, el seu fill Joan va comprar la propietat a en Josep Maria i hi va instal·lar la farmàcia deixant l’establiment inicial del carrer Ferrarons per l’activitat d’adrogueria.
L’any 1885 Joan Cardelús Ros va adquirir la botiga d’una fleca que va permetre tenir comunicació entre la farmàcia i l’adrogueria. Sobre la porta d’accés als pisos superiors de l’edifici, situada al carrer Bellaire, encara hi ha una reixa que recorda l’any d’aquesta ampliació.
A finals del segle XIX i inicis del XX podem trobar en revistes i setmanaris locals anuncis de la farmàcia i de diferents específics que s’hi venien. El 1894 la farmàcia era al carrer Ferrerons i el 1909 ja s’havia traslladat al carrer Clavaguera, 10 (posteriorment Serra Ginesta).
La farmàcia es va quedar petita i van llogar el local del carrer Clavaguera al costat de la farmàcia. Aquí s’hi va instal.lar el despatx i el laboratori. El local era dels propietaris del Mas Ventós i no el van voler vendre fins els anys 50 del segle XX quan el va comprar en Joan Cardelús Dalfó i la seva esposa Àngels Busquets.
Entrat el segle XX la propietat del negoci va passar a ser de la societat “Joan Cardelús i Fills” i funcionava com a farmàcia, laboratori, adrogueria, perfumeria i també es venia material fotogràfic. Després de la mort de Joan Cardelús el 1919, la societat es va dissoldre i va quedar de titular el fill gran, l’Esteve Cardelús Carrera.
El primer quart del segle XX va ser una època excel·lent per als Cardelús: actuaven com majoristes i tenien delegats que venien els seus productes a diferents poblacions com les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Castellfollit i Banyoles.
L’Esteve Cardelús va obtenir el registre de la marca “ECC” el 1923 per distingir “productes farmacèutics, específics, productes químics, drogues, comestibles, herboristeria, ortopèdia, fotografia, perfumeria, vins, licors, xarops, pintures i vernissos”. També va registrar diferents productes, entre d’altres el “Te Rocavera”, una barreja seleccionada de materials farmacèutics vegetals de propietats laxants i depuratives, i el “Te Florestal”, de preparats purgants i productes d’herbolari en general.
L’Esteve va morir molt jove, el 1929, i la seva esposa, la Mercè Dalfó, i el fill gran, en Joan Cardelús Dalfó, van continuar al capdavant de la farmàcia. Com que en Joan es va llicenciar el 1932 hi va haver un període de transició en que es deuria contractar una titulació externa.
En Joan també va registrar diversos preparats: “Biliorton – J. Cardelús” (1944), “Carmiven – J. Cardelús” (1953), “Amaden – J. Cardelús” (1953), “Semanic – J. Cardelús” (1953), “Limonlax” i “Delgall”. Aquesta darrera marca era d’additius per pinsos d’animals, en especial productes de tipus vigoritzador i reconstituïdor.
Durant la guerra, en Joan va fugir a refugiar-se al bàndol nacional i va ser en Joan Ferran Casadevall, “L’unça”, qui es va fer càrrec de la farmàcia. Acabada la guerra, en Joan va retornar a la seva farmàcia d’Olot i quan es va casar el 1942 la seva esposa, l’Àngels Busquets, es va fer càrrec de l’adrogueria.
La filla d’en Joan, la Maria Carme Cardelús Busquets, va estudiar farmàcia i quan va acabar, aconsellada pel seu marit Jeroni Jurado, va obrir una farmàcia a la carretera de Santa Pau.
Quan el 1981 va morir el pare Joan, la Maria Carme va traspassar la seva farmàcia i va anar a la farmàcia familiar del carrer Serra Ginesta. L’adrogueria va seguir oberta uns dos anys més fins que va ser cessar l’activitat i l’espai es va reconvertir a magatzem de la farmàcia. Uns anys més tard, el 1992, va traslladar-la a les galeries del Passeig Barcelona tot modernitzant les instal·lacions. I finalment el 2012 la va tornar a traslladar a l’emplaçament actual, al Passeig Barcelona 4.
Façana de la farmàcia l’any 1926, al carrer Serra Ginesta, cantonada Bellaireany 1980any 1992any 2012
Reproduïm a continuació uns articles publicats als setmanaris l’Olotí i La Comarca d’Olot.
LES TERTULIES I ELS XARRUPS DE CAFE
l’Olotí, gener de 1980, arxiu de J.M.Dou
Per formar part de les tertúlies de can Cardelús, no era necessari estar-hi inscrit com a soci ni s’exigia cap papereta sol·licitant l’ingrés. Si un foraster entrava a la farmàcia per a adquirir una ampolla de bàlsam del Papa Inocenci III, o qualsevol altre medica ment, i volia entrar en la conversa, sols calia saludar primer els allí reunits, després ficar-se a la conversa parlant de la passa del “dengue” i finalment de la política del Govern, fos quina fos, tant del costat del color vermell encès, com els d’un mig color, com els blancs, o els negres; amb això ¡a n’hi havia prou per quedar admès en aquella reunió. Eren les credencials de presentació.
Se li allargava una cadira davant d’una taula-escriptori de la botiga, i se li oferia un cafè en senyal d’entrada a la tertúlia, ja que se li havia “pres el pols” i sabien “de quin peu anava coix”. Si era una persona d’Olot mateix, com que ací tothom es coneix, Ja no calia descobrir-li detalls. Tots els reunits eren a bastament coneguts i la majoria germanòfils que sentien una mica de complaença quan els francòfils perdien en aquella Guerra Europea del catorze. No obstant, si el nou entrat era partidari d’un dels bàndols, tot era discutir amigablement entre xarrup i xarrup d’aquell cafè, sempre calent, obsequi de la casa, que els era servit amb una grossa cafetera niquelada de formes barrocades. L’amabilitat del senyor Joan Cardelús s’hauria ressentit si algun dels tertulians no hagués acceptat aquella insistent prova de cordialitat i refinada atenció. Allí havíem vist congregats els senyors Teodor Malagrida, en Salvi Pujades, Melció Domenge, Jolis Cuéllar, Fontanella, Candi Agustí, Bolós, Morer, Estela, Nogareda, Llosas, elements dels Catòlics la majoria, durant la temporada d’estiu algun de la colònia forastera, Llimona, Sistac, etc.
Abans d’aixecar-se la reunió de la tarda, ja cap al tard, es resava el rosari amb sordina i mentrestant s’embolicava una purga de magnèsia efervescent, i el dependent responia tot baixet: “Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres peca dors…”.
Els dilluns a la tarda, dia de mercat, quan les pageses del rengle es disposaven a anar-se’n a “retiro’’ amb els cistells i els caps de bestiar no venuts, entraven a la farmàcia per adquirir la medicina que duien apuntada en un paper molt arrugat, barrejat amb els cèntims. Era necessari buscar l’obertura de la butxaca amb la mà, o arremangar-se les tavellades i voluminoses faldilles de percala per damunt d’uns “refajos” de franel·la vermella, i buscar dintre la butxaca-alforja de tela que duien lligada amb betes a la cintura, el paper de la recepta, operació que feien amb tot el pudor, honestedat i decència, procurant girar-se una mica d’esquena perquè els senyors de la taula-escriptori no els veiessin les “indecències” d’unes cames varicoses enfundades en unes gruixudes mitges negres al garró, de puny anglès, i no ésser la causa de “pecaminosos” pensaments en ensenyar aquelles lliga-cames de betes posades sota uns genolls descoberts i deformats, com els bulls de la botifarra negra.
Les compradores de l’adrogueria, igual que a la farmàcia, també ho ocupaven tot amb tants de cistells per allí a terra. Hi anaven a proveir-se des de l’estella de sabó per a la bugada, fins rajoles de xocolata, bacallà sec per als àpats dels segadors, i omplien coixineres de sucre i arròs. Si deixaven passar la tan da o una altra compradora, era quan es trobaven davant d’una coneguda, i sobretot si la conversa venia a tomb parlant del casori obligat i urgentíssim de la noia petita de la Mademont, aquella santeta que semblava que no hi tocava, amb aquell bordegàs de cara greixosa, rodona i vermella de la Madevall, i això que aquell “fuscut” de noi sembla un tocasón… sentenciava aquella qui es pensava saber-ho tot.
La conversa emprenia altres viaranys i es parlava de tot. Aquella coneguda, xafardera, deia que la pedregada última so lament havia aixafat el seu rem, i els dels altres veïns no. Escoltem el que explica de la família de la nora de Ca la Mitjana, que en poc temps se li va morir l’avi d’una feridura, un oncle solter va agafar un “alcalce” i un noi soldat que feia el “servici” a I ‘Africà morí a conseqüència de les febres “marilles”, segons el que deia el “parte” rebut del batalló… —Doncs digues que to tes aquestes desgràcies —li deia l’altra dona—, si en lloc de tirar-se pel cantó de la família, s’haguessin decantat cap al bestiar, els tiraven ben bé a terra, i mai més no se n’haurien aixecat, pobra gent.
“L’UNÇA” I LA MISSA DE DOTZE
l’Olotí, febrer de 1980, arxiu de J.M.Dou
Les hores de major afluència eren les hores punta, cap al migdia, quan es plegava de les fàbriques i una bona estona abans que marxés l’últim “trenc”. Per més gentada que hi hagués a les dues botigues, aquella dependència no s’immutava, semblava feta expressament per a aquella casa: no accelerava mai. la marxa, sempre al mateix compàs, “…al cap i a la fi -deien- a l’hora de tancar, al vespre, sigui l’hora que sigui ja no quedarà ningú dintre”. Amb aquella parsimònia acostumada i establerta des de 1848, (fundació de la primera farmàcia al carrer Ferrarons) no podia alterar-se de cap de les maneres aquell ritme tan peculiar. Envegem no posseir la traça d’un Russinyol per descriure els seus personatges tan característics, ni aquell ambient del qual nosaltres havíem estat testimonis, i que ara trobem tan suculent i divertit.
Començarem per recordar aquell bon home, tot cor, caritatiu en extrem, que més d’una família necessitada va trobar a faltar quan havia de comprar un medicament, i que es deia Joan Ferran i Casadevall, més conegut pel motiu popular, tan ací com fora d’Olot, de “L’unça de Can Cardelús”. Era un característic dependent de farmàcia vuitcentista i, tant pels fets com per la indumentària, hauria servit de personatge bàsic en una obra teatral. La llarga experiència conquerida pel senyor “Unça” a través d’anys d’estar darrera el taulell, remenant pots d’ungüents i ampolles de líquids extractats de matèries vegetals, que tant servien pel reuma com per desinflar el ventrell de ventositats acumulades. Aquella llarga experiència fou la causa de la seva popularitat. Aquell “laboratori farmacèutic” era la gran esperança dels confiats malalts, i més quan “L’unça” en persona despatxava la medicina. Tot ho sabia i tot ho solucionava. Trobava el remei per a curar una tos rebel, o per a treure una taca fortament arrapada a un vestit.
Havia començat l’ofici d’apotecari segons m’expliquen des de molt jovenet a la mateixa casa. Un dia de 1885, a Can Cardelús feien obres per allargar la botiga cap al carrer Claveguera, i “L’unça” era aleshores un manobre de tretze anys que hi treballava. En uns moments d’aglomeració de la clientela, es posà a despatxar unes medicines per ajudar la dependència. Al senyor Cardelús li agradà la manera d’actuar de l’improvisat dependent i, com que el va veure espavilat, li proposà de quedar-se a la farmàcia, cosa que el noi acceptà de bona gana. I ja tenim el senyor Ferran que deixa la gaveta per posar-se darrera un taulell a vendre medicines. Mai no deixà aquella casa, i no se li acabà mai .aquella paciència de sant que necessita un dependent per atendre certes explicacions de la clientela empipadora.
Una cosa curiosa: els diumenges al matí, anava a missa de dotze a Sant Esteve juntament amb el doctor Danés. Eren els dos últims parroquians que entraven a l’església per la porta lateral del Sagrament. Semblava un desafiament per tal de veure quin dels dos seria l’últim i podria ordenar: “Tanqueu les por tes que ja hi som tots”. Darrera seu no entrava ningú més, seguríssim.
Atent amb tothom, a vegades semblava una mica irònic, com quan eixugant-se les mans amb paper d’estrassa, preguntava al comprador repetint un costum molt propi en ell: —Estan tots bons?, estan tots bons?— amb la més bona fe d’aquest món, sense pensar-se mai que per alguna cosa necessitaven aquell medicament.
També ens havien explicat, que quan es van començar a fer Els Pastorets als Catòlics, un dia es van trobar sense “Bato” per malaltia de l’aficionat titular. Hom va engrescar “L’unça” perquè el suplís, i hi hagué un èxit molt clamorós només pel fet de veure’l a l’escenari. No tant pel pobre noi, que suava tinta. De totes maneres, va fer-se molt popular des d’aquella feta, i per més que va insistir el cos escènic, no van poder “enganxar-lo” cap més vegada.
Era tingut per l’home de confiança d’aquella casa tan acreditada. Quan un novell dependent li preguntava on era tal o tal extracte que entrava en la composició de la recepta i que no podia localitzar, el senyor Ferran, amb els seus passos curts i ràpids, arrossegant els peus, sempre atrafegat, s’adreçava a un armari de portes corredisses i, d’un racó, treia un pot, el primer que li venia a mà, i deia: “posa-hi això, que és igual!” i, efectivament, feia el mateix efecte. Estava tan acostumat a la vida in terna d’aquella farmàcia, que mai no en sortia. Va casar-se el 1906 amb una noia de la casa La Rosa Dalfó i Morer, i es quedà vidu un any després de casat, sense tenir fills. Va morir el dia d’Innocents de 1951.
LA DEPENDÈNCIA I ELS REFRESCOS
l’Olotí, febrer de 1980, arxiu de J.M.Dou
Entre els personatges que tenim gravats al nostre record que han passat per Can Cardelús, trobem la figura del senyor Joan Cardelús i Ros, l’avi de la casa. Encara sembla que el veiem amb la seva gorra de roba negra, o casquet rodó, molt usat pels botiguers del segle passat, darrera el taulell pastant amb I ‘espàtula damunt una peça de marbre, o aixafant amb el morter unes potingues i unes pólvores de totes classes, o fent bullir sobre un fogó d’esperit de vi totes aquelles coses que, perquè fossin dissoltes, feien necessari l’ús del foc. Aquell home, no gaire alt d’estatura, tenia un caràcter bondadós, tradicionalista en els costums, molt amant de la pau, i d’una religiositat innata. Sempre procurà que el negoci de la farmàcia anés prosperant. L’any 1 885 adquirí’ la botiga d’una fleca situada al cantó del carrer de la Claveguera, i per això, des d’aquelles obres, tenen comunicació les dues botigues.
El seu fill, el doctor Esteve Cardelús i Carrera, ex-diputat provincial i vice-president de la Diputació, regentà les botigues fins a la seva mort, el 6 de gener de 1929, fa cinquanta-un anys, doncs. De caràcter, clepsa i posat aristocràtic, era l’atenció mateixa. Galant, servicial, diplomàtic i molt cortès amb tothom, tant si tractava una personalitat visitant com si parlava amb una modesta pagesa que li feia consulta sobre la manera de guarir el “tacó”. Era la “caballerosidad” en persona. Allargava una cadira perquè seiés a tota dama que entrava a la farmàcia i, obrint un pot de pastilles, convidava tots els qui eren allí. Home de gran influència, hauria treballat molt per a Olot si aquella sobtada mort no li hagués segat la vida.
Tornant a la dependència de la farmàcia, recordem en Prat (conegut pel “noi Quei”). Molt bromista, molt xalat, reposat i amic d’exagerar les coses sols per a riure, sense gens de mala fe ni amb ganes de molestar ningú. Nosaltres l’havíem aconseguit treballant a l’Art Cristià, on ens explicava un reguitzell d’anècdotes divertides que, segons deia, havia viscut. Se li coneixia de seguida que estava “desfogat” per haver servit de dependent en molts llocs, i aquella experiència de tractar amb tota classe de públic li va fer agafar una pàtina que el feia atractiu, encara que us “encolomés” alguna de les seves. Per exemple: ell fabricava un líquid capil·lar, molt perfumat, que no pogué patentar mai. Evitava la caiguda del cabell i en feia sortir de nous. En la propaganda que es feia ell mateix, recomanava molt que sobretot evitessin regalims cara avall, per a no tenir un disgust en veure’s la cara tota coberta de pèl, com la d’un mico. Era tanta l’eficàcia del seu invent, que posat a es tirar molt i molt la corda de l’exageració, invitava els pagesos que fessin la prova sobre un tros de fusta, i es convertiria en un raspall.
A l’adrogueria, hi vèiem el senyor Josep Puig, anomenat “en Desmamet”, molt sol·licitat per les dones de criança quan volien apartar del seu si matern les criatures ja massa crescudes, car llavors el Sr. Josep els suplantava el lloc fins que els infants avorrien l’aliment matern. Passava a domicili en hores convingudes, i els seus honoraris estaven a l’abast de totes les economies. Era alt, sec com una pipa, xuclat de cara i no pas per falta d’aliment, sinó per configuració pròpia. Es vestia sempre igual, i mai no l’havien vist amb cap altra roba. Una brusa llarga fins als peus, de tela de vions blaus, tallada en peces, un coll ajustat de cel·luloide i una gorra negra. Usava sabates polacres d’un color groguenc. Podem dir que els progressos de la tecnologia moderna, amb l’invent d’unes màquines aspiradores, van acabar amb tots aquells “serveis personals” que prestava aquell home, abans tan útil.
En “Pepet de la Fàbrega”, dependent de l’adrogueria, era un home que duia tota la informació que llegia diàriament a la premsa. Més aviat era eixut de paraules, però quan obria la bo ca per opinar sobre un article o pronosticar el temps, era una sentència. Era aficionat a la cultura, i per pur altruisme, digne de tot elogi, els vespres i els diumenges, amb abnegada labor, ensenyava de llegir i escriure voluntàriament un grup de maina da de pagès que vivien cap a les Feixes.
Deixem de parlar de molts altres persones que formaven el personal més popular de la més popular botiga d’Olot i acabem parlant del “quiosc Cardelús”. Les pageses del rengle bé prou que coneixien aquelles begudes refrescants, i principalment a l’estiu, quan, a les hores de més calor, el sol els to cava de ple als carrers adjacents a la Plaça. Entraven a Can Cardelús i, adreçant-se a un petit espai existent entre les dues botigues, es feien servir en un vas gros un xarop de sidral, granadina, o una orxata de xufles elaborada per la casa. Per cinc o deu cèntims, segons el cas, els servien una abundosa beguda amb l’aigua baixa de la font més fresca d’Olot. Aquella font de marbre de Can Cardelús, amb rengles de vasos i ampolles, no parava mai de rajar aigua pura i transparent, sense cloro de cap mena que la “purifiqués”. Eren molts els clients que ho sabien, als quals algunes vegades ens havíem afegit nosaltres.
Un fet digne d’ésser contat. Els camàlics d’una agència de transports, quan repartien els paquets per les botigues, sempre acudien a Can Cardelús, i ells tots sols es van acostumar a servir-se les begudes. D’aquell costum se’n va fer tant d’abús que molestà el senyor Cardelús, i un dia substituí l’ampolla dels xarops per una d’oli de ricí. La cara, els vituperis, les exclamacions, els renecs de tota mena i els crits dels camàlics val més que es passin de llarg, perquè ens quedaríem curts, i així cada lector se’ls pot imaginar de la seva manera.
L’UNÇA DE CAN CARDELÚS
M. Campanins, La Comarca d’Olot, maig de 1984
El senyor Ferran ¡ Casadevall, de nom Joan, ¡ conegut de tothom per l’ Unça, fou, temps ha, una autèntica institució de la Farmàcia Cardelús. Estem parlant d’una època llunyana, d’una època en la qual a Can Cardelús s’hi venia també el que s’anomenava, genèricament, “colonials”, mot que, a la pràctica, comprenia tot allò que era susceptible de venda. No cal dir, doncs, que es tractava de l’establiment de més tràfec de la comarca, cosa que en bona mesura era producte de l’enginy i la capacitat de treball del Sr. Ferran.
Jo havia conegut l’Unça, però el meu record roman força tèrbol, ja que en els darrers anys de la vida de Joan Ferran jo era molt jove. Però sembla que encara el veig amb aquell coll emmidonat, de “pajarita”, i la corbata; petitet, bellugadís, actiu, sense riure amb els llavis, però sempre amb l’esguard enriolat, de mofeta, d’home que ja en torna; d’aquells que qui els ha de fotre encara ha de néixer. El qui me’n parla, però, una llarga estona i amb un entusiasme entendridor, fou l’Emili Aguiló, avui ja jubilat, que durant molts anys fou dependent de la Farmàcia Cardelús i que es pot dir que creixé i es feu home al costat del Sr. Ferran.
L’ Unça gaudia d’una gran estima per part de tothom i el seu prestigi era gairebé mític, puix que molta gent li consultava les coses més íntimes, i se l’hi feia cas, àdhuc en les coses aparentment més insignificants, com aquell home que treia el cap a la farmàcia i preguntava:
– Què li sembla Sr. Ferran? Em puc tallar els cabells?
Era un home posseïdor d una memòria d’elefant, amb una murrieria extraordinària de no parlar mai de si mateix i molt menys de les seves interioritats; però sí que sentia una obsessió irreprimible, morbosa, malaltissa, contra la qual no hi podia fer res: li agradava la brometa, i al davant de la possibilitat, que albirava d’una hora lluny, d’ensarronar algú, era absolutament impossible de frenar-lo. I com que tenia prestigi tothom se’l creia, i fins i tot era capaç de vendre bacallà, que segons ell provenia del Mar Roig. Perquè de vendre en sabia un niu i no hi havia ningú que li passés la mà per la cara. I no sols era capaç de vendre bacallà del Mar Roig, sinó que també ho era de fer treballar els clients mentre esperaven la preparació d’alguna fórmula magistral.
En aquells temps, un dels productes que més es despatxaven a les farmàcies era la mostassa, fos per a fer emplastres o bé per a untar llesques de pa torrat i posar-se-les a les plantes dels peus per combatre la febre. Però la mostassa que es venia al públic s’havia de preparar; els seus grans s’havien de moldre o d’aixafar, la qual cosa s’aconseguia per mitjà d’uns morters gegantins amb una mà de ferro que pesava com un mort. Es clar, era una feina que a cap aprenent li agradava de fer perquè s’hi havia d’esmerçar molta força i hom acabava rebentat. I aquesta era una feina que s’havia de fer molt sovint, perquè de mostassa se’n venia contínuament.
Quan a la botiga hi havien homes que s’esperaven, l’Unça, indefectiblement, sortia del darrera del taulell i adreçant-se al més forçut li deia:
– Noi!… noi! Vina un moment que ens ajudaràs i d’aquesta manera no t’hauràs d’esperar tant.
El feia entrar a dintre, li “encolomava” la mà de morter i a esclafar grans de mostassa s’ha dit.
De vegades, hi havia tanta de gent que anava a Can Cardelús, els dies de mercat, que els pagesos no podien entrar a la botiga i s’esperaven al carrer. Una vegada n’hi havia un que s’esperava amb una vaca subjectada amb una corda. L’Unça ja no es pogué aguantar. Sortí com una bala i emprengué amb el de la vaca.
– Escolteu -li digué-, encara en teniu per molta estona. En lloc d’esperar-vos dret, val més que us asseieu, home!
– On voleu que m’assegui? Al mig del carrer? -pregunta el pagès.
– No home, no; entreu a la farmàcia que ja us donaré una cadira.
– I la vaca, què voleu que en faci?
– Entreu amb la vaca i tot. No ens farà pas cap nosa…
L’espectacle fou de gran “guinyol”. El pagès entrà amb la vaca a dintre la botiga, que ja estava plena de gom a gom; tothom s’hagué d’arraconar. l’Unça amb el posat seriós, però amb els ullets que li saltironaven de tan bé que s’ho passava, anava dient a la gent que s’esperava al carrer i que no gosava entrar per por a la vaca:
– Entreu, entreu!… No us farà pas res!… Si és molt manyaga!…
El dia que es va casar, que no ho havia dit a ningú, tal com feia sempre que es tractava d’afers personals, es presentà a la botiga tot mudat i enferriolat.
– Caram Sr. Ferran, on va avui tan elegant? – A comprar bestiar… a comprar bestiar me’n vaig, respongué l Unça tot sortint cap al carrer.
En el soterrani de Can Cardelús hi havia una mena de safareig de gran capacitat que servia per no sé quines manipulacions que feien els apotecaris o els adroguers d’aleshores. Un diumenge a la tarda -en aquells temps els botiguers no coneixien el descans dominical- l’Unça estava a la farmàcia i en Prat, un dependent, tenia cura de la drogueria. Era una tarda assolellada de juliol i la xardor era aclaparadora, asfixiant. Com que no entrava ningú a comprar, l’ Unça decidí empescar-se’n una de les seves per passar l’estona. Tot d’una digué:
– Fa una calor que no es pot raure. Saps que faria jo, ara, Prat? Em posaria ben conill i em ficaria de cul al safareig!.
– Recony, jo també! -replicà en Prat, ràpidament.
– Saps que podríem fer? Jo vigilaré les dues botigues, i tu te’n vas a baix a refrescar-te. Quan estiguis ben fresc, puja, i llavors hi aniré jo. Què et sembla?
– Ja està fet!, respongué en Prat, tot content.
L’ Unça resta tot sol a la botiga, i quan hagué passat l’estona que ell calcula perquè en Prat ja fos a dins el safareig, obrí la porta que donava a l’escala del pis i es posà a cridat:
– Dones…! Baixeu corrents que en Prat s’ha tirat al safareig! Valga’m Déu quina desgracia!.
Com és natural, les dones baixaren a correcuita, esverades, i es presentaren al soterrani on en Prat, despullat com el dia que va néixer, es remullava tranquil i satisfet. Al veure que venien les dones s’ajupí amb l’aigua fins al coll, per no ensenyar el que no s’ha de veure, i les dones, pensant que en Prat es volia suïcidar, el volien treure de l’aigua tant si vols com si no vols. I l’Unça, amb aquells ullets de fura que llambregaven d’un tros lluny, es trencava de riure.
D’anècdotes de l’Unça n’hi han de l’alçada d’un campanar i se n podria escriure un llibre. En tot cas, el senyor Joan Ferran i Casadevall, més conegut per l’Unça, ha passat amb mèrits sobrers a formar part de la Galeria de Personatges Típics Olotins.
M. Campanins
Biografies i àlbum de fotos dels Cardelús
A mitja tardor de 2025 ja tenim més de 30 ressenyes biogràfiques a la pàgina web dels Cardelús i també anem omplint el nostre àlbum de fotos de la família. Aquí ho podeu veure:
Si sou de la família Cardelús i us agradaria afegir una ressenya biogràfica o bé si teniu fotografies antigues d’abans de 1936 us podeu posar en contacte amb nosaltres amb l’enllaç que trobareu en el menú.
ALBERT BARGUÉS CARDELÚS (1960)
L’Albert va néixer el 12 d’agost de 1960 a Barcelona. És el tercer dels tres fills de Ricard Bargués Altimira (1929-2013) i Maria Mercè Cardelús Benavent (1934), tots dos nascuts a Barcelona. Es va casar amb l’Ernestina Junyent l’1 de juny de 1985 a Barcelona i van tenir dos fills, l’Eduard (1988) i en Víctor (1993).
Quan tenia 17 anys va llegir el llibre Eh Petrel de Julio Villar que el va marcar profundament. En Julio era un escalador que després d’un greu accident va decidir fer-se navegant solitari. Des d’aquell moment l’Albert va dir que ell també volia navegar en solitari i fer la volta al món en vela. Així el 1979 va començar la carrera de Marina Mercant a la Facultat de Nàutica de Barcelona. Una altre raó per fer nàutica va ser perquè li agradaven molt les estrelles i navegant les utilitzava i les tenia a prop.
El 1983 el seu esperit aventurer el va portar a fer la ruta Barcelona-Cap Nord en bicicleta amb el seu company de carrera Xavier Faura. Van ser 5.000 km en 45 dies en un dels viatges més apassionants i que més petjada li han deixat.
Durant un viatge navegant per l’Índic Sud el 1986 es va prometre que tornaria allà en solitari. Aquest va ser el seu somni durant molts anys i, mentre feia altres projectes com travesses i preparació de vaixells, no va oblidar mai el seu gran objectiu. Després de diferents ocasions en que es va quedar a les portes de fer la volta al món, el 2007 li va sorgir la gran oportunitat quan el van trucar de la Fundació per la Navegació Oceànica de Barcelona. Li van dir que tenien un vaixell i un patrocinador per fer la Barcelona World Race i li van oferir el lloc de patró.
Així, el 2008 va ser el primer català a fer la volta amb al món sense escales. La va fer en poc més de 108 dies fent parella amb Servane Escoffier. Van ser els únics, juntament amb el guanyador absolut, que van arribar a port sense haver fet cap parada. Diu que el millor moment de l’aventura va ser estar acompanyats de dues balenes al mar de Tasmània. Eren tan grans com el vaixell, de 28 metres d’eslora.
Li agrada molt escriure i ha publicat dos llibres: Miedo a la oscuridad i Paraules al voltant del món. En el primer, de l’any 2000, hi descriu les seves vivències en travesses en solitari. El segon, de 2010, és la crònica íntima de la volta al món sense escales. El documental que acompanya el llibre i que va fer Goroka va guanyar el 1er premi al Barcelona Sport Festival de 2011.
La seva activitat actual es desenvolupa en varis fronts. Fa conferencies en escoles i altres centres educatius i en empreses. Fa coaching i mentoring personal i coaching a organitzacions i equips. I també, evidentment, fa navegació ensenyant i acompanyant a d’altres navegants.
L’Albert és una persona polifacètica i vital. Un alt executiu ha dit “és com un home del renaixement, un individu complet”. Ell mateix es defineix així: “Sóc navegant oceànic, emprenedor, gestor d’equips, director de projectes, conferenciant, coach, escriptor, constructor de velers, aprenent de flequer i, sobre tot, soc un afortunat perquè tinc el convenciment que la vida m’ha fet grans regals.”
L’Albert ha participat entre d’altres a:
1985-86 volta al Món Whitbread a bord del Fortuna Lights.
1987 Mini-Transat amb el Zeleste que repeteix el 1999
1993 la Volta a Europa
1994 travessa de l’Atlàntic amb el Bagages Superior
1997 la Transat Jacques Vabre amb el Budapest
1999 Mini-Transat amb el Escuela Náutica de Catalunya
2005 navegació del canal Beagle
2006-07 escuderia de navegació oceànica Kaïros
2007-08 la Barcelona World Race a bord de l’Educació sense Fronteres
2013-15 viatges a regions polar i travesses amb l’Sterna
2016-17 rescat de refugiats al Mediterrani
Com a tècnic ha col·laborat en diferents projectes:
1990-91 BOC Challenge amb el BBV Expo 92 de José Luis Ugarte
1991-92 projecte Mundus per la Vendée Globe 1992
1997 construcció del trimarà Broceliande
2000-01 Vendée Globe amb el PRB de Michael Dejoyeaux
I també ha guanyat varis premis:
1987 premi al millor esportista nàutic català
1987 premi Memorial Joan Antoni Moragues
1999 premi al millor navegant espanyol
Abril de 2025
DAVID CARDELÚS VIDAL (1967)
En David va néixer el 14 de desembre de 1967 a Sevilla. És fill de Gaietà Cardelús Benavent i Marta Vidal Rubió, tots dos nascuts a Barcelona. Tot i néixer a Sevilla s’ha criat a Barcelona, ciutat on actualment viu al barri de Gràcia.
Es va especialitzar en fotografia, cinema i vídeo a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1991. Els seus estudis de grau van incloure la pintura, el dibuix i l’escultura, així com la narrativa, semiòtica i comunicació. Posteriorment ha fet altres cursos a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya que inclouen tècniques fotogràfiques del segle XIX i la representació fotogràfica del cos humà.
La dedicació a la fotografia no va ser una decisió d’un moment sinó que mentre estudiava a la facultat es va anar adonant que tenia facilitat per entendre el món a través d’una càmera i explicar-lo. Com ell diu “la fotografia és una finestra que obres a la realitat per interpretar-la i compartir amb els demés la teva manera de veure-la”.
El seu caràcter pacient i atent als detalls és molt adequat per fotografiar el paisatge urbà i l’arquitectura. També, la transformació constant de l’aspecte de les ciutats li resulta molt atractiva. És així com en David s’ha dedicat a la fotografia d’arquitectura. Diferents fotògrafs l’han influït però ell destaca especialment a Ezra Stoller del que diu que no deixa d’aprendre mai quan veu la seva obra.
En David afirma que la fotografia és un art ja que apel·la directament a la mirada de l’espectador per existir i dotar-se de sentit. Darrera de la càmera hi ha una persona amb una forma única i irrepetible d’entendre la realitat. Les seves especialitats com a fotògraf són els camps de l’arquitectura contemporània, el disseny d’interiors, el patrimoni arquitectònic, el disseny d’espais comercials i la representació de la ciutat i el paisatge urbà. Ha treballat per estudis d’arquitectura, editorials, revistes, corporacions industrials, empreses constructores i d’enginyeria, institucions públiques, hotels, museus i universitats.
La fotografia no és enquadrar una imatge i prémer el disparador. Tal com ell explica no és així de senzill: “Hi ha moltíssim treball previ sobre l’espai abans de disparar la càmera que, encara que passi desapercebut, sempre queda reflectit a l’enquadra. Tot el que apareix és responsabilitat del fotògraf i tot ha d’aportar quelcom a la interpretació de l’espai. Si la preparació no és correcte l’enquadra deixa de funcionar i l’espectador no es veurà atret per la fotografia. Res passa per casualitat”.
Des de l’any 2004 dona classes i conferències sobre fotografia d’arquitectura a l’escola ELISAVA de la Universitat Pompeu Fabra per als estudiants de postgrau i màster en disseny d’interiors. El curs analitza una àmplia gamma de fotografies d’arquitectura i discuteix el seu ús com a eines de comunicació en llibres, revistes i blogs.
En David és autor d’una ponència sobre la relació entre la fotografia, l’arquitectura, la comunicació i el valor afegit presentada en públic el 2016 en el Congrés Internacional de Fotografia i Arquitectura organitzat per la Universitat de Navarra. També és membre de la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya.
Les seves fotografies han estat aclamades per la seva plasticitat gràfica distintiva. La seva formació a Belles Arts ha desenvolupat en ell una particular apreciació de la llum, la forma i el color i una mirada exigent per a les composicions serenes i minimalistes que destil·len la visió dels arquitectes, dissenyadors d’interiors, editors i empreses per a les quals treballa. Ha rebut diferents distincions, entre d’altres:
Ha estat en dues ocasions finalista del Premi Europeu de Fotografia d’Arquitectura Architekturbild el 1995 i 1999.
La seva obra ha estat exposada en els festivals de fotografia Photo Espanya i Primavera Fotogràfica.
El 2012 va tenir una menció en els Civic Trust Awards per les seves fotografies de Les Arenas de Barcelona pel despatx de Richard Rogers.
Dues mencions d’honor el 2013 en els International Photography Awards, en las categories d’Edificis y Paisatge Urbà.
A la pàgina web d’en David podem trobar, a més d’un recull dels seus treballs, moltes referencies i opinions dels seus clients. Aquí tenim un exemple que signa Roberto Cruz, comissari d’Archatlas: “David Cardelús és un apassionat del seu treball, professional, dedicat i expert sobre l’arquitectura i la fotografia. Des de la primera vegada vaig trobar que el seu treball és autèntic. En un moment en què l’excés d’informació fa que molts fotògrafs i arquitectes es basin en trucs i afectacions, el treball de Cardelús brilla per la seva honestedat. El disseny dels edificis, els espais i la llum, els seus colors i detalls, ens arriben a través de les imatges d’una manera que ens fa sentir com si estiguéssim allà. La seva recent sèrie centrada en l’obra de Gaudí m’ha permès conèixer de debò aquests projectes, per primera vegada, en imatges que són nítides i plenes de llum”.
Abril de 2025
CAYETANO CARDELÚS VIDAL (1965)
Cayetano nació en Sevilla el 30 de abril de 1965. Es hijo de Cayetano Cardelús Benavent (1937) y de Marta Vidal Rubió (1940), los dos nacidos en Barcelona. Es el mayor de cuatro hermanos, Cayetano, David, Sara y Daniel. En 1995 se casó en Barcelona con Ester Salinas Giménez con la que ha tenido un hijo, Guillermo, nacido el 2002.
Estudió arquitectura en la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona y se especializó en Proyectos, Planificación Urbanística e Historia. A lo largo de su carrera profesional ha combinado la arquitectura con la publicación de libros de arquitectura sostenible.
En sus libros Cayetano nos presenta proyectos de distintos países de distintos continentes que ilustran su manera de entender la arquitectura. Algunos de los libros se han editado en distintos idiomas, otros tienen su texto en varios idiomas. En ellos nos presenta a los más relevantes arquitectos, sus estudios y sus obras con mapas, croquis, planos, textos explicativos y numerosas fotografías que proporcionan una documentación muy exhaustiva.
Este es uno de los comentarios que reciben sus libros: “Este precioso volumen es una guía indispensable para profesionales del diseño, propietarios concienciados con el medio ambiente y cualquiera que aprecie la belleza y funcionalidad de la arquitectura de vanguardia.”
El denominador común de los proyectos que Cayetano selecciona es la sostenibilidad en sus distintas facetas: la eficiencia energética, el reciclaje y reutilización de materiales, la sostenibilidad social, el respeto por la naturaleza y la integración armoniosa de la arquitectura en el entorno natural.
El diseño y la planificación del paisaje urbano es otro de los temas preferidos de sus libros. Se trata de explicar cómo reintroducir la naturaleza en las áreas habitadas dando prioridad al peatón y creando amplios y diversos espacios de relación y actividad social que mejoren la calidad de vida de los ciudadanos. Son los nuevos espacios públicos cuyo diseño aspira a convertirlos en modelos de sostenibilidad social y medioambiental.
En uno de sus libros reúne una selección de establecimientos educativos de los arquitectos más relevantes del mundo. Además de detallar el objetivo de crear atmósferas imaginativas y evocadoras, analiza en profundidad las instalaciones tecnológicas y ecológicas como paneles solares, tanques para la recogida de agua de lluvia y el reciclaje de materiales.
Otro libro trata de la reutilización y reconversión de edificios con una clara vocación de sostenibilidad y de ahorro de recursos naturales y económicos. En muchas ocasiones, este factor se complementa con la posibilidad de preservar un patrimonio histórico y arquitectónico que, gracias a este tipo de actuaciones, puede seguir formando parte del paisaje urbano y de la memoria colectiva.
Cayetano ha publicado entre otros estos libros:
Arquitectura sostenible. Julio 2018. Ed. Booq
Asia. Arquitectura e interiores. Febrero 2019. Ed. Loft
Edificios de viviendas. Julio 2019. Ed. Loft
Eco homes. Habita con Sostenibilidad. Enero 2020. Ed. Monsa
Kindergarten architecture. Abril 2020. Ed. Loft
Urban planning. Enero 2021. Ed. Loft
Green urban landscape. Ciudades sostenibles y saludables. Mayo 2021 Ed. Monsa
Ecological footprint architecture. Diseño responsable y sostenible con el medio ambiente. Noviembre 2021 Ed. Monsa
New life for buildings. Transformando espacios en arquitectura. Setiembre 2022 Ed. Monsa
Vive + verde. Arquitectura ecológica. Mayo 2023 Ed. Loft
Hormigón. Más allá del gris. Enero 2024 Ed. Loft
Retorno a lo natural. Arquitectura fundida en el paisaje. Junio 2024 Ed. Loft.
Abril de 2025
JERONI JURADO CAMPOS (1948)
Marit de la Maria Carme Cardelús Busquets, la pubilla de can Cardelús.
En Jeroni va néixer a Villanueva de Algaidas el 3 de juny de 1948. És fill de Jerónimo Jurado Romero i de Maria Candelaria Campos Martín, tots dos de Villanueva. La mare paterna venia del País Vasc i la família del pare matern, de Santander.
Era el petit de 4 germans i només tenia un any quan la mare va morir. El pare volia anar a Mèxic però la sogra el va convèncer de no anar tant lluny amb la canalla petita. Així el pare, l’avia i els nens van anar a Olot perquè hi vivia un parent que els va dir que era fàcil trobar-hi feina. Anys més tard, el 1955, el pare es va tornar a casar però en Jeroni es va quedar amb l’avia.
Va estudiar al grup escolar Malagrida i després als Escolapis on va fer 1er de batxillerat. Va deixar els estudis i es va posar a treballar d’oficial mecànic fresador. En Jeroni va treballar entre d’altres llocs a Arturo Simón d’Olot.
De jovenet li agradaven els esports d’equip, entre d’altres el futbol i també li agradaven els escacs. Aquests se li donaven molt bé i va guanyar diferents torneigs. L’havia ensenyat el germà gran i quan en Jeroni el va guanyar, el gran va aprofitar que en Jeroni anava a la mili per preparar-se millor i va arribar a ser un gran jugador.
El 1968 va anar voluntari a la mili on va fer de sapador paracaigudista. Mentre feia la mili va examinar-se i en una sola convocatòria va aprovar el batxillerat fins a quart. A la mili la seva idea era arribar a ser pilot però finalment no va ser aquest el camí que va seguir.
A mitja mili es va casar molt jovenet amb la Maria Carme Cardelús Busquets el 31 d’agost de 1968 a Olot. S’havien conegut uns anys abans ballant sardanes. La Maria Carme i en Jeroni van tenir 5 fills: la Maria Àngels (1969), la Thais (1971), en Joan (1973), l’Eulàlia (1974) i la Carmina (1984).
En Jeroni tenia al cap seguir estudiant. Així, acabada la mili i mentre treballava va acabar el batxillerat i va fer COU. De 1971 a 1974 va estudiar d’Ajudant Tècnic Sanitari a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, al Clínic. Anys després, el 1982, el títol es va convalidar amb la Diplomatura Universitària d’Infermeria. Va treballar als Serveis d’Urgències de Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Banyoles i Olot que anys més tard seria el Centre d’Atenció Primària. Aquí hi treballaria fins el 2010.
L’esposa Maria Carme era farmacèutica i el seu sogre, en Joan Cardelús Dalfó, tenia una farmàcia a Olot on ja hi havia dependents per fer-la funcionar. L’agost de 1974 en Jeroni va aconsellar a la seva esposa obrir una nova farmàcia. Així ho van fer. La farmàcia era a la carretera de Santa Pau i hi van estar fins que va morir el pare Joan el 1981 quan van traspassar la farmàcia als Feliu i van tornar a la farmàcia familiar del carrer Serra Ginestà 7.
Abans de morir el sogre, en Jeroni va començar a estudiar psicologia i la seva idea era ser professor universitari. Però quan va morir en Joan ho va haver de deixar i dedicar temps a la farmàcia.
A finals dels anys 80 el centre de la vila d’Olot on hi havia la farmàcia s’anava degradant i aquest va ser un dels motius pels que en Jeroni va fer un intent d’entrar en política. Es va presentar a les eleccions municipals de 1991 com a cap de llista del CDS. La Maria Carme també figurava a la llista del seu marit que finalment no va ser escollit regidor.
El 1992, la Maria Carme i en Jeroni van traslladar la farmàcia a un local de les galeries del Passeig Barcelona i anys més tard, el 2012, van anar a la ubicació actual, al passeig Barcelona 4.
En Jeroni era molt estudiós, li agradava molt la genètica i tot el món acadèmic i va fer moltes aportacions en el camp de l’atenció primària. Per exemple, va col·laborar amb l’Institut de Recerca en Atenció Primària Jordi Gol i te acreditacions de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació i de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari. Ha dirigit i col·laborat en nombrosos projectes i ha publicat, juntament amb altres investigadors, nombrosos articles. A la base de dades d’investigadors ORCID podem trobar diferents projectes (2001-2011) i articles (1983-2018). També va fer conferències i com professor acreditat va impartir diferents cursos a les Universitats de Vic i Rovira i Virgili.
El 2008 va fer un màster en Promoció de la Salut i el 2009 es va doctorar en Ciències Socials, de l’Educació i la Salut a la Universitat de Girona. El títol de la tesi va ser La infermeria d’atenció primària en l’atenció als problemes del peu en la diabetis tipus 2 a Catalunya . Anys més tard, el 2015, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Barcelona. El títol de la tesi va ser Marcadors de risc de polineuropatia diabètica en la diabetis tipus 2.
En Jeroni és un bon conversador amb fortes conviccions i te les idees molt clares que de vegades ha exposat a través de publicacions en mitjans locals i nacionals (Punt Diari, El País, ABC,…). És una persona creient i cada any participa en la peregrinació a Lourdes. Acostuma a ajudar en serveis socials i recentment ha estat Paborde de l’Església del Carme juntament amb la seva esposa.
Olot, octubre de 2025
MARIA CARME CARDELÚS BUSQUETS (1947)
La Maria Carme, la pubilla de can Cardelús, és la quarta generació de farmacèutics de la família Cardelús. Va néixer a Olot el 5 d’agost de 1947. És filla del farmacèutic Joan Cardelús Dalfó (1908-1981) i d’Àngels Busquets Ferran (1909-2009), pintora i comerciant també d’Olot.
Va estudiar al col·legi municipal d’ensenyança mitjana d’Olot. Acabats aquests estudis no volia fer la carrera de Farmàcia perquè li agradava més la Química però la mare finalment la va convèncer per fer Farmàcia.
Molt religiosa, va ser desenera a la parròquia de Sant Esteve d’Olot. La setmana abans del diumenge de Rams es feien quaranta hores d’adoració al Santíssim i cada hora de vetlla s’encomanava a diferents organitzacions. Els deseners i deseneres eren els representants d’aquestes organitzacions que feien la vetlla. Primer ho va ser en representació de l’escola i després, el 1966, en representació de les donzelles de la ciutat.
Es va casar molt joveneta amb en Jeroni Jurado Campos el 31 d’agost de 1968 a Sant Salvador de Bianya i van dinar a ca la Nàsia. En Jeroni havia nascut el 1948 a Villanueva de Algaidas i es va traslladar a Olot ben petit. La Maria Carme i en Jeroni van tenir 5 fills: la Maria Àngels (1969), la Thais (1971), en Joan (1973), l’Eulàlia (1974) i la Carmina (1984).
Quan la Maria Carme es va casar estava a mitja carrera de Farmàcia, va seguir estudiant i quan la va acabar ja tenia dues filles. A inicis dels anys 70, amb els estudis acabats, va ser regent de la farmàcia Torrent de Figueres ja que el que havia de ser titular, l’Enric Torrent, encara no havia acabat la carrera.
A la farmàcia Cardelús ja hi havia tres dependents que treballaven amb el pare Joan. Així, l’agost de 1974 la Maria Carme, aconsellada pel seu marit, va decidir obrir una nova farmàcia a la carretera de Santa Pau. Hi van estar fins que va morir el pare Joan el 1981 quan van traspassar la farmàcia als Feliu i van tornar a la farmàcia familiar del carrer Serra Ginesta 7.
A finals dels anys 80 el centre de la vila d’Olot on hi havia la farmàcia s’anava degradant i aquest va ser un dels motius pels que en Jeroni va fer un intent d’entrar en política. Es va presentar a les eleccions municipals de 1991 com a cap de llista del CDS. La Maria Carme també figurava a la llista del seu marit que finalment no va ser escollit regidor.
Molt devota, va continuar la tradició familiar de fer la peregrinació a Lourdes per fer servei d’ajuda als malalts. Tal com van fer els seus pares i avis hi va involucrar tota la família.
El 1992, després de més de 100 anys al carrer Serra Ginesta, va traslladar la farmàcia a un local de les galeries del Passeig Barcelona. Un dels motius del trasllat va ser per augmentar la distancia entre farmàcies i anar a una zona comercial menys conflictiva i amb més futur. Així, va poder modernitzar les instal·lacions i fer-les més funcionals. En paraules seves “La nova farmàcia és dissenyada perquè sigui el màxim de funcional i pràctica, amb un estil modern”. Tenia 100 m2 més 30 dedicats a ortopèdia. No es va fer una festa d’inauguració ja que no era obrir un nou negoci sinó que va ser un trasllat. Sí que el dia abans d’obrir la farmàcia, la va beneir el que aleshores era el Vicari General, Mossèn Josep Maria Cardelús Pons.
Anys més tard la farmàcia es quedava petita i van comprar un local al carrer Vilanova per fer un nou trasllat. Però poc després va sortir l’oportunitat de comprar un local excel·lent on havia estat la Caixa de Girona. Així van posar a lloguer el local del carrer Vilanova on ara hi ha una perruqueria i el 2012 es van traslladar al passeig Barcelona 4, que és la ubicació actual de la farmàcia.
Es va jubilar el 2018 i les seves filles Eulàlia i Carmina son les que porten actualment la farmàcia i en son titulars. Com ja feia abans de jubilar-se ha continuat les activitats religioses i de servei als semblants. Seguint la tradició familiar sempre ha sigut practicant i a més ha fet activitats de servei i ajuda a les monges de la Providència, acompanyant i donant suport a persones grans. Recentment ha estat Paborde de l’església del Carme, juntament amb en Jeroni, el seu espòs.
La Maria Carme és molt afeccionada a llegir i també li agrada tocar el piano.
Olot, agost de 2025.
ÀNGELS BUSQUETS FERRAN (1909-2009)
Esposa de Joan Cardelús Dalfó, farmacèutic d’Olot i fill d’Esteve Cardelús Carrera.
L’Àngels va néixer el 6 de maig de 1909 a Olot i era filla de Francisco Busquets Petit, nascut a Girona, i de Neus Ferran de Sagrera, nascuda a Sant Feliu de Guíxols. El pare va crear al voltant de 1920 la Banca Busquets que tenia sucursals a Girona, Figueres i Olot. Els avis paterns tenien una fonda a Girona i els materns, una farmàcia a Figueres.
El pare va morir quan acabava de fer els 20 anys i en aquella època va començar a l’escola de dibuix de Joan Carrera on va poder desenvolupar les seves excel·lents dots artístiques. Anys després va esclatar la guerra i mare i filla van tenir amagat en el seu pis un capella que s’hi va estar fins que va poder escapar a França.
Acabada la guerra va conèixer un militar d’Olot que es deia Carlos. Aquest li va presentar el seu germà gran Joan del que es va enamorar. L’Àngels es va casar amb en Joan Cardelús Dalfó a Girona el 15 de maig de 1942. En Joan era farmacèutic a Olot; així, l’Àngels va deixar Girona i va anar a viure a la casa pairal de la família del seu marit, can Cardelús. Per estar a prop de la filla, la mare Neus també va anar viure a un pis a Olot.
A Olot l’Àngels va anar deixant la pintura per passar a ocupar-se de l’adrogueria de la família Cardelús. Tenia un caràcter fort i portava una vida molt activa. També era molt religiosa i sovint anava a missa després d’aixecar-se molt aviat. De seguida va fer noves amistats amb les que sovint feia excursions pels voltants d’Olot i també a Montserrat i d’altres llocs.
L’agost de 1947 va néixer la seva filla, la Maria Carme Cardelús Busquets. El marit de l’Àngels, en Joan, era molt erudit i li agradava molt la història. Després de néixer la filla va fer el doctorat en farmàcia.
L’Àngels era una enamorada del mar. Un estiu van anar a passar uns dies a Palamós amb la filla i una amiga amb dos fills. Els petits van aprendre a nedar i s’ho van passar tant bé que cada any les dues famílies anaven a Palamós per les Festes del Tura d’Olot.
Quan la filla ja era adolescent l’Àngels i el seu marit van aprofitar per viatjar per Europa: França, Suïssa, Àustria, Alemanya,.. A més de la feina i els viatges l’Àngels tenia molta cura de la família i va cuidar tant de la seva mare Neus com de la mare política, la Mercè Dalfó.
El temps passava i la filla Maria Carme es va casar amb en Jeroni Jurado i van tenir 5 fills. L’Àngels va arribar a conèixer a set besnets que la van alegrar els darrers anys de la seva vida. Malgrat tenir vàries caigudes físiques que va anar superant va viure sempre amb una resignació cristiana molt admirable. El 6 de maig de 2009 va complir 100 anys i tota la família li va organitzar una gran i emotiva festa. També va rebre un homenatge de la Generalitat i de l’Ajuntament d’Olot.
L’Àngels va morir cristianament el 23 d’agost de 2009.
JOAN CARDELÚS ROS (1850-1919)
En Joan va néixer a Olot el 13 de juliol de 1850. Era fill de l’Esteve Cardelús Noguer (1816-1892) d’Olot i de la Caterina Ros Nespleda (1820-1851) també d’Olot. En Joan era el segon fill de la parella, després de la Maria del Tura t.
La mare va morir molt jove, quan en Joan només tenia un any, i el pare es va tornar a casar amb la Magdalena Giralt Paulí (1828-1891). Amb la segona esposa va tenir 10 fills més i el fill gran, en Josep Maria Cardelús Giralt, va ser el segon hereu.
En Joan va ser el primer farmacèutic de la família. El pare Esteve Cardelús Noguer tenia un negoci d’adrogueria i al voltant de 1870 el va estendre a farmàcia. Com que l’Esteve no tenia el títol de farmacèutic, les altres farmàcies el van denunciar i aleshores va fer que el seu fill gran estudiés la carrera de Farmàcia. L’establiment, que estava al carrer Bellaire cantonada Ferrerons, el va posar a nom d’en Joan i va comprar una casa just a l’altre banda, al carrer Bellaire cantonada Clavaguera (avui anomenat Serra Ginesta) que la va posar a nom de l’altre hereu, en Josep Maria Cardelús Giralt.
Quan en Joan va acabar els estudis va comprar al seu germà Josep Maria la casa dels carrers Bellaire/Clavaguera i hi va posar la farmàcia. Aquesta ha estat la farmàcia “de sempre”, la que durant uns 120 anys va gestionar ell i els seus descendents. L’adreça era Clavaguera 10 ja que s’entrava per aquest carrer. A l’establiment que donava al carrer Ferrerons es va concentrar l’activitat d’adrogueria.
En Joan es va casar a Banyoles el 12 d’octubre de 1880 amb la Dolors Carrera Roger (1859-1918). La Dolors era filla del notari de Banyoles Joan Carrera Busquets i d’Antònia Roger Fontana. Van tenir 8 fills:
Esteve (1882-1929), l’hereu, farmacèutic i vici-president de la Diputació de Girona
Carles (1887-1966), advocat, secretari general de la Cambra de la Propietat Urbana
Miquel (1890-1981), enginyer industrial, vocal del consell d’administració de la Caixa
Josep Maria (1891-1978), metge i llicenciat en ciències naturals
Candelària (1893-1915)
Conrad (1894-1932), advocat, lletrat de l’Ajuntament de Barcelona
Adelaida (1896-1917)
Jesús (1899-1900)
En Joan tenia una propietat a Riudaura, l’hostal de la Corda, famós perquè el 1875 s’hi va negociar la fi de la tercera guerra carlina. Així, hi va tenir lloc l’entrevista entre Arsenio Martínez-Campos, capità general de Catalunya i cap de l’exèrcit liberal, i Francesc Savalls, cap de les forces carlines. Aquí a Riudaura la família Cardelús hi devia fer estades ja que es conserven diverses fotos d’en Joan i la seva família. Un masover de la casa, en Llorenç Pujasaló, va morir en el naufragi del “Reina Regente” el 1875 quan hi feia el servei militar.
Era molt religiós, va ser en diferents ocasions desener de les 40 hores d’adoració al Santíssim per Pasqua. En moltes ocasions va ser delegat de la peregrinació del Baix Empordà a Lourdes que sortia de Girona. El 1912 va ser delegat en el Partit d’Olot de la representació de la Diòcesis de Girona al Congres Eucarístic de Viena. Desconeixem si finalment hi va assistir.
En un escrit de 1916 es deia que “en Joan era l’activitat personificada, sempre se’l podia trobar treballant. Era incansable i acia, el laboratori també tenia molta activitat. tenia a tots els que li dirigien la paraula sense ometre detall dels medicaments que despatxava. I els seus fills, persones de cultura, tots correctíssims i de tracte afable, eren poderosos auxiliars de l’activitat del pare”. I seguia “Entreu quan vulgueu a la farmàcia o a l’adrogueria i sempre hi ha algú, no recordem haver vist mai descansar a en Joan, o als fills i dependents… i també es distingia perfectament entre la funció purament comercial de l’adroguer i la missió científica del farmacèutic”.
Al setmanaris d’Olot i comarca de principis del segle XX hem trobat nombrosos anuncis de productes farmacèutics que es podien trobar a la farmàcia Cardelús. Com a curiositat, el 1913 s’anuncia una demostració de la manera d’usar el productes alimentaris i es “convida particularment a les senyores”. A la farmàcia també s’hi feien degustacions.
En Joan era subdelegat de farmàcia del districte judicial des de 1905 i la titularitat de la farmàcia era de la societat: “Joan Cardelús i fills”. A més de la farmàcia, en el laboratori que hi va instal·lar en Joan també hi havia força activitat. Moltes de les anàlisis de les aigües d’Olot es feien en el laboratori químic bacteriològic d’en Joan i fills. El 1914 uns alumnes de Química varen visitar el laboratori acompanyats per en Miquel Cardelús, fill d’en Joan, que els va fer diferents assaigs i determinacions analítiques.
L’esposa d’en Joan, la Dolors Carrera va morir el maig de 1918 molt delicada de salut després de la mort de les seves dues filles, Candelaria i Adelaida, als 21 anys. Un any després en Joan va morir a Riudaura el 24 de Setembre de 1919 als 69 anys després de patir una pneumònia. Al setmanari La tradició catalana trobem aquest obituari:
“El Sr. Cardelús, a Olot y a la séva comarca, més que una personalitat, era una institució en la que s’encarnaven la bondat, la amabilitat, la honradesa y, sobre tot, la caritat, de la que D. Joan, igual que
la seva esposa (a.c.s.) Dª. Dolors Carrera, n’eren verdaders ministres.
¿Qui no conexía a D. Joan Cardelús? ¿Qui no haurá fruit la séva conversació bondadosa? ¿Qui no s’havía sentit admirat d’aquella senzillesa incomparable, fruyt solsament de ses conviccions y de sa educació cristiana?
Farmacèutich inteligent, comerciant acreditadíssim y competent, fou sempre el Sr. Cardelús respectat y volgut en la ciutat d’Olot y en la séva comarca, ahont dexa tantes amistats com persones l’havíen
tractat, ahont dexa tants agrahits quants són els menesterosos.
Deu provident ja en vida li ha fet experimentar les delicies del premi que de segur frueix, ja que en el cristià comportament y en els èxits d’una nombrosa filiada devia trobar el nostre amich una font de satisfacció Ilegítima, preludi d’una altra més complerta.
El Sr. Cardelús ha mort com havia viscut: ha mort dolçament, cristianament, com solen morir tots els qui en vida han seguit els camins del Senyor.
Deu el tingui a la gloria, y concedexi als seus fills y germans tota mena de conçols, y’ls dongui llarga vida per a recordar al qui a casa y fóra de casa predicà sempre ab l’exemple.”
PERE ORÓ PLA (1860-1904)
Marit de la Felicitat Cardelús Giralt d’Olot.
En Pere va néixer a Olot el 10 de juny de 1860. Era fill de Martí Oró d’Estiula i Catalina Pla d’Olot.
Va treballar a la botiga de drogues i pastisseria de la família i també es va dedicar amb devoció a la poesia. La resta de les hores sobreres les dedicava al pròxim, prodigant-se sense regateigs i sense cap ànsia egoista de reciprocitat. Era dels que saben bé que reposar no és pas no fer res, sinó simplement canviar de feina.
El novembre de 1890 es va beneir amb tota solemnitat una nova campana de l’església parroquial d’Olot i després de la cerimònia es va fer un refresc que va servir la confiteria Oró “amb lo gust i bon servei que l’acredita”. En Pere devia ser proveïdor habitual de tot tipus d’actes de celebració. Tres anys després trobem la notícia d’un “Lunch en obsequi dels poetes” per obsequiar els guanyadors del quart certamen literari: “Sobre uns quaranta comensals se reuniren al voltant de una llarga taula exelentment servida per los coneguts confiters don Ramon Déu y don Pere Oró. Se menjaren pastells de carn, rodanxas de pernil y de pavo ab tofonas, conservas de varias classes y rostit de pollastres emparedats, gran diversitat de pastas y gelats. Tot això adobat ab bons vins comuns y rancis y presentat com los esmentats senyors saben ferho, que no desdeix d’una capital.”
El 1892 era vocal del Centre Catalanista que presidia Joaquim Vayreda. Aquest Centre catalanista de caire conservador va ser fundat el 1887 i el seu president va fer una ponència a la Primera Assamblea Catalanista de Manresa el març de 1982, en la qual es van aprovar les Bases de Manresa per a la Costitució Regional Catalana.
En Pere es va casar a Olot el 16 de febrer de 1892 amb Felicitat Cardelús Giralt (1871-1926) nascuda a Olot. La Felicitat era filla de l‘Esteve Cardelús Noguer (1816-1892) i la seva segona esposa, Magdalena Giralt Paulí (1828-1891).
En Pere i la Felicitat van tenir 5 fills:
Martí (1894-1899)
Caterina (1896-1975) soltera
Antoni (1898-1988) casat el 1924 amb Teresa Clot Campmany
Joaquima (1901-1970) soltera
Tomàs (1902-1958) casat el 1935 amb Rosa Bonet Giralt
En Pere era un home bondadós, pacífic, simpàtic, amable i, sobretot, senzill. I tenia una relativa facilitat per fer versos. Va treballar amb un lèxic poc domesticat i va ser un restaurador de la forma. Va crear una rima amb treballs confidencials més que no pas per publicacions. També va participar en vetllades literari-musicals i com jurat en diferents certamen literaris d’Olot.
És autor de: Lo nou convent dels frares caputxins a la vila d’Olot i a sos habitants, Era un convent -poema que es va llegir al Centre Catòlic el 25 de juliol de 1888-, Hi tornarem com abans, A la Verge del Tura en cas determinat, Flors de cel, i d’altres, com Una mare a la Verge del Tura, i Debem pregar a la Verge del Tura.
La poesia Flors de cel va ser premiada en el certamen literari d’Olot de 1891. Va obtenir el premi de D. Joaquim Vayreda consistent en un quadre a l’oli. En Pere va llegir aquesta poesia durant l’acte de lliurament de premis.
En Pere era molt religiós. En totes les promocions del catolicisme olotí va ser sempre un element molt actiu. En el setmanari L’Olotí d’agost de 1894 trobem el seu nom a la llista de socis inscrits en el congrés catòlic nacional de Tarragona d’aquell any.
Va ser vicepresident de la junta de govern del Centre Catòlic i va ser un entusiasta col·laborador en la comissió designada per organitzar les Festes del Cinquantè Aniversari de la Proclamació del Dogma de la Immaculada. Una mort prematura li va impedir assistir a les Festes.
En Pere va morir a Olot el 18 de juny de 1904 encara ben jove, en vigílies d’una maduresa molt esperançadora.
L’any 1953 es va publicar a Olot el llibret Assaigs Poètics dins la col·lecció Biblioteca Olotina. Hi ha 8 poemes i alguns rodolins d’en Pere. En el pròleg es troba el següent text:
“I bé: l’Oró, fou un de tants oblidats i desconeguts carreus del gloriós edifici d’aquesta restauració miraculosa. Un carreu modest, tal com fou modesta i gens pretensiosa la seva cristiana vida. Un carreu humil, completament desapercebut fora de casa, en mig de la riada d’altres versificadors de tot arreu més amants del soroll; tots, però, menats per un subconcient d’això que es deixondia i s’anava a desbordar, i portats per una angúnia imponderable, mal definida, que en les hores de lleure, per reposar-se del treball quotidià, es delectaven en obrir la vena d’una innata disposició pel vers i per la rima, generalment com en el cas d’ell mateix no pas per envestir el terreny de les publicitats, sinó més aviat pel simple gust dels treballs confidencials, o tot el més per la recitació amb sordina en el si de les interioritats més restringides.”
En el següent fragment del poema Canvi de casa en Pere “ens dona a conèixer la tradició de Catalunya, ens pinta de forma comprensible i clara la realitat del canvi de casa per Sant Silvestre. Aquest fet esdevé gratificant, ja que moltes vegades resta a l’oblit de les noves generacions el que passava amb els masovers de les masies foranes.”
¿Valga’m Déu quina recansa!
¡Ai Déu meu, quin malestar
molta gent n’experimenten
quan s’acosta el fi de l’any!
Si és per uns tot alegria,
per altres tot és esglai
al pensar que han de deixar-ne
la seva casa natal.
Encara molt bé recordo,
farà cosa de dotze anys
que passà una escena trista
que per cert feia plorar.
De pagès era una casa
molt pobre de l’Empordà,
on vivien amb pobresa,
encar que amb salut i pau,
un vell amb la seva esposa,
un fill d’ells que era casat
i amb ells també tres mainades
que Déu els hi havia dat.
Cada jorn a la vetllada
per esperar el sopar,
juntadets feien un rotllo
escalfant-se prop la llar.
Resaven prompte el rosari
com deu fer tot cristià
i al Senyor encomenaven
les ànimes dels passats.
I després, ja, de resar-ne,
si el sopar no estava encar,
el vellet contava uns contes
que escoltaven tots de grat.
Un jorn en contà un… Pobre avi!
parlant-los d’antigüetat,
que la seva descendència
sempre mes recordarà.
Amb veu tremolosa els deia:
-¿Voleu saber quants anys fa
que van fer-ne aquesta casa?
Fixament no ho puc comptar.
ARTURO CARDELÚS DALFÓ (1914-1981)
Arturo nació en Olot el 20 de mayo de 1914. Hijo de Esteban Cardelús Carrera y de Mercedes Dalfó Morer. Era el quinto de seis hermanos. Estudió en el colegio de los Escolapios de Olot. Quedó huérfano de padre a los catorce años. De él guardó siempre un gran recuerdo, especialmente por los largos paseos que daban juntos por los alrededores de su ciudad natal. El padre solía comentar a su madre: “este niño hace muchas preguntas”. Esa curiosidad por todo nunca la perdió. Especialmente le gustaba conocer las costumbres de la gente: qué comían en Navidad, qué hacían cuando marchaban a su respectivo pueblo los fines de semana, etc., etc.,
Cuando estalló la Guerra Civil tenía veintidós años. El territorio de Cataluña quedó en poder de la II República. Ayudado por un guía cruzó los Pirineos y llegó a Francia. Desde Hendaya pasó a Irún y se incorporó al bando nacional, alistándose en el Tercio catalán de Requetés llamado “Nuestra Señora de Montserrat”, donde alcanzó el grado de teniente. Esta unidad, que fue una fuerza de choque, tuvo que ser reconstruida dos veces por las enormes bajas que sufrió, y recibió de forma colectiva la Laureada de San Fernando.
En la Batalla del Ebro (segunda mitad del año 1938) resultó herido en una pierna y fue trasladado a un hospital de San Sebastián. Durante su convalecencia conoció a la que sería su mujer, Mercedes Muñoz-Seca de Ariza, hija del dramaturgo Pedro Muñoz Seca, que había sido fusilado por el bando republicano el 28 de noviembre de 1936 en Paracuellos de Jarama.
Terminada la guerra, concluyó sus estudios de Derecho en la Universidad de Valencia y, trasladado ya a Madrid, comenzó a trabajar como abogado en la Empresa Nacional Adaro de Investigaciones Mineras. Nunca dejó esta empresa, de la que llegó a ser secretario general, y compatibilizó su trabajo en ella con el ejercicio libre de su profesión.
Al poco tiempo contrajo matrimonio con Mercedes de la que tuvo seis hijos: Arturo, Pedro, Francisco de Borja, Fátima, Santiago y Regina.
Los primeros años los pasaron en un piso alquilado en la Calle Don Ramón de la Cruz, en el madrileño barrio de Salamanca, y en 1950 se trasladaron a otra vivienda de alquiler en la Calle Casado del Alisal, muy cerca de la iglesia de San Jerónimo el Real. Allí vivieron hasta el fallecimiento de ambos.
En su desarrollo profesional como abogado se centró en temas mercantiles, civiles y de derecho aduanero. Muchos abogados catalanes, con los que mantenía una gran relación, le encargaban la defensa de sus asuntos ante el Tribunal Supremo, puesto que antes era necesaria la colegiación en la respectiva provincia para actuar ante sus tribunales. De esta forma, los abogados de Cataluña evitaban la incomodidad y el gasto de colegiarse en Madrid para actuar ante el Supremo.
con sus hijos Pedro, Santiago y Borja
Fundó con unos amigos una empresa de impermeabilización de edificios, llamada “Ipama”, que dirigió durante varios años. Vendió más tarde su parte a los demás socios y fundó posteriormente la editorial de música “Parma” para comercializar las canciones que componía su mujer, Mercedes que, súbitamente se mostró como una gran compositora de música moderna, creando no sólo las músicas sino también las letras de sus canciones en castellano, inglés, francés e italiano, lenguas que dominaba a la perfección. Llegó a componer con su hijo mayor, Arturo y el maestro don José Pagán, un himno al Atlético de Madrid, que se mantuvo algunos años como su himno oficial.
Se jubiló pronto, a los sesenta años, cuando comenzó a atacarle un cáncer que padeció durante siete años. En ese período tuvo muchos altibajos: tres meses bien y un mes en la cama, para luego volver a encontrarse bien y recaer después. Tuvo tan grandes cuidados de su mujer y de toda la familia que le permitieron prolongar su vida tanto tiempo. Falleció el 18 de diciembre de 1981 a los sesenta y siete años de edad, rodeado de su mujer y de sus seis hijos, en paz y con gran consuelo espiritual, como el buen cristiano y persona que fue.
Hombre de fe, ferviente católico, buen esposo y padre, muy recto en todo su proceder, gran trabajador, bastante exigente, sobre todo en lo referente a los estudios de sus hijos, pero muy cordial con todos, muy amante de la familia, gran conversador y amigo de la tertulia sana y constructiva.
CARMINA ALTÉS CARDELÚS (1923-1934)
La filla gran de Santiago Altés Roig i Carmen Cardelús Costa va néixer a Sant Celoni el dimecres 7 de febrer de 1923, al cap d’un any de la boda dels pares. La Carmina va passar els seus primers dos anys a Sant Celoni i després va anar a viure a Santa Coloma quan el pare Santiago va comprar-hi la farmàcia. Va fer els seus primers estudis al col·legi de les Monges de Santa Coloma.
Acabada la guerra, la Carmina va anar a estudiar a l’Escola de la Dona a Barcelona on, entre d’altres temaris, va estudiar pintura. Aquesta escola l’havia fundat la modista Carme Ruiz el 1882. Va néixer amb la voluntat de capacitar professionalment les dones i facilitar-los l’accés a la cultura.
amb la mare i el germà Santiago
A l’Escola de la Dona va conèixer la que seria la seva amiga íntima, Maria Rucabado, que la va posar en contacte amb una associació catòlica on la Carmina va anar a cuidar nens pobres. La Maria va ingressar en una comunitat religiosa de Vallbona de les Monges i a la Carmina també li va passar pel cap fer-ho.
La Carmina, com a germana gran, va ajudar els pares amb els germans més petits. L’Albert encara recorda com la seva germana gran l’ajudava a menjar a la casa familiar de Santa Coloma.
La pintura va ser la gran passió de la Carmina. Ja de ben petita, li agradava dibuixar nines i fer-los vestits. Les classes a l’Escola de la Dona i una habilitat innata la van fer una excel·lent dibuixant i pintora. Creiem que també va anar a l’escola de Belles Arts però no ho hem pogut confirmar.
Es conserven un gran nombre d’obres de la Carmina on es poden apreciar una gràcia i una delicadesa extraordinàries. El seu germà Albert recorda que li agradava molt contemplar-la al menjador de la casa de Santa Coloma mentre feia els seus dibuixos, primer a llapis, després amb tinta xinesa i, finalment, els acoloria amb aquarel·les.
La Carmina també va pintar a l’oli, tècnica que va perfeccionar amb l’ajuda del pintor Ramon Alsina. El setembre de 1942, l’ajuntament de Santa Coloma li va lliurar un diploma en agraïment per prestar les seves obres en la primera exposició de belles arts de la festa major d’estiu. També es conserva un llibret de l’any 1943 amb il·lustracions seves. El llibret, titulat Granos de Trigo, era un record de l’exposició eucarística-sacerdotal de les unions de dones i dels joves d’acció catòlica. A les il·lustracions hi apareixen la Mare de Déu, el nen Jesús i molts angelets.
Malauradament, una malaltia va acabar amb la vida de la Carmina el 2 d’octubre de 1943, quan encara no havia fet els 21 anys. El germà Santiago recorda que mai va apreciar el més mínim disgust en la Carmina durant la malaltia, ella seguia sent feliç. Una monja la cuidava de nit, arribava abans de sopar i se n’anava havent esmorzat. El seu metge, el doctor Badía, va demanar ajuda a tots els metges de Santa Coloma, però no hi van poder fer res. No sabem amb certesa quina va ser la causa de la mort de la Carmina, però és probable que fos una endocarditis lenta. És un germen que es desenvolupa al voltant de les vàlvules del cor i forma nòduls que impedeixen progressivament el seu tancament. Fleming havia demostrat que la penicil·lina era eficaç pel tractament d’aquesta malaltia però tot just s’havia iniciat la producció a Anglaterra i en aquell temps no va ser possible obtenir les dosis necessàries.
Aquí podem veure un parell de dibuixos de la Carmina:
FRANCISCO BORJA CARDELÚS MUÑOZ-SECA (1946)
Borja Cardelús Muñoz-Seca, nació en Madrid el 14 de agosto de 1946. Es el tercer hijo del abogado Arturo Cardelús Dalfó y la poetisa y compositora Mercedes Muñoz-Seca de Ariza. Su abuelo, Pedro Muñoz Seca, fue un dramaturgo destacado del siglo XX, conocido por obras como La venganza de don Mendo, una de las piezas más representadas y recordadas del teatro español contemporáneo. Esta relación familiar con el mundo de las letras influyó desde joven en la sensibilidad de Borja hacia la narrativa, lo que se reflejaría posteriormente en su carrera como escritor y divulgador.
Borja cursó las carreras universitarias de Derecho y Ciencias Económicas, que le otorgaron una base teórica y práctica sólida para abordar su futura carrera tanto en el sector público como en el ámbito cultural y medioambiental. Esta formación académica le proporcionó una visión amplia y multidisciplinaria, clave para su capacidad de liderar proyectos. Tras finalizar sus estudios universitarios, Borja Cardelús ingresó por oposición en el Cuerpo Técnico de la Administración Civil del Estado, destinado a la Presidencia del Gobierno. Su paso por la Administración Pública le proporcionó no solo conocimientos técnicos y legales, sino también la habilidad para moverse en entornos políticos complejos.
Los primeros años de su carrera profesional le dieron la oportunidad de trabajar en una etapa clave en la historia del movimiento medioambiental en España, cuando se comenzó a prestar más atención a la preservación de los espacios naturales protegidos. Estos primeros pasos en el ámbito de la conservación se convertirían en un eje central de su carrera, especialmente con su posterior labor en la dirección de documentales y la producción de contenido audiovisual.
En 1979 fue nombrado primer presidente del Patronato del Parque de Doñana en un período crítico para la preservación de una de las joyas medioambientales más importantes de España. Gracias a su gestión, se evitaron proyectos que habrían transformado negativamente el Parque. En 1982 inició una labor de divulgación de la Naturaleza y Medio Ambiente, principalmente a través de televisión pero también de diversos medios escritos.
En 1996, Borja Cardelús fue nombrado Secretario General de Medio Ambiente por el gobierno de José María Aznar. Este cargo era uno de los más relevantes dentro del Ministerio de Medio Ambiente, entonces dirigido por Isabel Tocino, y Cardelús tuvo la oportunidad de marcar la agenda política en materia de conservación y gestión sostenible de los recursos naturales. Como Secretario General, asumió la presidencia del Organismo Autónomo de Parques Nacionales, desde donde supervisó la gestión de las áreas protegidas más importantes de España. Su cargo como Secretario General fue de corta duración ya que después de menos de un año presentó su dimisión voluntaria debido a que no se le asignaban los recursos financieros necesarios para ejecutar plenamente los planes de protección medioambiental. Ocupó también otros cargos en su dilatada carrera, entre los que destacan el de Vicepresidente del comité MAB (Man & Biosphere) español de la Unesco y miembro del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
En 1998 Borja continuó su labor de divulgación medioambiental mediante uno de los proyectos más significativos de su carrera: la creación de la Unidad de Naturaleza de Televisión Española. Esta unidad tenía como objetivo principal acercar el conocimiento y la sensibilización sobre la naturaleza a un público general a través de documentales de gran calidad. Fue uno de los proyectos pioneros en la historia de la televisión española en términos de producción de contenido medioambiental. Entre las series más destacadas que dirigió están Los Parques Nacionales de España, Naturaleza Ibérica, y La España Salvaje, que contó con el apoyo del entonces Príncipe de Asturias, Felipe de Borbón, como presentador. Su trabajo como director y productor de documentales hizo que la divulgación ambiental se volviera accesible a todos los rincones de España, y su estilo narrativo cautivador logró conectar emocionalmente con los espectadores. También participó en la reposición de documentales de Rodríguez de la Fuente, un reconocimiento del legado de este famoso naturalista.
La faceta como escritor de Borja Cardelús es una parte integral de su carrera, ya que a través de sus obras ha transmitido su profundo compromiso con la preservación del medio ambiente y la defensa del legado cultural e histórico español. Ha publicado más de 40 libros de varios géneros, incluyendo la novela, el ensayo, y los libros de divulgación. Entre sus obras más conocidas se encuentran El mundo de Doñana y Parques Nacionales de España, dos obras que exploran la riqueza ecológica de estos espacios naturales emblemáticos de España. Uno de los aspectos más destacados de sus obras es su capacidad para integrar la historia natural con la historia humana. A través de sus páginas, los lectores pueden conocer no solo las características geológicas y biológicas de los parques, sino también las historias de las personas que han vivido y trabajado en estas tierras.
Otro aspecto destacado de su obra como escritor es su contribución a la literatura rural, con libros como La España del silencio, una recopilación de novelas que retratan la vida en el mundo rural español. Estas novelas son una combinación de ficción y realidad, y reflejan las experiencias de las comunidades rurales que, durante siglos, han vivido en armonía con la naturaleza. Estas novelas se convierten en una forma de homenaje a un mundo en extinción, una “España vaciada” que, en palabras del autor, tiene mucho que enseñar a la sociedad moderna sobre la simplicidad, la sostenibilidad y la autosuficiencia. Además, han servido para recopilar palabras, expresiones y términos que están en riesgo de desaparecer y que forman parte de la identidad cultural de las comunidades rurales. Cardelús subraya la importancia de mantener vivo este lenguaje, ya que es un reflejo directo de la relación íntima que las comunidades rurales han tenido con su tierra durante milenios.
La trashumancia es uno de los temas que más fascina a Borja Cardelús y que ha tratado extensamente en su obra. En libros como El último trashumante, Cardelús hace un llamamiento a la preservación de esta tradición, que considera esencial tanto para la conservación del medio ambiente como para el mantenimiento de las culturas rurales. En sus novelas rurales, como Monte y Albero, Cardelús explora el mundo rústico como una manifestación de la esencia de España. A través de sus personajes e historias, el autor retrata los valores tradicionales que han definido la vida en el campo durante siglos, incluyendo el trabajo duro, la solidaridad y el respeto por la naturaleza. En estas obras, Cardelús hace una reflexión profunda sobre la pérdida de estos valores en un mundo cada vez más urbanizado e industrializado.
Además de su prolífica carrera como escritor, Borja Cardelús también destacó en el mundo de la producción audiovisual, especialmente en el campo de los documentales medioambientales, pilar fundamental en su labor como divulgador. Dirigió y produjo más de 70 películas documentales que abordaron tanto la riqueza natural de España como su patrimonio cultural. Uno de los proyectos más ambiciosos y reconocidos de Borja Cardelús fue De Polo a Polo, una serie documental que recorrió el mundo para mostrar la biodiversidad y los diferentes ecosistemas que existen en nuestro planeta. Esta serie fue un punto de inflexión en su carrera como documentalista, ya que le permitió colaborar con expertos de todo el mundo y explorar espacios naturales emblemáticos fuera de España.
A partir de 2002, Borja Cardelús amplió su enfoque más allá de la conservación del medio ambiente para dedicarse a otra gran pasión: la difusión y promoción del legado histórico y cultural de España en América. Esta nueva etapa en su trayectoria comenzó con una profunda preocupación por la falta de conocimiento y reconocimiento del papel de España en la historia de América, tanto a nivel académico como popular. Cardelús identificó la necesidad de recuperar y ensalzar este legado para contrarrestar la “Leyenda Negra”, una visión distorsionada y a menudo crítica de la colonización española. Ha argumentado que, aunque la colonización tuvo aspectos negativos, como cualquier proceso histórico de esta envergadura, también dio lugar a la creación de una rica civilización hispanoamericana que combina elementos europeos, indígenas y africanos.
Desde su perspectiva, la historia de España en América no solo fue un proceso de conquista, sino también de intercambio cultural y de integración. Sus trabajos en este campo buscaban mostrar una imagen más equilibrada y positiva del legado español, destacando la fundación de ciudades, la creación de nuevas instituciones, el mestizaje cultural y la difusión del cristianismo, entre otros elementos que considera fundamentales para comprender la evolución de América Latina. En este contexto, Borja Cardelús colaboró con el Ministerio de Asuntos Exteriores de España y el Cultural Institute de Google, con los que trabajó en proyectos destinados a hacer accesible el conocimiento de esta época histórica a un público global.
Uno de los proyectos más importantes de esta etapa es la creación de la Fundación Civilización Hispánica en 2018, una institución fundada por Cardelús con el objetivo de promover y difundir el legado de la civilización hispánica tanto en Iberoamérica como en los Estados Unidos. Esta fundación se ha convertido en un punto de referencia para la investigación y la difusión del pasado hispánico, organizando eventos, conferencias y publicaciones que tienen como objetivo principal la difusión del patrimonio cultural e histórico compartido entre España y las Américas.
A través de su obra, ha intentado desmantelar la idea de que la influencia europea en los Estados Unidos se limita al legado británico, demostrando que España tuvo un papel importante en la configuración de la identidad del país, especialmente en los territorios del sur y el oeste. Esta visión más completa de la historia de los Estados Unidos ha sido una de las contribuciones clave de Cardelús en su labor de divulgación.
A lo largo de su carrera, Borja Cardelús ha recibido varios premios y distinciones que reconocen su firme compromiso con la conservación del medio ambiente y la divulgación del patrimonio natural y cultural de España. Entre los reconocimientos más destacados se encuentra el Premio Nacional de Medio Ambiente, que recibió en 2001. Este galardón es uno de los máximos reconocimientos que se otorga en España en el campo de la protección medioambiental. Además de otras distinciones, recibió también la Medalla al Mérito Agrícola, un reconocimiento a su contribución a la preservación de las tierras agrícolas tradicionales de España.
A través de su obra, Cardelús ha demostrado que la cultura y la naturaleza están profundamente entrelazadas, y que la conservación de una implica la preservación de la otra. Uno de sus éxitos como divulgador ha sido su capacidad para simplificar conceptos científicos complejos y hacerlos accesibles para la audiencia general, sin perder el rigor académico. Borja Cardelús ha dejado una huella indeleble tanto en la protección del medio ambiente como en la conservación del patrimonio cultural. Su obra, reconocida con numerosos galardones y elogios, es un reflejo de su profundo compromiso con la naturaleza y la cultura. Este legado seguirá inspirando a futuros escritores, conservacionistas y divulgadores que ven en él un modelo a seguir.
Diciembre de 2024
NARCÍS SELLES RIGAT (1955)
Besnet de Magdalena Cardelús Drassaire.
En Narcís va néixer a Olot el 26 de setembre de 1955. És fill de Miquel Sellas Ventolà i de Rosa Rigat Sala, tots dos d’Olot. El pare tenia formació en Belles Arts i va alternar la pintura artística amb el treball a la secció de pintura decorativa del taller d’imatgeria religiosa de can Mató.
Va estudiar a l’Escola Pia d’Olot i després va fer el COU al col·legi La Salle de Girona. Va començar a cursar la carrera d’Arquitectura Tècnica però no va ser el que s’esperava i es va decantar cap els estudis d’Humanitats. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on també va estudiar filologia catalana. Va completar els estudis universitaris amb un doctorat en Història de l’Art a la UAB. D’adolescent havia assistit dos anys a l’Escola de Belles Arts d’Olot però el seu tarannà independent el va fer bastant autodidacte. En tot cas va quedar aviat encisat per l’art.
El 1984 va concórrer als Premis Ciutat d’Olot i va obtenir un premi Beca d’Investigació pel treball Marià Vayreda i els corrents estètics a Olot. Va ser el seu primer treball de recerca en què relacionava discursos literaris i pràctiques artístiques amb el projecte polític del regionalisme conservador i la seva base tradicionalista. Aquest estudi va suposar l’inici de la revisió historiogràfica de l’anomenada Escola d’Olot. En el període 1986-1987 va tenir cura de la publicació d’art i literatura Qüem de la que van sortir sis números. A finals dels vuitanta es va interessar per la sociolingüística i va participar en diversos treballs, enquestes i iniciatives, alguns d’ells en col·laboració amb els sindicats d’ensenyament.
Al costat del seu interès per l’art i la cultura, en Narcís tenia fortes conviccions socials i polítiques amb un pensament progressista i un ideal independentista. L’any 1985 va entrar a militar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Va ser membre del secretariat nacional entre 1987 i 1989, any en que va dimitir per desacords amb la línia política. L’any 1990 va publicar un article, La cultura popular, arma del poble on tractava d’aclarir i vindicar el concepte de “cultura popular” enfront de l’anomenada “cultura tradicional” o la “cultura de masses”.
L’estiu de 1992 el jutge Baltasar Garzón va protagonitzar el que es va conèixer com la “Garçonada”. Va ser la detenció irregular de militants independentistes per forçar la seva desmobilització durant la celebració dels jocs olímpics. Van cridar a en Narcís a declarar a Madrid davant Garzón i va quedar en llibertat sense càrrecs. Després va formar part de la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes en la que hi havia entre d’altres Lluís M. Xirinacs.
A mitjan dels noranta es va decantar definitivament cap els estudis d’art des d’una perspectiva metodològica inspirada per aspectes de la microhistòria, la història política i la sociologia de la cultura. És membre del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB i de l’Associació Catalana i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
Al llarg dels anys, en Narcís ha estat col·laborador habitual de moltes revistes especialitzades en temes d’art i cultura, Papers d’Art, Vitrina (Olot), Revista de Girona, Locus Amoenus, Rw’s, Ideologia (Reus), Caràcters (PUV-València), Mirmanda (Perpinyà), Afers (Catarroja), Brumaria (Madrid). També ha col·laborat en revistes culturals com Transversal (Lleida), Serra d’Or i l’Avenç (Barcelona) i a diaris i publicacions de la regió de Girona: El Punt, Diari de Girona, Mot d’Obra, A 440 sobre el nivell del mar, Ph, Dard, etc.). I també podem trobar articles d’opinió i crítica socio-artística en diaris com l’Ara.
En Narcís també ha redactat diversos textos per a catàlegs de museus i centres d’art contemporani. Ha impartit conferències, ha elaborat treballs i ha exercit la curadoria d’exposicions per a museus i centres d’art (Museu d’Art de Girona, Museu d’Història de la Ciutat de Girona, Museu Comarcal de la Garrotxa, Museu Memorial de l’Exili, Fundació Espais, MACBA, Fundació Joan Miró, Fundació Vila Casas, etc).
Entre molts d’altres aquí tenim alguns exemples de l’activitat d’en Narcís:
El 2000 va presentar el seu llibre Art, política i societat en la derogació del franquisme a la sala oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa.
El 2001 va guanyar la Beca d’Humanitats de la fundació Enciclopèdia Catalana per un projecte sobre l’obra crítica i historiogràfica d’Alexandre Cirici Pellicer. El 2004 també va obtenir el Premi Espais a la Crítica d’Art.
El maig de 2006 es va inaugurar al Museu Comarcal de la Garrotxa l’exposició Art a Olot durant el franquisme i la transició a la monarquia parlamentària. El comissaris organitzadors l’Albert Batlle i en Narcís Selles van estar més de dos anys investigant per fer-la possible.
El març de 2008 el seu llibre Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual va obtenir el premi de llibres d’autor de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Cap el 2009 es va associar al Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca.
L’octubre de 2011 va tenir cura de l’exposició de l’obra de Virgili Batlle Vallmajó al Museu Memorial de l’Exili, de la Jonquera. També va editar un llibre-catàleg de les obres exposades.
El novembre de 2012 va guanyar la Beca Ernest Lluch de Ciències Socials i Humanes amb el projecte Camp artístic, processos culturals i dinàmica sociopolítica a Olot durant la Segona República.
beques ciutat d’Olot 2012
El 2016 va ser comissari de l’exposició Art a Olot durant la II República (1931-1939) en la que va presentar el seu llibre homònim que va donar peu a l’exposició i que és el fruit de la beca Ernest Lluch. En l’obra tracta el fenomen artístic no només des de l’estètica, sinó també en relació amb els processos polítics, socials i culturals que s’hi van viure i els vincles que van depassar l’àmbit estrictament local.
El juliol de 2017 va presentar en el Museu d’Art de Girona una exposició dels 40 anys de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), una entitat de curta vida (1976-1978) que va tenir un gran protagonisme en els apassionants anys de la Transició, quan tot estava per fer i tot era possible. En Narcís va ser comissariat de la mostra i va fer una recerca a fons d’aquell període extraordinari d’un grup que va aplegar una quarantena d’artistes i creadors. Juntament amb Lluïsa Faxedas va codirigir unes jornades sobre l’ADAG a la Càtedra d’Art i Cultura Contemporània de la Universitat de Girona.
El 2021 va ser comissari de l’exposició La imatge impresa en les cultures visuals de l’antifranquisme. Els anys de l’Assemblea de Catalunya que es va inaugurar a la seu del Memorial Democràtic de Catalunya, situada a Barcelona. Després va itinerar per diversos llocs, el Museu Darder de Banyoles, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB, Bellaterra) i l’Escola Massana de Barcelona.
El 2022 va comissariar l’exposició Joaquim Vicens Gironella. Viure en temps convulsos i crear des dels marges, celebrada al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera el 2022. L’any següent, la mostra es va traslladar al Museu del Suro de Catalunya a Palafrugell. Es va editar un catàleg, fruit de la recerca que en Narcís va fer a l’arxiu dels descendents de l’artista que viuen a França i a l’arxiu de la Collection d’Art Brut de Lausana a Suïssa
El 2024 ha publicat el llibre De l’art i els seus contextos, editat per l’editorial valenciana Afers. De subtítol Franquisme, exili republicà i restauració monàrquica , en Narcís ens presenta una perspectiva historiogràfica de l’art en aquests períodes.
Desembre de 2024
XAVIER CARDELÚS MAESTRE (1962)
En Xavier va néixer a Andorra la Vella el 23 de maig de 1962. És fill de Joaquim Cardelús Pons d’Arenys de Munt i de Carme Maestre Pal de la Seu d’Urgell. El pare era metge i va ser el primer director de la Clínica Meritxell. La mare era filla de Xavier Maestre, el Doctor Molines.
De molt jovenet es va aficionar al motociclisme, esport al que va dedicar tota la seva joventut. Va començar a competir el 1977 i va estar en actiu fins el 1989 completant 117 curses. La seva primera carrera va ser un gran premi de Bèlgica el 1978 on va competir en la categoria de 250 cc.
En Xavier va debutar en el Mundial i en el Campionat d’Europa el 1986 però en aquell any del seu debut no va aconseguir classificar-se en cap dels dos campionats.
El seu gran èxit va arribar el 1987 quan es va proclamar Campió d’Europa de la categoria de 250 cc. Amb la seva JJ Cobas va guanyar les proves de Jerez, Anglaterra i Brno a la República Txeca. En el Campionat del Món no va aconseguir grans resultats en els sis grans premis en els que va participar.
L’any 1988 va participar exclusivament en el Campionat del Món amb l’equip Marlboro Andorra Team però en les 7 curses en les que es va classificar no va aconseguir resultats importants.
En Xavier va tornar a pilotar la JJ Cobas el 1989 però no va tenir massa sort en el Mundial i aquesta va ser la seva darrera temporada com a pilot professional. La seva darrera cursa va ser el Gran Premi dels Països Baixos.
Es va casar en tres ocasions. La primera amb Anna Vilalta Dedeu a Andorra la Vella el 10 de Setembre de 1993. Amb l’Anna, nascuda a Manresa el 1966, va tenir una filla, la Nina, que va néixer el 1994.
La segona esposa d’en Xavier va ser la Carme García Pérez, nascuda al municipi francès de Rumans d’Isèra el 1967. Amb la Carme va tenir dos fills, en Xavier (1998) i l’Andrea (1999). La tercera esposa és la Mei González.
en Xavier amb el seu fill
L’any 2015 va cedir la seva moto JJCobas de 250 cc al Museu de la Moto ubicat a Canillo, Andorra. Aquest és un actiu històric del museu ja que amb aquesta moto en Xavier es va proclamar Campió d’Europa el 1987.
El fill Xavier també es dedica al motociclisme com el seu pare. En Xavier pare viu a Andorra la Vella on exerceix activitats de comerç.
Desembre de 2024
MIQUEL SELLAS VENTOLÀ (1921-2019)
Net de Magdalena Cardelús Drassaire.
En Miquel va néixer a Olot el 13 de febrer de 1921. Era fill de Joan Sellas Cardelús d’Olot i de Manuela Ventolà Plana de Riudaura. El pare era fuster, industrial d’imatgeria i gran promotor de causes benèfico-socials.
De petit va anar a l’Escola Pública que era a l’Hospici d’Olot. Després va estudiar comerç a l’Escola Pia i als 12 anys va ingressar a l’Escola de Belles Arts sota la direcció d’Iu Pascual i on també va tenir altres mestres com Solé Jorba y Pere Gussinyé. Allà va aprendre dibuix, perspectiva i pintura. Ben aviat es va distingir per la seva aplicació i va mostrar una molt bona disposició per a les arts, especialment l’aquarel·la.
El pare era molt religiós i, ben jovenet, en Miquel va participar activament en aquesta vida religiosa. El 1928 va ser nomenat pendonista de la processó del Diumenge de Rams. En aquell temps vivien al carrer Vayreda, 19.
Al llarg de la seva vida va alternar la dedicació artística amb el treball. Va destacar com aquarel·lista i bon dibuixant, amb un estil molt personal en les dues modalitats. També va practicar el dibuix a ploma i a la canya amb encert, destacant en la figura i el retrat, amb un estil ple de caràcter. Mentre treballava no es va prodigar molt en la producció artística per manca de temps. Tampoc va ser mai un pintor comercial, la seva humilitat va fer que no fos molt conegut pel gran públic.
Als 18 anys va entrar a treballar a can Mató, una fàbrica d’imatgeria religiosa, en la secció de pintura decorativa de les imatges. Devia entrar al mateix temps que el seu pare Joan que temps després seria el Director i un accionista important.
El 1952 va realitzar la portada del programa de les Fires de Sant Lluc. També va fer diverses postals de Nadal molt ben valorades pel públic. El 1954 una aquarel·la seva va ser premiada per la Diputació de Girona amb la medalla de plata.
En Miquel es va casar amb Rosa Rigat Sala el 1954. La Rosa era nascuda a Olot i era filla de Pere Rigat Carola i Caterina Sala Oliva. Van tenir un fill, en Narcís, nascut el 26 de setembre de 1955 a Olot.
dibuix a la ploma de cap els anys 40
Cap el 1963 en Miquel va exposar una col·lecció de retaules a la Galeria Syra de Barcelona. L’octubre de 1964 va exposar a Malgrat amb vint aquarel·les i tres pintures sobre fusta, una d’estil romànic i dues modernes. La crítica diu “En aquest aquarel·lista notem la gran varietat de tendències, com si volgués sortir del seu camí habitual… en conjunt, tot el que exposa és molt agradable i les pintures sobre fusta donen un to de prestigi”.
El 1976 la societat “Anónima Mató” va tancar per problemes econòmics i en Miquel va trobar feina a Indelma, una empresa constructora de mobles, com encarregat de la decoració en la tapisseria. Anys després, es va jubilar en aquesta empresa.
En Miquel també era una persona compromesa socialment com ho demostren algunes donacions que va fer de la seva obra amb finalitats socials i també la seva participació en una exposició pacifista amb motiu del “No a la OTAN”.
En A partir de 1976 va començar a fer més exposicions en galeries d’art i altres locals. Li van fer presentacions Domènec Molí i Ramon Grabulosa i va rebre crítiques molt positives de Francesc Galí i Fernando Gutiérrez, entre altres. Podem destacar algunes d’aquestes exposicions:
• L’octubre de 1976 va exposar a la sala Francesc Armengol d’Olot una mostra antològica d’aquarel·les. La novetat va ser que els quadres anaven acompanyats amb texts dels millors poetes locals.
• El febrer de 1977 va exposar amb bones crítiques al Racó d’Art d’Olot. Aquell mateix any va participar amb altres autors en el llibre de bibliòfil Joaquim Danés, el camí d’una vida, impulsat per l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa com homenatge a un metge olotí ―catòlic i més aviat conservador, però republicà― que va ser represaliat pel franquisme.
aquarel·la titulada Camps que va guanyar la medalla de plata del Concurs de la Diputació de Girona
• El maig de 1980 va exposar les seves aquarel·les a la ciutat comtal a la galeria d’art Bonanova. La crítica diu “… paisatges en general, i de la Garrotxa en particular, i aquestes figures, més aviat rostres femenins, olis que posen de manifest la seva preocupació fonamental pel color i la síntesi. És pintura directa, espontània, que de vegades, en els olis trasllueix una intenció gestual i en l’aquarel·la una harmonia de transparències amples”.
• El març de 1981 va exposar les seves obres a la sala d’art i antiguitats El Forn de la vila de Camprodon.
• El 1984, juntament amb altres artistes olotins, va fer donació d’una pintura per la restauració de la capella de la Salut de la Moixina d’Olot. Les obres es van exposar a la galeria 4 Cantons.
• El 2 de gener de 1986 va sortir el número 14 de la revista Alimara. A la portada es reproduïa a tot color una aquarel·la d’en Miquel.
Paisatge després de la pluja, cap als anys 80
• El març de 1986 va participar juntament amb 30 artistes més en una exposició per la pau a la Carbonera d’Olot. El lema era el No a la OTAN.
• L’any 1989 el Museu Comarcal de la Garrotxa va exposar algunes obres recollides durant la campanya “Els artistes pel Museu del demà”. Entre d’altres hi trobem una aquarel·la sobre paper d’en Miquel. L’obra no te títol i és de l’any 1988.
• El setembre de 1996 va col·laborar juntament amb Salvador Mallarach en un concurs de dibuix dins els actes de la festa del barri de Sant Pere Màrtir. L’octubre va fer lliurament d’un quadre seu en el sorteig fet per l’Associació de Veïns de Sant Pere Màrtir a la galeria d’art Les Voltes.
En Miquel va morir a Olot l’11 de desembre de 2019 als 98 anys.
Octubre de 1996, a la dreta en Miquel a la galeria d’art Les Voltes
BARTOMEU VERGÉS DOMÉNECH (1920-2018)
Marit d’Isabel Oró Clot, neta de Felicitat Cardelús Giralt.
En Bartomeu va néixer a Olot el 22 de novembre de 1920. Era fill de Bartomeu Vergés Vila i de Paula Domènech Morató, coneguda en el món del comerç com “la Paula”. Va anar a l’escola privada de Ramon Calm i Clota. Molt jovenet ja va entrar a treballar a la carnisseria familiar (ca la Paula), que, a més, era botiga de queviures, i els dies de mercat servien àpats econòmics.
En la seva jovenesa va tenir activitat al Casal Marià d’Olot, on entre altres coses va fer teatre. L’edifici del Casal Marià es va començar a construir el 1924 i es va concebre per albergar espectacles, tant amb finalitats recreatives com religioses.
Durant la guerra civil va formar part de la “lleva del biberó”. Va anar al front el 1938 quan només tenia 17 anys. El van ferir de bala i el van empresonar per haver lluitat al bàndol republicà. Acabada la guerra va fer el servei militar a Jaca i Melilla i més tard, quan ja era a Olot, va ser allistat per anar a lluitar contra el maquis. En total, molts anys perduts i molts anys de precarietats físiques i morals.
De tornada a Olot va integrar-se en el negoci familiar, la carnisseria de Ca la Paula, la seva mare, al carrer de Sant Ferriol. Una carnisseria que va regentar fins a l’edat de jubilació. La gent el coneixia com en Tomeu de Ca la Paula.
En Bartomeu es va casar a Olot amb Isabel Oró Clot, nascuda a Olot el 14 d’abril de 1927. La Isabel era filla d’Antoni Oró Cardelús (1898-1988) i neta de Felicitat Cardelús Giralt (1871-1926). En Bartomeu i la Isabel van tenir dos fills:
• Bartomeu Vergés Oró (Olot, 1953) casat amb Esther Brito González
• Isabel (Olot, 1955) casada amb Marcel Coderch Collell
A banda del treball a la carnisseria, va desplegar molta activitat en el món de la premsa local. A inicis dels anys 40 va començar a escriure a les pàgines esportives del setmanari “Arriba España!” (1939-1968). Aquest setmanari estava lligat a la Falange i en Bartomeu hi escrivia d’esports, preferentment de futbol i dels seus dos amors futbolístics, l’Olot i el Barça; i també de natació, ja que va estar molt vinculat al Club Natació Olot. Anys després va escriure a La Garrotxa (1969-1979) i finalment a La Comarca d’Olot, un setmanari capçalera de referència a la Comarca d’Olot.
amb els dos fills
Era molt llegida i comentada la seva secció El futbol sense humor no es comprèn, on cada setmana retratava el soci i l’afeccionat amb diàlegs plens de humor, gràcia i espontaneïtat. El títol genèric d’aquests articles va anar canviant amb els anys: Xerrades de barberia i Sala de rebre. A finals dels anys 80 en Tomeu ja va anar disposant de més temps i es va poder descobrir l’escriptor reflexiu que tractava tots els temes, sempre amb el seu toc de bon humor i d’intel·ligent ironia. El seu nebot, en Bartomeu Espadaler, diu: “Els seus articles setmanals eren clars, entenedors, propers, positius…, sempre et feien sentir satisfet i optimista, amb ganes de llegir la “La sala de rebre” de la setmana que ve. Recordo que un dels últims el va dedicar a la jubilació, una etapa de la vida que ell va assaborir i viure en plenitud.”
A més de la premsa, en Bartomeu es va dedicar a altres activitats. Pels voltants dels anys 50 va portar la programació del Cine Colón, propietat del seu bon amic Ramon Descals. Com ell deia, es tractava simplement de “donar un cop de mà als meus amics”.
En Bartomeu va ser una persona molt estimada pel seu gran nombre d’amics. També va ser una persona compromesa amb la societat civil. Va estar a la Junta de la Unió Esportiva Olot i va tenir molta activitat a la Societat Recreativa Indústria i Comerç, on va ser membre de la Junta Directiva i va fer de bibliotecari. Aquesta societat, nascuda el 1859, promocionava activitats culturals i d’oci. L’edifici social era un punt de trobada i aixoplugava un gran nombre d’entitats.
Els darrers anys va estar en la residència Santa Maria del Tura. Tot i ser humorista el recorden com “un senyor seriós i tranquil a qui li agradava cada dia llegir el diari”. També afegeixen “Sempre estava acompanyat de la seva dona, i rebia visites diàries d’una amistat de tota la vida. La seva família sempre n’ha estat molt pendent i, tot i que ell no ho podia manifestar gaire, ho agraïa”.
En Bartomeu va morir a Olot el 20 de maig de 2018. El seu nebot va escriure al setmanari La Comarca d’Olot: “Se’n va anar amb la mateixa discreció, pau i tranquil·litat que el van caracteritzar durant tota la seva vida. Una vida de moltes angoixes i treball, com la de tota la gent de la seva generació, col·lapsada per la tragèdia de la guerra.”
Aquí reproduïm una entrevista de juliol de 2006 a La Comarca d’Olot:
La vida no ha estat un camí de roses per a en Bartomeu, que amb 17 anys va ser «mobilitzat» i va entrar a la història com un més de la famosa «Lleva del Biberó», però no es pot dir que això fos el seu somni de joventut… Ni que ho diguis, quin tip d’anar amunt i avall; ens van portar de dret al front, des de Salou a la serra de Pàndols. D’allà en vaig sortir ferit a les dues cames i a un braç, ple de metralla i al damunt d’una llitera em van portar fins a Cambrils, on esperava un tren hospital que amb altres ferits ens va dur a Figueres, a dins d’una església que feia funcions d’hospital. Allà m’hi vaig estar quatre mesos, guarint-me de les ferides, fins a l’arribada dels nacionals… Continua… De Figueres cap a Olot a peu; una vegada a casa em presento a l’Ajuntament, ja que provenia de zona roja… I què? Doncs em retornen altre cop cap a Figueres, a peu —naturalment—, i m’empresonaren fins que, mercès a les gestions familiars, algú em va avalar i va assegurar que era un bon noi, cosa que em va permetre tornar cap a casa. Què hi fèieu a la presó? Tota mena d’escarrassos; per exemple descarregar un tren de carn congelada plena de cucs, cavar una fosa i enterrar-la. Déu n’hi do quin panorama. Què més…Quan feia poc que era a casa, em tornen a cridar per fer la «mili» a Jaca; allà pla vaig passar gana, menjàvem 4 soldats en un sol plat, no teníem ni tan sols taules ni cadires, els únics que s’atipaven eren els cuiners, a costa nostra, és clar… I a quin cos pertanyies?Això també fou curiós; a Jaca érem d’infanteria, però al cap d’uns mesos em van traslladar a Logronyo, a aviació, i de Logronyo cap a Melilla, de sanitari… Almenys vas aprendre diversos oficis…Sí, això sí, sobretot em vaig especialitzar a robar patates mentre les fregien… I quan acaba tot plegat? Després de tants mesos amunt i avall, el fet de ser fill de vídua em va deslliurar momentàniament, ja que al cap de tres mesos de ser a casa van arribar els «maquis» a Roses i altra vegada em tornen a mobilitzar. Ara, per sort, vaig anar a parar una mica més a prop, a Granollers, fins que va passar la «foguerada» i es va acabar per fi aquest malson… I ara, què? Això em vaig preguntar jo, ara què? Sense estudis, orfe de pare des dels 7 anys i la mare, pobreta, a prou feines tenia per a tirar endavant. La meva escola va ser la vida i unes poques «conferències», just per a aprendre a escriure i a multiplicar; tot plegat un desgavell que la guerra va acabar d’adobar. Teníeu, però, un negoci a casa teva, no? Sí, la mare tenia una petita carnis-seria que duia el seu nom, «ca la Paula», un negoci de pura subsistència; la gent no podia comprar gaire carn… Què recordes d’aquell temps? Recordo una mesura que es va fer famosa, les «mitges terces» (200 grams); d’això en podia menjar una família per dinar, ja et pots imaginar. També recordo que anàvem a proveir-nos al «rengle», als voltants de la plaça Major: 4 pollastres, 4 gallines, ous… a l’escorxador ens mataven, setmanalment, un parell de xais que havíem de conservar amb gel; cada dia ens portaven les barres i les havíem de partir i repartir dins la nevera. També fèieu àpats els dies de mercat… Sí, els dilluns servíem menús senzills, per exemple una botifarra amb mongetes, pa, vi i un plàtan. Valia 1,60 pessetes; m’ha quedat gravat a la memòria. O sigui, que et vas convertir en carnisser i hostaler, sense voler-ho.Més o menys; podríem dir que vaig fer el que em va tocar, podia haver estat pitjor. Et va marcar, una joventut tan agitada?I tant que sí; sense estudis, amb una guerra al damunt, els millors anys de la vida perduts miserablement… sort d’una meva germana (a.c.s.) que em suplia mentre esperava per a poder-se casar, i jo no arribava mai. Com es recupera el temps perdut?El temps ajuda a oblidar; em vaig casar amb una gran dona, vaig tenir dos fills magnífics i la vida continuava; a Olot hi havia una cosa que s’ha perdut i que a mi em va ajudar molt: la gent es reunia als cafès i es formaven unes «tertúlies» que, per a mi, foren una vertadera escola. Jo freqüentava la penya de can Vizern, una petita cafeteria que hi havia prop de la plaça del Conill; per a mi i per a molta gent allò era una font de cultura. Recordo el Dr. Puig i el Dr. Torrent, dos grans conversadors, i a la vegada divertidíssims; les dones se’ns adormien escoltant les mil i una històries o discussions. Tinc entès que ben aviat et vas involucrar amb el teixit associatiu local… Bé, sí; vaig començar a la Junta de la Unió Esportiva Olot. Jo era el cronista oficial; no anava pas als desplaçaments, però em feia explicar com havia anat i llavors confeccionava la crònica; no es va pas queixar mai ningú… Quins jugadors recordes com a més destacats?Tots són dignes del meu millor record, des dels que vaig conèixer al vell camp de l’estació fins als actuals. Què més fas? Van ficar-me també a la Junta de la Indústria i Comerç; llavors el ball dels diumenges, juntament amb el cinema i el futbol, eren com una religió d’obligat compliment. La gent anava molt al ball, oi? Tothom. Casats, solters… recordo la primera vegada que vam fer pagar entrada a les dones (1 pesseta); pensava que ens matarien. Val a dir que van sortir grans músics d’aquelles tardes de ball, fins i tot una orquestra, La Casanovas, formada pel mateix titular, en Picaric, en Forgas, en Masberenguer, en Ribes i els germans Barberí, bons músics tots plegats. Recordo que a l’Arriba España! hi tenies una columna fixa setmanalment… Sí, se’n deia «El futbol, sin humor, no se comprende». El director era en Pastor Foraster, que també era el cap de Ràdio Olot; tot estava controlat. Vols dir que t’havien censurat algun escrit? No, mai, i això que havies d’anar molt en compte. Recordo una esquela on es deia que «murieron por su egoismo ejemplar» i havia de dir «heroismo». No hi havia mala fe, però no vulguis saber la que es va formar quan ho va llegir la guàrdia civil… Havies d’anar amb peus de plom… Posteriorment has continuat a La Comarca d’Olot, amb la teva columna satírica.Fins fa poc sí; ara ja quasi no publico res. I el Barça, què? Ah, el Barça ha estat la meva «querida» autoritzada; la Penya Barcelonista d’Olot la vam formar el Dr. Canalda, amb el carnet núm. 1, jo amb el 2, i en Pere Freixes amb el 3. El fet de tenir botiga em va privar moltes vegades de viatjar per seguir el Barça i l’Olot, la meva gran passió. Dels teus 85 anys de vivències, diguem un parell de coses que t’hagin quedat gravades:Te’n diré dues. Primer, l’invent de la penicil·lina; jo havia vist morir companys per una pulmonia. I la gran transformació d’Olot; s’ha fet massa gran, no m’agrada. I ara, què? Ara, res noi, dies enrere ens vam reunir uns quants de la meva edat i ningú no es recordava de la protagonista d’Allò que el vent s’endugué, i tan maca que era! Tanquem caixa, doncs. Gràcies, Bartomeu.
CARLES CARDELÚS DALFÓ (1911-1977)
En Carles va néixer a Olot el 23 de març de 1911. Era el quart fill del farmacèutic i polític Esteve Cardelús Carrera (Olot, 1882 – 1929) i de Mercè Dalfó Morer (Figueres, 1878 – Olot, 1964). L’avi patern, en Joan Cardelús Ros, va ser el primer farmacèutic de la família Cardelús. La farmàcia la va heretar el pare d’en Carles i després el germà gran d’en Carles, en Joan .
En Carles va estudiar a l’escola Pia d’Olot. Hi va fer les primeres lletres i també el batxillerat. Després va anar a estudiar a Barcelona on va fer química a l’Institut Químic de Sarrià i posteriorment es va llicenciar en farmàcia a la Universitat de Barcelona. Anys més tard, el 1960, va fer la tesis doctoral amb el títol: Reproducción bacteriana en la fase estacionaria inicial en determinadas bacterias.
Durant la guerra civil va ser soldat farmacèutic al terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Aquesta unitat militar formada a Pamplona i d’inspiració carlina va ser integrada a l’exèrcit franquista el 1937. El juny de 1938 en Carles va ser assimilat a Farmacèutic tercer i va passar a ser destinat al Parc Farmacèutic de Zaragoza.
En Carles es va casar a Zaragoza el 10 d’abril de 1940 amb Isabel Aranda Roman, nascuda a Barcelona el 13 de març de 1915. Aquell mateix any es va establir a Girona a la barriada de Santa Eugènia on va regentar una farmàcia durant tota la seva vida. En Carles es va dedicar plenament al treball i a la família.
Durant molts anys, en Carles va ser Subinspector de Farmàcia a les comarques gironines. També va ser titular de la farmàcia i els laboratoris de l’Hospital Provincial de Girona. El febrer de 1955 es va constituir a Madrid la Asociación de Farmacéuticos de Hospitales Civiles. Van assistir-hi 22 farmacèutics i s’hi van adherir 27 més, entre els que hi havia en Carles.
Entre d’altres podem destacar aquests treballs d’investigació d’en Carles:
• Aguas minero-medicinales de la provincia de Gerona. El Monitor de la Farmacia y de la Terapéutica. Madrid, 1945
• El Chocolate. Reseña histórica y nota sobre el análisis del tipo denominado familiar. Presentado en el Congreso Híspano-Portugués de Farmacia. Oporto, 1952.
• Botón de Oriente. Pharmacia Mediterránea. 1956.
• Diferenciación del bacilo tuberculoso del leproso. Laboratorio. Granada, 1959.
• Reproducción bacteriana en la fase estacionaria inicial en determinadas bacterias. Tesis doctoral, 1960.
• Identificación de estupefacientes en el medio rural. Comunicación presentada en la III Asamblea Nacional de Farmacéuticos Titulares. Cádiz, abril 1971.
Va fer ponències i també va publicar varis articles relacionats amb la farmàcia entre els que podem trobar:
• Fundación de un antiguo colegio de boticarios en Gerona : Cofradía de los diez mil mártires y de San Cosme y Damián, o sea de los médicos, boticarios y barberos. Separata dels Anales de la Real Academia de Farmacia, Madrid 1950
• El Cuerpo Nacional Farmacéutico en la Sanidad, Asistencia y Seguridad Social. IV Reunión de Sanitarios Españoles. Madrid 1955.
• La farmacia y laboratorio del antiguo Hospital de Gerona. Revista de Girona n.57, 1971
En Carles va morir a Girona el 14 de juliol de 1977, als 66 anys.
NISSAGA DE L’ARNAU recull històric d’Alfons Cardelús
L’Arnau era fill de Benet Cardelús, pagès de la ciutat de Pàmies, i de Guillema (sa muller). Fou teixidor de liana i de lli, visqué a Olot. Es va atorgar en aquesta vila els capitals matrimonials (18-01-1578, Notari Dalmau Gou, Manual 5, 1573/80, Tom 1, fs. 196 i 197) del seu casament amb ANTÒNIA MONTALT, donzella, natural del poble veí de Ridaura, filla única i hereva del seu pare, Agustí Montalt (teixidor de lli de Ridaura) i d’Agnès (sa muller), els dos difunts. Es van unir amb el consentiment del seu cosí germà Bartomeu Cardelús (cosa que ens revela que l’Arnau encara no havia complert els 25 anys i que en Bartomeu era el cosí més pròxim) i del curador de la núvia, el mestre Pons Soler (sastre d’Olot).
El matrimoni se celebra a Olot (Benedicció l’11-02-1570, Ll. Comptes de l’any) i els esposos visqueren a Ridaura i tingueren sis fills, tots naturals de Ridaura. Foren quatre barons: en Ponç, 25-12-1579, B.1, f, 8 v.); en JOAN (13-03-1582, B.1, f. 12); en MIQUEL (8-05-1585, f. 19); un altre MIQUEL (29-?-1587, f. 24 v.), i dues femelles: la MAGDALENA (24-04-1584, f. 17 v.) i la SALVIA (12-08-1590, B.1, f. 29a).
L’Antònia morí el 17-06-1591 Ób. 1, f. 1, Ridaura) previ l’atorgament de testament el 2-06-1591 davant mossèn Joan Casanys, prevere del monestir de Ridaura, segons ens manifesta la còpia del protocol notarial reg. 381, f. 33 v., de data 22-06-1592 del Notari Joan Ferrer. Aquesta autoritza l’Arnau a atorgar el 12-02-1593 l’escriptura de venda, com a administrador del seu fill impúber Joan, de la finca boscosa “El bach de la Serrauta” que la seva difunta esposa havia heretat “de son pare (?) Joan Montalt” (degué ser mes aviat el padrí del noi, car el seu avi es deia Agustí, com hem dit abans). L’Arnau morí el 24-03-1624 (Ób. 1, f.18, Ridaura).
La nissaga iniciada per l’Arnau Cardelús s’extingí al segle XVIII: d’una banda, la branca primogènita perdé el cognom Cardelús en posposar-lo al de Bagó, per causa d’haver-se casat l’hereu amb la pubilla d’aquesta casa; i, d’altra banda, les altres branques ridauarenques que conservaren el cognom Cardelús, acabaren totes sense successió en l’esmentat segle. Recullo el detall d’aquesta nissaga en un altre arbre genealògic específic per a ella.
– Testament de l’esposa Antonia Montalt, 12-06-1591, davant Mossèn Joan Casanys, prevere del monestir de Ridaura.
– Venda de l’Arnau Cardelús el 12-02-1593 (A.N. reg. 381, fol 33 v., Notari Joan Ferrer), com administrador del seu fill impúber Joan, de la finca boscosa “E1 bach de la Serrauta”, que hereta de la seva mare Antònia. Segueix àpoca del preu de venda.
– Censal del ciri, vulgarment dit dels estrangers, per al monestir de Ridaura, El 28-10-1598 (f. 120 v.) es concedeix el títol a l’Arnau Cardelús, teixidor de lli. Segueix àpoca.
– Donació del fill Joan al seu pare Arnau Cardelús el 4-12-1613 (A.N. reg. 395, 1600-1618, Not. Joan Ferrer), d’un hort situat en el lloc anomenat “Les Hortes”, a Ridaura, colindant amb un altre del donant. Consta l’acceptació.
JOAN SELLAS CARDELÚS (1891-1967)
En Joan va néixer el 3 de desembre 1891 a Olot. Era fill de Joaquim Sellas Riera (1860-1932) i de Magdalena Cardelús Drassaire (1861-1940), tots dos nascuts a Olot. El pare tenia una fusteria a Olot i la mare era filla d’una família d’adroguers d’Olot. L’oncle de la Magdalena, l’Esteve Cardelús Noguer, va fundar la farmàcia Cardelús.
En Joan era el quart de deu germans: Manuel, Esteve, Ramon, Joan, Dolors, Concepció, Assumpció, Lluís, Ramon i Candelària. De petit va anar a l’Escola Pública i molt jovenet va anar a treballar a la fusteria de la família, ubicada a la plaça de l’Àngel.
El 12 de novembre de 1919 es va casar a la capella de Sant Roc d’Olot amb Manuela Ventolà Plana. La Manuela havia nascut a Riudaura el 25 de setembre de 1893 i era filla del propietari Miquel Ventolà Llongarriu (1858-) i de Joaquima Plana de Cruanyes Barnadas (1864-), els dos de Riudaura. En Joan i la Manuela varen tenir dos fills: en Miquel (1921) i la Montserrat (1922). La petita va morir quan encara no havia complert 1 any quan es va ofegar enredada amb els llençols de la cuna.
Una germana de la Manuela Ventolà, la Caterina, estava casada amb el germà gran d’en Joan, en Manuel. Aquest darrer va ser víctima dels horrors de la guerra quan va ser afusellat el 31/10/1936 a les afores d’Olot, al camp del Triai. El dia abans el creuer Canarias havia bombardejat la badia de Roses i els actes de represàlia es van fer amb absoluta impunitat a Girona, Sant Feliu de Guíxols i Olot. En aquesta darrera localitat, 11 persones innocents va ser assassinades simplement per ser de dretes.
La Manuela va morir molt jove, el gener de 1923, a Olot. Bastants anys més tard, el 1945, en Joan es va casar en segones núpcies amb la Narcisa Macías Tresserres (1906-1992), nascuda a Olot amb qui no va tenir fills.
Acte de benedicció de l’ensenya del Requeté Jaumista. En Joan és el noi de l’esquerra.
De tradició carlista com el pare, el 1934 va entrar a l’Ajuntament d’Olot com conseller regidor 2on amb funcions i serveis de Governació. L’alcalde, Ferran Casabó, era de la Lliga i en l’acte de constitució de l’Ajuntament en Joan va advertir a la sala que la minoria tradicionalista (que s’havia presentat en coalició amb la Lliga) tenia completa independència encara que confiava en que mai hauria de separar-se del procedir de la Lliga en el Consistori. Després d’un període convuls i dels fets del 6 d’octubre de 1934, el mes de maig de 1935 en Joan i la resta de consellers van ser reposats en els seus càrrecs amb un nou alcalde, en Josep Coll. També va ser regidor en aquesta època un altre membre de la família Cardelús, l’Antonio Oró Cardelús.
Quan el 1936 va esclatar la guerra civil en Joan va tenir una activa labor en el salvament del patrimoni cultural i religiós, al costat de persones com el doctor Joaquim Danés d’Acció Catalana. Però al cap de poc, ell i el seu fill Miquel van haver de marxar d’Olot i refugiar-se a Sant Sebastià, després d’una travessa angoixant per la muntanya. En Joan havia estat amenaçat de mort per persones de la FAI i no volia acabar com el seu germà Manuel i d’altres amics i coneguts, víctimes de l’episodi del Triai.
Al final de la guerra, les tropes franquistes van entrar a Olot el 7 de febrer de 1939. Un mes després, el març de 1939, es va constituir la nova comissió gestora de l’Ajuntament amb el carlista Josep M. Torras d’alcalde i en Joan com 2on tinent d’alcalde de Governació. Així, el grup de carlins d’Olot va monopolitzar tant l’Ajuntament com també la delegació de la Falange, fet que va irritar al grup d’excombatents. El 1940 en Joan exercia de delegat sindical de la CNS, el sindicat únic, i Antoni Oró ocupava la delegació d’Informació i Investigació de la Falange. L’abril de 1942 va tornar a l’Ajuntament amb l’alcalde Pere Bretcha, marit de la Montserrat Cardelús Dalfó. Va ser regidor (aleshores en deien gestor) fins el 28 de març de 1947.
Cap a 1940 va entrar a treballar a l’empresa Can Mató, dedicada a la fabricació d’imatges escultòriques, on va desenvolupar el seu ofici. Passats uns anys passaria a formar part econòmicament de la societat com a accionista important. Més tard va ser nomenat director d’aquesta empresa.
La família Sellas Cardelús. A dalt, Esteve, Manel i Dolors. A baix, lluís, Assumpció, el pare Joaquim, Concepció, la mare Magdalena i Ramon.
En Joan tenia profundes conviccions catòliques, va ser redactor del setmanari La Tradició Catalana i President de la Congregació Mariana. Va formar part de diverses associacions religioses: Adoració Nocturna, Escapulari del Carme i Homes d’Acció Catòlica entre d’altres. Va destacar especialment la seva labor com President de les Conferències de Sant Vicens de Paúl, una entitat d’ajuda als més necessitats, on va desplegar una gran activitat per fer recaptes per tota la ciutat a favor dels més desfavorits, organitzant el rober parroquial, la distribució d’aliments, almoines, etc.
El juliol de 1967 el professor Isidre Nogué va fer una crida a les famílies de la comarca de la Garrotxa interessades en la creació d’una escola d’educació especial a Olot per nens discapacitats. La implicació i l’entusiasme d’en Joan Sellas com capdavanter del projecte va fer possible que pocs mesos després, el maig de 1968, es posés en funcionament l’Escola d’Educació Especial Joan XXIII. Estava a la planta baixa de l’edifici de l’Hospici, cedit per l’Ajuntament d’Olot. Uns mesos després es va signar l’acta fundacional de l’entitat “Patronato Juan Sellas Cardelús de Olot y Comarca”, com a reconeixement a l’impuls definitiu que va donar en Joan. Aquesta entitat gestionava l’escola i tenia com a finalitat donar resposta a les necessitats de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies. D’aquest patronat en van derivar altres entitats, com grups laborals i socials, que van dignificar i humanitzar els col·lectius de disminuïts.
1972, construcció de la nova escola a Les Fonts
Just després de constituir-se el Patronat, en Joan va morir a Olot el 23 de desembre de 1968 a l’edat de 77 anys.
El seu principal llegat, el Patronat que portava el seu nom, va començar a funcionar amb 8 alumnes i 2 professors i al cap d’un any, el 1969, ja era l’entitat d’Olot amb més socis. El 1971 es va començar a edificar una nova escola a Les Fonts que es va inaugurar el 1973. Anys més tard, el 2011, el Patronat va passar a anomenar-se Integra.
L’anècdota de la “Mamá del millón”.
“Un millón para el mejor” va ser un famós concurs de televisió de finals dels anys 60. La Mercé Carbó de Figueras va ser una de les 5 guanyadores i en el seu darrer programa va revelar que s’havia presentat al concurs perquè tenia un filla discapacitada i volia ajudar als pares que patien una situació similar. En Joan Sellas va ser de seguida un entusiasta promotor de la idea de portar a la “mamà del millón” a Olot a visitar l’escola Joan XXIII. La visita es va fer pregar però finalment la Mercè Carbó, convidada pel Patronat Joan Sellas, va visitar Olot el 1972. Malauradament en Joan ja feia temps que ens havia deixat
CARME MAESTRE PAL (1926-2017)
Esposa del metge Joaquim Cardelús Pons
La Carme va néixer el 19 abril de 1926 a la Seu d’Urgell. Era filla de Xavier Maestre, conegut com Doctor Molines, i de Maria Pal, filla dels propietaris dels Banys de Sant Vicenç. Després de la mort prematura de tres fills va arribar la Carme a la que va seguir la Maria Dolors que va néixer quan la Carme tenia tres anys.
Era neta de Bonaventura Maestre Moles, que va ser tres cops síndic general de les Valls d’Andorra i al qual no va conèixer, i de Dolors Dallerés. L’avi Bonaventura era de la casa Molines, una família andorrana de llarga tradició. Els orígens es remunten al cavaller portuguès Martin de Moles que es va establir el segle XIV a Andorra. Els Moles van anar adquirint moltes propietats i a més dels cultius es van dedicar a la farga i a activitats financeres. El 1841 Maria Núria Moles, la besàvia de la Carme, es va casar amb Antoni Maestre, dit “Molines” i la família va passar a denominar-se “Casa Molines”.
La Carme va estudiar al col·legi Lestonnac de la Seu, a la Sagrada Família d’Andorra i finalment al Sagrat Cor de Barcelona, on va passar els anys de Batxillerat. Un cop acabats els estudis es va plantejar la possibilitat d’estudiar medicina com el seu pare, però la família va preferir que tornés a la Seu d’Urgell després d’uns anys fora de casa, en una època en què encara molt poques dones cursaven estudis superiors. Va treballar amb el seu pare a la consulta de la Seu d’Urgell. Allà va desenvolupar tasques com a infermera i com a ajudant del doctor.
El 1955, amb la mort del Doctor Molines, la Carme va quedar al capdavant de la família, tot fent-se càrrec de la gestió del patrimoni familiar, que incloïen sis bordes a Andorra, portades per masovers, alhora que tirava endavant una família que fins llavors havia viscut fonamentalment dels ingressos del pare com a metge i dentista. Convertida en empresària, la Carme va viure l’esclat econòmic d’una Andorra que va passar de ser una societat agrícola i ramadera a bolcar-se en els serveis, el comerç i el turisme. Aquest canvi de mentalitat el va aplicar a Casa Molines, una família centrada en la terra i que gaudia de propietats però no de grans ingressos econòmics.
Va ser una de les primeres propietàries que va decidir crear tendes de fusta per llogar a l’Avinguda Carlemany. Aquells espais, coneguts com a barquetes, van ser un dels embrions de la vida comercial en la principal artèria del país.
D’esquerra a dreta, en Joaquim Cardelús, la Carme, en Josep Maria Cardelús Carrera i el matrimoni Àngels Busquets i Joan Cardelús
La Carme va haver de reorientar la tradició de Casa Molines per diversificar l’economia familiar i seguir l’evolució del país. Malgrat tot, la seva política de gestió patrimonial va ser, segons recordava ella mateixa, “molt conservadora”, tot aplicant la màxima del seu pare segons la qual “la terra és la terra, i els diners se’n van”. Així, es va mantenir fidel, tot i alguns canvis, a la línia familiar de “deixar en herència més del que s’ha rebut i evitar el malbaratament”.
El 1958 va conèixer Joaquim Cardelús a la Seu d’Urgell. Cardelús i Maestre es van casar el 31 de maig del 1960 a la Seu d’Urgell. El matrimoni va tenir tres fills, Montserrat i els bessons Xavier i Meritxell, i nou nets.
Durant els anys setanta, la Carme va treballar com a ajudant del seu marit a la Clínica Meritxell. Joaquim Cardelús, desaparegut el març del 2014 als 89 anys, era el director del centre i la Carme feia d’ajudant. La gestió de Casa Molines va passar als fills i actualment la gestió és a càrrec de la societat familiar Molines Patrimonis.
La Carme va morir a Andorra el 27 de gener de 2017 als 90 anys.
El Doctor Molines
El pare de la Carme, en Xavier Maestre Dallerés, el Doctor Molines, va ser un home extremadament sociable, pròxim i entranyable, i una figura molt respectada pel compromís amb el seus dos països i els seus pacients. Va estudiar medicina a Barcelona i els inicis no van ser flors i violes: amb el títol de metge al sarró, es va trobar que no tenia plaça a la Seu, on ja exercien tres doctors. Així que va agafar l’únic forat que quedava: cada dilluns agafava el cavall i es passava la setmana fora de casa, recorrent tots els racons del Cadí. Fins que l’esposa li va demanar que es tragués el títol de dentista per poder-se establir a la Seu. I així ho va fer.
Va anar a estudiar odontologia a la facultat de medicina de Madrid on va ser alumne de Juan Negrín, futur president de la República durant la guerra civil espanyola. En aquest període en Xavier es va haver d’exiliar a Andorra.
Any després, i ja a la casa Molines de la Seu, el doctor Molines va arribar un dia d’Andorra encantat de la nova coneixença que hi acabava de fer: un jove metge, fill d’Arenys, que havia guanyat una plaça a l’hospital de la Seu i a qui havia baixat d’Andorra en cotxe. «M’ha causat molt bona impressió», diu que va comentar en arribar a casa. Dos dies després, en Xavier moria d’un atac de cor fulminant. No va arribar a saber que aquell noi que tan bé li havia caigut, Joaquim Cardelús Pons, s’havia de convertir amb el temps en el marit de la seva filla Carme.
El 2012 es va publicar el llibre Unes memòries possibles del Doctor Molines que recull moltes anècdotes de la seva vida i que és del tot recomanable.
IGNACIO SERRAT CARDELUS (1847-1925)
Mientras acabo de completar la biografía de Ignacio os avanzo la historia de los primeros Cardelús en Brasil. Marcelo Peixoto de Mello.
Origen de los Cardelús de Brasil La historia empieza con el matrimonio de Juan Serrat Mariner y Givert con Maria del Tura Cardelús Noguer en Setiembre de 1839 en Olot. Juan había nacido el 3 de Noviembre de 1810 en Can Serrat Mariner de Sant Pau de Seguries y Maria del Tura, en Olot el 6 de Marzo de 1813. Juan, era hijo de una familia de terratenientes y agricultores, y decidió buscar oportunidades laborales en Olot, dónde se estableció inicialmente en el comercio de granos de trigo, de sémolas y fideos. Maria Del Tura Cardelús y Juan Serrat tuvieron 6 hijos: Antonia (20/01/1841), Bartomeu (24/04/1843), Raimunda (30/01/1845), Ignacio (14/07/1847), Caterina (08/07/1949) y Teresa (14/01/1851). Antonia, Raimunda y Teresa murieron a corta edad.
Eulalia Trinxet
Ignacio Serrat Cardelús, mi bisabuelo, se estableció muy joven como comerciante de quincalla en Barcelona. Bartomeu y Caterina se quedaron en Olot, viviendo con su padre. El hijo mayor, Bartomeu, trabajaba con su padre Juan en el negocio familiar. María del Tura murió seis meses antes de la boda de Ignacio con mi bisabuela Eulalia Trinxet Casas, que tuvo lugar en septiembre de 1872. En plena Tercera Guerra Carlista, el negocio no iba bien y el padre necesitaba atención médica. Decidieron entonces vender el negocio y mudarse de Olot a Barcelona a casa de Ignacio y Eulalia.
Primer Cardelús en emigrar a Brasil Tras vender el negocio de Olot, Bartomeu buscaba alternativas para sobrevivir y no depender de su hermano. En aquella época se difundió información de que era posible, en las Américas, hacer realidad el sueño de acceder a propiedades, oportunidades laborales y así, hacer fortuna. Con este proyecto, Bartomeu viajó a Brasil a mediados de 1873 y logró obtener terrenos en el estado de Espíritu Santo.
Segunda emigración a Brasil Cinco años después, Ignacio, que estaba a cargo de una familia numerosa con esposa, dos hijos, su hermana y su padre, ya no podía sostener los gastos con los resultados de su negocio. Influenciado por los resultados de su hermano, decidió también emigrar a Brasil con toda su familia. Así, el cambio de patria de la familia Serrat se produjo en mayo de 1879.
fábrica de cerveza
En este nuevo país de naturaleza tropical, Ignacio tuvo un éxito extraordinario en Vitória, capital del estado de Espíritu Santo, donde creó una importante fábrica de cervezas. Ocupó el cuarto puesto como contribuyente del impuesto predial, fue invitado a la ponencia para elaborar la Constitución de la 1ª República en 1889 y posteriormente fue elegido diputado. Con su talante activo y generoso, llevó a cabo varias labores de recaudación de fondos para ayudar a las víctimas de los terremotos ocurridos en España e Italia.
Reencuentro con la familia Cardelús Con la muerte de María del Tura y la marcha de su marido y sus hijos de Olot, las relaciones con los otros familiares Cardelús dejaron de existir y la reanudación del contacto se produjo de forma circunstancial. El 20 de septiembre de 2014, Donald Coes, creador del árbol de la descendencia de Ignacio Serrat Cardelús, y yo, que estábamos investigando sobre sus antepasados, fuimos a Olot para intentar localizar a un familiar. Las únicas herramientas que teníamos eran Internet y preguntar a los comerciantes locales. Por suerte identificamos la farmacia Cardelús en el centro de la ciudad.
Francesc Oró, Alfons Cardelús y Marcelo Peixoto
Como ese día la farmacia estaba cerrada, volví a Olot el 12 de octubre de 2014 y hablé con la dueña de la farmacia, Maria Carme Cardelús, que me dijo que buscara a su primo Alfonso Cardelús, que había estado investigando el origen de la familia desde hacía más de 30 años y vivía en Barcelona. Busqué a Alfonso, que se emocionó de que lo hubiésemos contactado, especialmente porque tenía información de que unos Cardelús se habían ido a Brasil, pero no estaba seguro de cómo localizar a estas familias.
Descendientes De los Cardelús que emigraron a Brasil, sólo Ignacio Serrat Cardelús y Eulalia Trinxet Casas tuvieron hijos, seis en total, dos hombres y cuatro mujeres. De ellos nacieron 47 nietos y en la actualidad los descendientes suman más de 400 personas.
MIQUEL CARDELÚS CARRERA (1890-1981)
En Miquel va néixer l’any 1890 a Olot. Va ser el tercer fill del farmacèutic d’Olot Joan Cardelús Ros i de la Dolors Carrera Roger de Banyoles. L’avi patern era adroguer a Olot i l’avi matern, notari a Banyoles. La posició benestant de la família va permetre que tant ell com els seus germans tinguessin estudis universitaris.
En Miquel va estudiar a l’Escola Pia d’Olot i va fer el batxillerat a l’Institut Provincial de Girona. A continuació va estudiar la carrera d’enginyer industrial i també la de ciències químiques matèria en la que es va doctorar.
Es va casar amb Joaquima Cros Sauquer el 21/9/1916 i no van tenir fills. El 1919 va obtenir la càtedra a l’Escola de Enginyers Industrials de Bilbao. A la Joaquima no li va agradar el clima del país basc i en Miquel va renunciar a la càtedra i va anar d’ajudant a l’Escola Industrial de Barcelona. Es va establir a Badalona on va viure la resta de la seva vida.
Joaquima Cros
Era de tendència conservadora i el 1932 va formar part de les llistes de les eleccions al parlament de Catalunya dins del grup “Dreta de Catalunya”. En Miquel era profundament catòlic i va ser, juntament amb la seva esposa, terciaris de la mare de Deu del Carme.
El 1934 va ser nombrat professor de pràctiques de Química General i Química Industrial Orgánica a l’escola d’Enginyers i Pèrits Industrials de Barcelona. Pel seu expedient i especials mèrits va obtenir la plaça sense necessitat de fer oposicions. El sou anual era de 6.000 pts. Va seguir exercint la docència i el 1941 va obtenir de nou una càtedra, esdevenint professor numerari de metal·lúrgia.
Al llarg de la seva vida professional va escriure diverses obres de metal·lúrgia i de química orgànica. Aquestes són algunes de les seves obres:
– Análisis cuantitativo de fundiciones y de hierros y aceros Ergón, 1929 – Metalografía de hierros y aceros Revista Ibérica, 1936 – Programa de industrias de química inorgànica y sus prácticas Escuela de Peritos Industriales de Barcelona, 1946 – La celulosa y sus aplicaciones Nuevas Gráficas, 1947 – Plásticos sintéticos Gustavo Gili, 1953 – Compendio de Historia de la Química Escuela de Trabajo, 1960
L’any 1951, fruit dels amplis coneixements assolits pels anys d’estudi, va impartir una conferencia en la inauguració del curs de l’Escola de Perits Industrials de Barcelona sobre un tema nou, l’Energia Nuclear. Tres anys més tard es va inaugurar la primera central nuclear al mon. Aquest va ser un dels molts discursos inaugurals del curs acadèmic que va fer en Miquel:
• 1947-1948 Las materias plásticas sintéticas (a l’Escola Especial d’Enginyers Industrials) • 1951-1952 La Energia Nuclear • 1960-1961 Compendio de Historia de la Química (a l’Escola Tècnica de Pèrits Industrials ) • 1960-1961 Momento actual de la petroquímica (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials)
En la seva vida acadèmica va participar en molts congressos científics i va fer diverses publicacions en revistes especialitzades com pot ser la revista Afinidad, una publicació de l’Institut Químic de Sarrià.
En una ocasió en Miquel va notar que dos homes el seguien fins a casa seva. Allí es van identificar com policies i li van dir que havia estat proposat per ser conseller de la Caixa de Pensions i que l’investigaven per fer un informe que, segons li van dir, va ser del tot positiu. Així, en Miquel va ser vocal del consell d’administració de la Caixa durant molts anys. Consten referències seves dels anys 1951 i 1963 quan el president de l’entitat bancària era en Miquel Mateu Pla. Va ser un període en que l’entitat es va distingir per grans obres de beneficència.
en Miquel amb en Joan Cardelús Dalfó
El 1954 va entrar a l’Ajuntament de Badalona com a regidor pel terç familiar. Va ser tinent d’alcalde de beneficència fins el 19 de gener de 1961 quan va assumir el càrrec d’alcalde amb caràcter accidental, després del cessament de l’anterior alcalde, en Santiago March. Aquest, va dimitir per la seva relació en les trifulgues en les eleccions de finals de 1960 per la renovació parcial del consistori. A partir del 5 de febrer fins el 6 de març va ser alcalde interí per la renovació triennal de l’Ajuntament.
En Miquel sempre va tenir una gran preocupació per la beneficència. Durant molts anys, va ser la part designada per l’Ajuntament en l’administració del patrimoni del Patronat Fundació Llegat Roca i Pi, conjuntament amb el rector i el vicari de Santa Maria de Badalona. Aquest Patronat és una entitat social dedicada a les persones en situació de vulnerabilitat que té el seu origen en la voluntat expressada per Vicenç Roca i Pi, baró de Marmellar, que el 1876 va donar els seus béns a les persones pobres de Badalona.
El 1972, en Miquel va ser homenatjat per l’Ajuntament que el va fer fill predilecte de Badalona i li va atorgar la medalla de plata de la ciutat. L’alcalde Felipe Antoja va destacar l’excel·lent treball fet per en Miquel com tinent d’alcalde de beneficència.
El 4 de maig de 1980 la família li va fer un banquet-homenatge a Badalona, al restaurant “La Donzella de la Costa”. En el transcurs d’aquest banquet es va encarregar a Alfons Cardelús Barcons la tasca d’elaborar l’arbre genealògic de la família. Aquest va ser l’origen del treball que va ocupar a l’Alfons durant 36 anys i que ha permès fer un arbre complet de 17 generacions de la família Cardelús.
En Miquel ens va deixar el 1981 a Badalona a l’edat de 91 anys.
ARIADNA CARDELÚS CASTELLS (1977)
Un repte vital en primera persona: d’oient a sorda.
Vaig néixer a Barcelona el 6 de setembre del 1977. La quarta filla de la Teresa Castells Sabaté i del Manuel Cardelús Benavent. La petita de quatre filles que va arribar inesperadament per a tots i amb força anys de diferència amb la resta de germanes: 10 amb l’Eva, 9 amb la Judith i 7 amb la Cristina. Em van rebre amb molt de caliu i amor i l’etiqueta “la petita” encara se sent a dia d’avui per part de veïns i amics de la família.
Una petita que ha anat creixent i que ha passat per diferents vides: de pianista a politòloga, de professora de piano a professora d’universitat, de consultora organitzativa a especialista en la gestió del canvi i de persona oient a persona sorda, un gran repte que m’ha plantejat la vida i que m’ha suposat un camí difícil, amb obstacles però també amb molt creixement personal d’autoconeixement i d’acceptació.
De petita sempre vaig tenir vocació musical, heretada en part dels meus avis materns: l’àvia Lola que tocava el piano i l’avi Pepito el violí. Gaudia tocant el piano i estudiant llenguatge musical i harmonia. Vaig passar moltes hores davant d’aquest instrument que m’omplia i em reptava diàriament. Al costat dels meus professors del Liceu i de la meva estimada professora Rosa Piña em superava diàriament mentre ho compaginava amb la docència amb els meus propis alumnes. I així vaig anar avançant, any rere any, fins completar els estudis superiors arribant al 8è de piano.
Sempre vaig gaudir molt de l’estudi a l’escola i a l’institut i em vaig llicenciar en Ciències Polítiques amb clara vocació d’incidir en la política i de “millorar” el món en què vivim i, en definitiva, el dia a dia de les persones. I és en aquesta línia que vaig seguir els meus estudis de Postgrau i després Doctorat en Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Em vaig especialitzar en dos dels temes que guien la meva vida: la igualtat de gènere i les relacions internacionals. Dos àmbits que aparentment semblen llunyans però que tenen molts punts en què es creuen.
Vaig compaginar la universitat i el Liceu i, més endavant, la vida professional en el món universitari i en la consultoria en l’àmbit de les noves tecnologies i del sector públic. Això i viatjar que és una de les meves grans passions a la vida.
La informació i els missatges de les paraules fluïen i m’arribaven sense inconvenient. Em sentia com una esponja que ho captava tot: paraules i notes musicals que només sentir una vegada podia discernir sense més inconvenient. Això així era i encara ara ho recordo. De sobte i també de manera paulatina, aquesta fluïdesa es va anar emboirant. Hi havia coses que era conscient que no entenia i d’altres que havien dit en grup però jo no m’havia assabentat. No m’arribaven els missatges ni les notes musicals. No podia entendre la televisió ni encara menys la ràdio. Em vaig tancar en aquest silenci estrany, desconegut i novedós que mai abans havia sentit.
Un cosí Cardelús de professió otorrinolaringòleg em va diagnosticar amb 27 anys hipoacúsia neurosensorial bilateral. Ara bé, aquest diagnòstic no va rebre l’acompanyament necessari que mereix una patologia d’aquest tipus. Això és fàcil de dir ara que he recorregut tot el camí sola: passant de la negació (amagar la meva sordesa), a la ira (per què a mi?), a la depressió (als dinars familiars on no podia entendre cap conversa), a arribar finalment a la negociació i acceptació. Quanta ignorància i quant d’aprenentatge. Adonar-te un dia gràcies a un listening que tu realment sents pels ulls i no per les orelles. Que sense ser-ne conscient i per propi instint de supervivència has desenvolupat una capacitat de lectura labial que és realment espectacular.
En rebre aquell diagnòstic no podia ni imaginar-me que començava el repte més gran que m’havia plantejat. Ni estudiar tota la carrera de piano ni fer un Doctorat estaven a l’alçada del que em deparava la vida. Aquells sons difícils de desxifrar no em permetien seguir amb plenitud la vida que havia portat sempre. I, en néixer la meva primera filla, l’Arlet, vaig decidir posar-me audiòfons. De nou podia tornar a sentir el teclat quan escrivia (ja no recordava que tenia so), sentir quan trucaven a la porta, si estava a prop, sentir que havia caigut un objecte, sentir que la ràdio estava encesa. Sentir sí però entendre no. Per entendre necessitava i necessito igualment els meus ulls per poder llegir els llavis de qui em parla. És per això que si no veig els llavis necessito subtítols. I és que jo sento pels ulls.
Aquí és on comença tota una carrera entorn a l’acceptació de que formo part d’una nova comunitat: la sorda però que visc immersa en una comunitat d’oients (no coneixia a cap persona sorda, ni a la família, ni dels meus amics, ni de la feina, ni de l’àmbit educatiu ni musical, cap persona). Acceptar i comunicar a la resta que tens una discapacitat invisible i que sí, és compatible fer un discurs i parlar excel·lentment i ser sord. La sordesa existeix i és compatible amb parlar i amb portar una vida plena.
És un camí difícil i ple d’obstacles. La manca d’accessibilitat i la ignorància et posen a prova diàriament i requereixen d’una fortalesa emocional que sovint et manca i n’has de fer un màster perquè la vida segueix.
En aquest context vaig fer una cerca per buscar ajuda i per internet vaig trobar ACAPPS (l’Associació Catalana de famílies i persones amb sordesa). ACAPPS és una entitat sense afany de lucre que es va crear l’any 2004 per treballar per la integració familiar, educativa, laboral i social de les persones sordes i pels pares i mares amb fills/es amb sordesa. En paraules senzilles: és “la casa” i la “gran família” dels sords. A ACAPPS he trobat un espai d’interrelació i des d’on poder contribuir a la tasca de lluita per l’accessibilitat de les persones sordes. L’any 2022 em van proposar formar part de la Junta Directiva i des d’aquesta posició contribueixo al desplegament de projectes i a la incidència política.
Tot això, m’ha permès poder acceptar la meva sordesa i poder fer un pas endavant però sobretot ha estat l’acompanyament de la família (especialment el meu marit Francesc, la meva germana Eva i la meva mare) el que m’ha donat i em dona la força de distingir-me en un món d’oients.
El meu segon fill, el Marçal, m’haurà conegut amb sordesa severa des del primer dia de la seva vida. La degeneració ha arribat al seu límit segons el col·lectiu mèdic i ja no hi ha volta enrere. Ara endavant queda posar en valor la saviesa de la meva resiliència i capacitat d’adaptació davant de l’adversitat i saber que els fruits que recolliré, els més madurs, encara estan per arribar.
Abril de 2024
SANTIAGO ALTÉS CARDELÚS (1924-2016)
En Santiago va ser el segon dels cinc fills d’en Santiago Altés Roig i la Carmen Cardelús Costa. Va néixer el dimecres 20 de febrer de 1924 a Sant Celoni. Hi va viure poc temps, ja que el pare va decidir comprar una farmàcia a Santa Coloma de Gramenet i la família es va traslladar a viure a aquesta localitat quan en Santiago encara no tenia un any.
En Santiago va anar a l’escola de les Germanes Dominiques, que es van establir a Santa Coloma el 1883. L’any 1931, tots els dies al sortir d’escola de la plaça Sagarra a la tarda anava a l’església parroquial per preparar la primera comunió. Un d’aquells dies, el 14 d’abril, es va proclamar la Segona República. En Francisco, l’aprenent de la farmàcia, li havia explicat que no feia gaire el rei Alfons XIII havia visitat Barcelona acompanyat del dictador Primo de Rivera. Quan va veure molts habitatges tancats va dir: “Darrera de cada balcó tancat hi ha els republicans”.
Després de les monges, va anar a estudiar a la Salle Comtal, al costat del Palau de la Música. En Santiago no tenia gaire bon record d’aquesta escola: deia que hi havia massa alumnes i que els van ensenyar a llegir i escriure malament. Devia ser 1934 quan va començar el batxillerat en una nova escola, l’institut Albèniz de Badalona, una gran casa senyorial als afores de la població. Va ser aquí on el 1937 van assabentar-se del primer bombardeig de Santa Coloma.
Amb l’enduriment de la guerra es va acabar l’escola quan feia tercer curs i va anar uns mesos amb la mare i els germans a Sant Celoni, fins que va començar a faltar menjar i van tornar a Santa Coloma. Acabada la guerra l’any 1939 es va matricular de quart curs a l’Institut Balmes de Barcelona, on va estar fins 1943.
En Santiago havia dit sempre que estudiaria Farmàcia, però el pare el va convèncer que s’havia de dedicar a la indústria, ja que la farmàcia era poc rendible. L’any 1944 va començar els estudis de Perit Industrial Químic a l’Escola Industrial de Barcelona. L’any 1947 va obtenir el títol després de l’examen de revàlida en que va obtenir un Notable, la millor nota de l’escola.
L’estiu de 1946 va començar les milícies universitàries d’artilleria. Va estar tres mesos al campament de Santa Fe. Allà, després de les classes teòriques i pràctiques de tir, va obtenir el grau de sergent. L’estiu següent va fer tres mesos més també a Santa Fe, per obtenir el grau d’alferes. Les milícies acabaven amb sis mesos de quarter que va fer l’any 1948 al regiment d’artilleria de campanya RAC22 de Girona.
Acabada la carrera i acabades les milícies, va treballar amb el pare Santiago en l’assessoria a diverses indústries làcties: analitzava la llet i els seus derivats a la farmàcia de Santa Coloma i també hi feia de dependent. Cap a 1950 va començar a treballar els matins a la Cooperativa de Receptors de Llet de Barcelona, al carrer Alí Bei. Treballava fent anàlisis 5 hores als matins i li pagaven 1.000 pessetes mensuals. També hi envasava i venia bicarbonat. El que més interessava però a la cooperativa era que sabia fer els càlculs per als tractaments adequats a cada partida de llet.
Un dia a l’hora de dinar el seu pare li va dir que l’havia matriculat a l’Escola de Fermentacions Industrials de Sarrià. Acabava de fundar aquesta escola el pare Joan Puiggrós a l’Institut Biològic de Sarrià, que dirigia el pare Jaume Pujiula, un pou de ciència creador de la moderna embriologia. Aquesta formació va ser clau a la carrera professional d’en Santiago.
L’any 1950 l’empresa Antibióticos S.A. va decidir construir una gran planta de producció a León i van contractar com a cap del departament de fermentacions a Joan Queralt, un químic de Sarrià que havia fet el curset amb en Santiago. En Queralt va escriure a en Santiago i li va oferir un lloc de treball per fer el sembrat i control de les fermentacions. Tot i que la Cooperativa de Receptors de Llet va intentar retenir-lo amb un augment salarial, l’oferta de León era una gran oportunitat de veure la producció de penicil·lina. És així com en Santiago, el 23 de març de 1953, va anar a León amb un contracte de tres mesos i un salari de 2.500 pessetes. Abans va haver de passar un examen a Madrid.
A León va començar a desenvolupar activitats artístiques. El seu germà petit Ricard li havia ensenyat a treballar la fusta i feia peces decoratives que ell anomenava fustots. També feia obres amb metalls de rebuig: eren les chatarras. Algunes de les seves escultures van obtenir premis en concursos. També va obtenir un gran nombre de premis en concursos de fotografia.
A Antibióticos treballava pels matins i, buscant altres oportunitats, en Santiago es va presentar a una fàbrica de llet condensada, Mantequerías Lorenzana del grup ILLSA, per demanar si volien assessorament. Tenien problemes bacteriològics i el van contractar. També va assessorar altres empreses, com Inderlesa.
L’any 1956 va conèixer la que seria la seva esposa, la Pili Machín, una jove farmacèutica nascuda a Morón de Almazán (Sòria) que havia començat a treballar al laboratori de control químic d’Antibióticos. La Pili i en Santiago es van casar a Madrid el dijous 13 de març de 1958. Un any després va néixer a León la primera filla, la Mari carmen. La família va créixer l’agost de 1960, quan va néixer la segona filla, la Pili.
Els anys 1960 i 1962 en Santiago va participar als simposis internacionals sobre fermentacions que es van fer a Roma i Londres. Als dos va tenir ocasió de contactar amb el doctor E.B. Chain, premi Nobel pels seus estudis de la penicil·lina juntament amb A.Fleming i H.W. Florey.
El fons de les Nacions Unides per la infància (UNICEF) proporcionava instal·lacions industrials per produir llet en pols que l’industrial pagava amb els beneficis de la llet produïda. UNICEF comprava la llet per distribuir-la a les escoles del país. Per formar els tècnics que dirigien aquestes plantes concedia beques d’estada a plantes ja en funcionament. ILLSA va sol·licitar una planta a UNICEF el 1961 i van preguntar a en Santiago si acceptava la beca. Va dir que sí i, després de sol·licitar el permís a Antibióticos, va passar dos mesos visitant plantes a Itàlia i Anglaterra.
La família va continuar creixent, van tenir en Santi el 1962, la Nuri el 1963; en Joan, el 1965; i en Jordi, el 1966. La família Altés Machín va aprofitar l’entorn natural de León per fer moltes excursions, fins i tot en tenda de campanya. També aprofitaven les vacances per anar uns dies a Morón i fer excursions per les boniques terres de Sòria.
L’any 1967 Nestlé va comprar la fàbrica d’Inderlesa a León que havia muntat en Santiago. Després de comprovar la qualitat de les instal·lacions i els mètodes de treball de la planta, li van fer una oferta de feina. En Santiago va demanar una excedència a Antibióticos S.A. per anar a treballar a Nestlé. Havia rebutjat una contraoferta per motius personals i familiars (el pare havia mort dos anys abans i ell volia tornar a Barcelona).
El setembre de 1968 va anar a les oficines de Barcelona com a tècnic especialista de la indústria làctia. Va treballar en diferents projectes de llet fresca, aigües minerals i iogurts. També el van nomenar cap del projecte de fabricació de formatge fos Montella. A Nestlé va conèixer què és treballar en una multinacional. El que importava era utilitzar els seus mètodes, fossin o no els millors. Si alguna cosa funcionava malament no ho podies dir al cap, que ja tenia prou problemes. En tot cas, a en Santiago li deien el bombero perquè si volien resoldre un problema l’enviaven a ell.
El juny de 1970 va ser nomenat director de la fàbrica de llet condensada Granja Soldevila S.A. d’Olot, propietat de Nestlé. Va fer un nou trasllat del domicili familiar a Olot. L’arribada a Olot va ser fàcil, ja que era la terra dels Cardelús i hi coneixien molts familiars, entre ells els de la farmàcia Cardelús. A Olot en Santiago va anar a l’Escola de Belles Arts i va començar a perfeccionar l’art de la pintura, que anys després seria una de les seves grans devocions.
L’any 1971 el van nomenar director de la fàbrica Sila de Sant Celoni. Allà va posar en marxa la fabricació de iogurts i diferents postres amb la marca Chamburcy. Va continuar dirigint també la fàbrica d’Olot, que va anar reduint la seva activitat mentre la fàbrica de Sant Celoni es feia gran. El 1975 en Santiago i família es van traslladar a viure a Sant Celoni.
A Olot molta gent feia ratafia a casa, i a en Santiago li va encantar. Així, quan va anar a Sant Celoni, amb una noguera i herbes aromàtiques al jardí, va ser gairebé obligat fer la ratafia per Sant Joan. En Santiago va anar fent variacions sobre unes formulacions de base i feia ratafia d’autor
L’any 1979 va deixar Olot i Sant Celoni i va ser nombrat director de la fàbrica de Viladecans, on es feien els gelats Camy. D’aquesta manera, la família Altés va tornar a establir la seva residència a Barcelona al pis de Capità Arenas. A la casa de Sant Celoni hi passaven el caps de setmana i les vacances. Tres anys més tard, el febrer de l’any 1989 en Santiago es va jubilar i els empleats li van oferir un emotiu homenatge en un restaurant de Barcelona.
Després de la jubilació va mantenir la residència al pis de Barcelona i passava els caps de setmana i els estius a la casa de Sant Celoni. Dedicava el temps a les seves aficions: la pintura, els viatges i a cuidar el cos al gimnàs fent natació i ioga. La destresa artística del germà petit, en Ricard, que li va ensenyar moltes coses, i la relació amb el pintor Tàpies havien despertat en Santiago una gran afició per la pintura. Ja havia fet classes a Olot i va continuar aprenent l’art de la pintura a Barcelona.
En Santiago ens ha donat un gran nombre d’obres: dibuixos a tinta, gravats, monotips, carbons, olis i sobretot, pintura acrílica. Podem destacar especialment les seves façanes, que van ser l’obra de base de l’exposició que va fer el 1986 a Sant Celoni, on va presentar 40 quadres. Una vegada jubilat, va continuar la seva formació artística i va fer cursos al casal de Sarrià i a l’acadèmia Adelina Gaeta. El 2002 va exposar dibuixos a tinta amb olis de la seva professora Carme Girbau a la sala de la Caixa del Passeig Manel Girona.
El gener de 2016, en Santiago va morir a Barcelona. Ja feia uns anys que l’Alzheimer se l’havia anat emportant lentament i silenciosa.
RICARD ALTÉS CARDELÚS (1934-2008)
En Ricard, el fill petit de Carmen Cardelús i Santiago Altés, va néixer a Santa Coloma el dijous 26 de juliol de 1934. Va haver de viure les dificultats de la guerra civil quan només tenia dos anys.
Ben jovenet, en Ricard ja va mostrar les seves dots artístiques. Era capaç de fer, amb l’ajuda d’una navalla de butxaca, un tòtem de quatre metres d’alçada a partir del tronc d’un arbre. A partir d’una cullereta d’alpaca també podia fer un braçalet en pocs minuts.
Arribat a l’adolescència, el pare Santiago va expressar al seu fill el desig que anés a estudiar a l’Escola del Treball per convertir-se en un tècnic tèxtil. En Ricard hi va accedir, però al cap de poc temps va adonar-se que la seva vocació era l’art, i va demanar als pares que li deixessin fer el canvi. Va anar a estudiar a l’Escola Massana, on va fer sis cursos, i després va continuar la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi.
El primer taller d’en Ricard va ser una habitació petita que donava al pati de la farmàcia del pare. Allà va començar a fer els repussats de coure. Poc després va començar a fer esmalts, ja que va veure que en podia treure molt més benefici.
A Santa Coloma, en Ricard va participar en moltes associacions culturals i esportives. Allà hi va conèixer la seva futura esposa, la Teresa Cuixart. Quan va ser l’hora de fer el servei militar, el sorteig el va portar lluny de casa, ja que li va tocar anar a Ceuta i, després, l’any 1956, a Xauen, al Marroc. Així va passar una mili lluny de casa però va poder dedicar temps a les seves aficions artístiques: dibuixant i fent talles de fusta.
Acabat aquest obligat parèntesi, en Ricard es va casar amb la Teresa el dimecres 24 d’agost de 1960 a l’església Major de Santa Coloma de Gramenet. Van anar a viure a una casa de pagès on en Ricard va habilitar els baixos i les quadres per anar-los transformant en el seu taller de treball. La Teresa i en Ricard van tenir quatre fills: la Carmina i en Pere Carles, bessons, nascuts el 1961; la Cristina, nascuda el 1963; i en Ricard, nascut el 1965.
A l’Escola Massana va aprendre a fer esmalts, tècnica a la qual es va dedicar professionalment durant deu anys fins que la competència va aparèixer per tot arreu. A en Ricard no li costava canviar, més aviat el contrari, ell deia que li agradava crear coses noves. En un moment de la seva vida va dedicar-se amb devoció a la pintura, però es va acabar decantant cap a l’artesania ja que va considerar que pintant no donaria pa als seus fills.
En Ricard va començar venent directament a botigues fins l’any 1965, que va passar a difondre el seu treball mitjançant majoristes. Aquest va ser l’únic canal per adquirir-les fins que els fills van començar a donar-li un cop de mà.
En Ricard va ser l’iniciador d’aquelles casetes de fusta que tenien vocació de quadres. L’origen de les casetes van ser uns collages en fusta que feia amb joguines velles dels seus fills, de “materials de recuperació”, com li agradava dir. Les casetes es penjaven a la paret i els seus minúsculs prestatges servien per col·locar tota mena de bibelots miniatura. Van tenir molt èxit i tothom es va llançar a copiar-les. En una ocasió va aparèixer al diari Avui una pàgina amb objectes d’en Ricard i la foto d’un senyor que deia ser-ne el creador. Després de consultar un advocat es va demanar al diari que desfés el greuge i el diumenge 19 de març de 1989 es va publicar al diari una pàgina dedicada a en Ricard i la seva obra.
Amb l’arribada d’internet, els seus fills van posar al dia l’obra d’en Ricard, i van crear una pàgina web per facilitar-ne la difusió. Tots els fills van ajudar en Ricard, especialment en Pere Carles, la Cristina i en Ricard. Va ser aquest darrer qui finalment va continuar la tradició artística del pare. Va introduir noves idees d’acabats, que van ser ben acollides pel mestre. L’objectiu era fer que els processos artesanals fossin més ràpids per tal que l’equip de col·laboradors d’en Ricard (en total van arribar a ser 8 o 9 persones al negoci) pogués atendre millor les múltiples demandes que arribaven d’arreu. Així podien competir millor amb l’entrada massiva de productes fabricats a Àsia. En tot cas, el segell del taller d’en Ricard seguien sent l’alta qualitat i que cada objecte que sortia de les seves mans era únic i irrepetible. Va arribar a exportar les seves obres des de Portugal fins al Japó, passant per Romania i Beirut.
Després de la mort del pare Santiago, en Ricard va heretar la casa de Sant Celoni on de petit anava a passar els estius amb els pares. La família d’en Ricard va continuar la tradició: també anaven a passar estius i caps de setmana a la casa de la Carretera de Campins de Sant Celoni.
Malgrat tenir una personalitat reservada i ser una persona discreta, en Ricard deixava la seva empremta a les manifestacions socials gràcies a la seva gran creativitat. Així, quan hi havia esdeveniments familiars com ara casaments o batejos, en Ricard vestia de forma ben original i feia sovint una particular performance. Aquestes performances, d’un estil una mica dalinià, eren filmades al començament de les pel·lícules que després ell mateix feia de les celebracions familiars.
En Ricard va ser sempre una persona molt compromesa amb la realitat nacional del poble català. Va donar suport als representants nacionalistes en defensa de la llengua, la cultura i la identitat de la nació catalana.
El treball continuat d’en Ricard al taller de la casa familiar, un taller amb plantes, una mina d’aigua i una font de forja, va durar més de 50 anys. A una entrevista, en Ricard recordava que el primer que va vendre van ser unes palmatòries de ferro a una botiga de Puigcerdà. Deia amb resignació, però satisfet, que havia necessitat treballar molt per poder viure dels seus objectes de decoració. En tot cas, i sorprenentment, mai va haver de fer publicitat per vendre les seves creacions.
En Ricard va morir a Santa Coloma de Gramenet el 30 de desembre de 2008 després d’una llarga enfermetat. Tenia 74 anys.
Obra artística
Així és com s’ha descrit l’obra artística d’en Ricard a diversos mitjans:
En Ricard va iniciar la seva carrera artística i professional a mitjans dels anys 50, després de la seva formació a les escoles Massana i Sant Jordi. Als anys 70, paral·lelament a les seves creacions artesanals, va dedicar-se a la pintura de quadres d’estil abstracte. Ja a la dècada dels 80 i 90 va introduir nous estils d’acabats aplicats a objectes de regal i decoració, i també a mobiliari. Va reinventar la fusta cremada, va desenvolupar les primeres casetes multi-prestatgeria de fusta per a miniatures i va reintroduir amb estil propi la policromia aplicada a mobiliari i complements.
Va participar en concursos i biennals, on va obtenir diversos premis. Algunes de les seves obres, com la capella de l’entrada del poblat ibèric o diversos objectes de caire religiós de l’església, han deixat una petjada perdurable a l’entorn de Santa Coloma. També és obra seva el pebeter del nomenament de Santa Coloma com a ciutat pubilla de la sardana que avui es pot veure als jardins de can Roig i Torres.
L’obra pictòrica d’en Ricard també va ser important i es va presentar en diverses ocasions al premi Joan Miró. Un dels seus quadres va ser adquirit per Belles Arts. Va conrear també l’escultura i va lligar la tècnica tradicional de l’argenteria amb l’escultura.
En el cartell d’una exposició feta a Sant Celoni el 12 de febrer de 2011, dos anys després de la seva mort, es resumeix molt bé la seva obra artística:
“Ricard Altés Cardelús va dedicar la seva vida a la creació artística i a la fabricació artesanal d’objectes de decoració, mobiliari, complements i regals. La seva gran capacitat per a dissenyar i crear, juntament amb l’aplicació de tècniques pròpies d’acabat i decoració, van donar com a resultat un ampli ventall d’objectes i creacions força subtils, ben originals i molt atractives.
En els inicis va treballar la talla de fusta, el coure repussat i els esmalts. Va fer joies amb metalls nobles i amb altres de més senzills, a més de dedicar-se a la pintura abstracta i l’escultura. Els objectes i la decoració d’espais religiosos també van ser una constant: disseny d’altars i capelles, calzes i piles baptismals. Va treballar el linòleum, el dibuix i la pintura per a la creació de participacions de batejos i comunions i de felicitacions nadalenques.
Una darrera fase, més llarga i productiva, la va dedicar a la creació i producció d’objectes decoratius de la llar: baguls, papereres, caixes d’enllustrador, paraigüers, rellotges, petits mobles auxiliars, rebedors, capçals de llit, quadres, objectes d’escriptori, penja-robes, làmpades, porta-revistes…
La producció artística de Ricard Altés, de registres expressats en un ventall ben ampli de treballs i tècniques, és un mosaic ric i sorprenent que va des de la talla i l’esmalt a la fusta pintada o al mobiliari, passant pel gravat, el dibuix o la pintura i tota una sèrie d’objectes i peces de difícil classificació, sempre sota el denominador comú de la qualitat que, sovint, frega el virtuosisme. En un procés creatiu sense solució de continuïtat, Ricard Altés destaca com un autèntic innovador, introductor i inventor que, des del seu taller de Santa Coloma de Gramenet, va projectar arreu la seva producció, principalment l’artesanal. Professionalment va crear un segell propi que va tenir seguidors i imitadors, i dintre del seu vessant més artístic, dedicat a creacions nadalenques i a la pintura abstracta, va obtenir diversos premis i mencions.”
CARMEN CARDELÚS COSTA (1898-1993)
La Carmen Cardelús Costa va néixer a Sant Celoni el dimarts 5 d’abril de 1898. Era la filla petita del doctor Josep M. Cardelús Giralt i la seva esposa Teresa Costa Coll, que vivien a la casa del carrer Major número 155 de la vila de Sant Celoni. El pare era fill de l’Esteve Cardelús Noguer, avantpassat comú dels Cardelús actuals a excepció de la branca del Brasil.
Una monja que havia tingut la Carmen com a alumna a l’escola parla de les seves qualitats amb aquestes paraules literals: “era una niña inteligente, hacendosa, aplicada, discreta, trabajadora, etc, etc”, en una carta enviada a Francesc Xavier Altés, poc després que la Carmen es casés amb el seu fill Santiago. La Carmen era molt guapa i va posar els ulls en el nou director de la fàbrica de llet de la Sila, en Santiago Altés Roig. Utilitzant els seus encants, no li va costar convèncer el químic de la Sila, “el de la llet”.
La Carmen i en Santiago es van casar a Sant Celoni el divendres 5 de maig de 1922. Va ser un casament sonat i fins i tot uns tiets de la Carmen, els Srs. Costa, van fer col·locar una catifa vermella de la casa del carrer Major fins l’església. Els Costa eren uns coneguts sastres de Barcelona i la Carmen era la seva neboda preferida. La convidaven sovint a Barcelona, li compraven vestits i la invitaven al teatre i fins i tot al ball del Liceu.
La boda va ser servida per l’hotel Suís de la Plaça Major, molt a prop de la casa dels Cardelús. En viatge de nuvis varen anar a Sevilla i Madrid. Es conserva encara el bitllet de tren a Sevilla en primera classe del dia 9 de maig, que va costar 6,40 pessetes. Era un preu rebaixat ja que el doctor Cardelús era el metge del personal de la companyia de ferrocarrils a Sant Celoni. A Madrid, van estar al Gran Hotel Rhin, on van pagar 40 pessetes per l’estada a pensió completa.
A una germana de la Carmen, la Remei, també li agradava el químic de la Sila i, com es va casar amb la Carmen, va decidir fer-se monja. La Remei va ser una excel·lent monja que destinaven com a Superiora a convents conflictius. Va estar a Girona, Pamplona, Palma, Toledo i Zaragoza. La Remei tenia molta influència, per exemple amb el Governador de Palma. Durant la guerra, la Carmen va anar a visitar la Remei a Palma i, un cop allà, es va adonar que el salconduit no els permetia fer la tornada. Gràcies a la Remei i al Governador es va solucionar ràpidament el conflicte.
El matrimoni Altés Cardelús va trobar habitatge molt a prop del pati de Can Cardelús, a l’actual carrer Anselm Clavé. En aquesta casa, que va ser posteriorment la central de telèfons de Sant Celoni, van néixer els dos primers dos fills, la Carmina (1923-1943) i en Santiago (1924-2016).
Més tard van anar a viure a Santa Coloma de Gramenet. Ens ho diu una cèdula personal de novembre de 1925 d’en Santiago. La “cèdula personal” era, a més d’un impost, un document que acreditava estat, professió i residència. Es van traslladar perquè en Santiago havia decidit adquirir una farmàcia a Santa Coloma. El dia 1 de novembre de 1924, ell i el seu soci Amadeu Maristany van signar el corresponent document de compra de la farmàcia del carrer del Pedró número 11. El matrimoni Altés i els seus fills van anar a viure a una casa del número 14 de la plaça Segarra amb planta baixa i jardí a l’entrada que formava part d’un grup de 4 o 5 cases unifamiliars.
La farmàcia aviat es va quedar petita i no van tardar a trobar un altre local, a la plaça de la Constitució número 3, davant l’Ajuntament. Era una casa gran, d’origen masia agrícola, amb dos habitatges i dos locals. Van llogar el més gran amb entrada pel carrer del Pedró i van disposar la farmàcia a la planta baixa i l’habitatge al primer pis. Aquí van néixer tres fills més, en Carlos (1927-1928), l’Albert (1930-2019) i en Ricard (1934-2008). En Carlos va morir quan encara no havia complert els dos anys.
amb els dos fills grans
Durant la guerra civil la farmàcia no va tancar ni un sol dia gràcies que van nombrar al marit de la Carmen Tècnic de l’Industria Làctia Socialitzada de Barcelona pels seus grans coneixements tècnics. Això sí, el van obligar, en contra de la seva voluntat, a afiliar-se a la CNT.
Just acabada la guerra, el juliol de 1939, en Santiago va passar a dirigir una fàbrica de llet condensada de Puigcerdà propietat de la cooperativa Sali (Sociedad Anónima Lechera Industrial). Va anar a viure a la casa anomenada “Villa Maria” al passeig Vernis, casa que va llogar per 200 pessetes al mes. La Carmen i els nens es van quedar a Santa Coloma i en Santiago hi anava cada 15 dies a passar el cap de setmana. Durant l’estiu i les vacances era tota la família que es desplaçava a la casa de Puigcerdà. Al cap de poc més d’un any, en Santiago va deixar la casa i va anar a un pis del carrer España número 25, molt més acollidor i menys fred.
L’octubre de 1943, la filla gran, la Carmina, va morir d’una infecció que li va afectar el cor. El seu pare Santiago sempre va tenir al cap que, si la penicil·lina hagués estat disponible uns mesos abans, la seva filla s’hauria salvat.
En el dia a dia, la Carmen tenia minyona i mainadera per cuidar els nens. Una de les que recorda molt especialment el seu fill Albert és la Teresina. També recorda els menús que programava la Carmen pels seus fills, molta verdura i un dia ou i l’altre peix, sovint roger.
la Carmen i en santiago amb els germans de la Carmen
El desembre de 1945 varen comprar una casa a la carretera de Campins de Sant Celoni. Era la primera de les anomenades torres de can Giralt, tenia uns 1600 m2 i va costar 90.000 pessetes i hi passaven els estius. Aquesta casa va ser després propietat del seu fill Ricard i més tard del seu net, també Ricard.
L’any 1957 van comprar la casa de can Boadella de Santa Coloma, al carrer 27 de Enero, més tard carrer del Pedró. El constructor d’aquesta casa va ser un Buïgas, parent de Carles Buïgas, constructor de les fonts de Montjuïc. La família Altés Cardelús va deixar, doncs, el primer pis de la farmàcia i va anar a viure a la nova casa. Anys més tard, quan es va casar, el fill Albert va anar a viure a la planta superior d’aquesta casa.
A la Carmen i en Santiago els agradava molt el teatre i anaven sovint a Barcelona a veure obres de diferents autors. Una de les actrius preferides era María Fernanda Ladrón de Guevara.
El mes de juny de 1965 va morir en Santiago, el marit de la Carmen. Ella va continuar residint a l’habitatge del carrer Pedró amb la companyia d’una assistent i del seu fill Albert. L’assistent era Mercè Cervera, filla de l’agutzil de Santa Coloma de Gramenet..
La Carmen va ser sempre molt senyora. Una néta seva ens recorda que mai l’havia vist fregir un ou però, això sí, va ser l’àvia qui la va ensenyar a cosir (l’àvia feia habitualment puntes de coixí). A la Carmen li agradava molt llegir, entre d’altres, les moltes novel·les roses de Rafael Pérez Pérez (en va escriure més de 160).
La Carmen va morir el dijous 5 d’agost de 1993 a Santa Coloma de Gramenet, on va ser enterrada.
ALFONS CARDELÚS BARCONS (1923-2016)
Text de Marita de Balle Campassol i Carles Cardelús de Balle, març de 2018
El contingut d’aquesta pàgina web deu principalment la seva existència a la perllongada, intensa i molt laboriosa dedicació del seu autor, Alfons Cardelús Barcons. Sense ell, la valuosa font d’informació que conté sobre els orígens de la família i el seu cognom comú, i sobre la incessant i progressiva ramificació de l’arbre familiar, generació darrere generació, no haurien sigut possibles.
A continuació exposarem a grans trets quin era el perfil humà i professional de qui pot ser considerat la gran llavor d’aquest treball.
Naixement, família i formació acadèmica
Alfons Cardelús Barcons va néixer a Barcelona el 4 de gener de 1923, i era fill de Carles Cardelús Carrera i de Carme Barcons Serrallach, tots dos originaris d’Olot i que provenien de famílies amb una dilatada tradició conservadora i catòlica. Ell va ser el quart i darrer fill de l’esmentat matrimoni, i els seus germans eren en Joan Maria, la Maria Lourdes i en Miquel. Van néixer tots tres a Olot, a diferència d’ell. Va cursar els estudis inicials als Jesuïtes de Caspe. Després, a l’Acadèmia Torras i Bages, i va finalitzar els estudis reglats de batxillerat a l’Institut Balmes, tots ells de Barcelona.
Llicenciatura universitària i oposicions
Com el seu pare Carles i el seu germà Joan Maria, l‘Alfons va cursar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, i s’hi va llicenciar l’any 1946. A aquella Facultat, va tenir com a excel·lents mestres Catedràtics tan il·lustres com Josep Maria Pi i Sunyer, en Pou d’Avilés, i en Josep Maria Trias de Bes. Alguns dels seus companys de carrera van arribar a ser anys més tard ben coneguts en les seves diverses facetes, com en Josep Maria Puig Salellas (prestigiós Notari i Jurista barceloní), en Pablo Porta Mussons (qui va arribar a ser President de la Federació Espanyola de Futbol, entre altres càrrecs públics) o en Fabià Estapé (famós Catedràtic d’Economia i que fou comissari adjunt en el “Plan de Desarrollo” de l’etapa franquista). Un cop obtinguda la Llicenciatura de Dret, va dedicar els següents 6 anys a preparar unes dures Oposicions a Advocat de l’Estat i Inspector de Timbre. Tot i que es va esforçar tenaçment a preparar els exàmens, i que va decidir traslladar la seva residència a Madrid durant aquella etapa per concentrar-se millor, malauradament no va aconseguir aprovar cap de les dues convocatòries en què es va presentar. Anys més tard va assabentar-se conversant amb un membre que va estar vinculat als Tribunals qualificadors d’aquells exàmens que no l’havien aprovat per haver estat vetat nominalment pel règim franquista per raó de les seves conviccions polítiques, molt allunyades de les directrius d’aquella època. Des d’aquella revelació tan greu, l’Alfons va intentar aconseguir proves d’aquella injustícia consultant arxius d’aquella època, però la seva inclusió en una “Llista Negra” (com ell l’anomenava) no la va poder mai constatar documentalment. Aquella llarga i intensa preparació com a opositor el va ajudar després si més no per enfortir, ampliar i fins i tot arribar a excel·lir els seus coneixements en moltes matèries jurídiques, circumstància que li va resultar molt útil després en la seva dedicació professional per aconseguir resultats exitosos.
Matrimoni i nombrosa descendència
A l’any 1958 l’Alfons va conèixer a Olot qui seria un any més tard, després d’un breu nuviatge, la seva estimada muller, la Marita de Balle i Campassol. Ella era filla d’Eduard de Balle i Nouvilas (Marqués de Vallgornera) i de Dolors Campassol i Peñasco. Es varen casar feliçment el 23 de maig de 1959 a la Basílica de la Mercè. En un període de poc més de 5 anys, el matrimoni va tenir 5 fills: Ana (1960), Sofia (1962), Eulàlia (1964), Olga i Carles, bessons (1965). Mentre la Marita s’ocupava abnegada i diligentment de portar la casa i per sobre de tot de prendre cura dels cinc fills en les moltes necessitats i atencions que precisaven al llarg del seu creixement, l’Alfons treballava intensament per mantenir l’economia familiar.
Dedicació professional i docència
Abans, l’any 1955, va obtenir una plaça d’Advocat especialista en Dret Tributari a la Cambra de Comerç de Barcelona, i va arribar a ocupar el càrrec de Cap de l’Assessoria Jurídica de l’Entitat fins a la seva jubilació, que va arribar l’any 1988. La feina a la Cambra era variada i molt exigent. Consistia entre altres tasques en l’assessorament i defensa jurídica dels interessos dels afiliats de la Cambra en diversos àmbits. Una de les seves principals responsabilitats, que procurava complir sempre amb gran rigor, era estudiar els projectes de llei de les normes tributàries que el poder legislatiu volia aprovar, per fer-ne esmenes posant sempre l’accent en la protecció i defensa dels drets dels contribuents en general i dels comerciants i industrials en particular. Així mateix, en moltes altres ocasions s’encarregava de plantejar impugnacions d’aquelles normes que resultessin contràries als interessos d’aquells col·lectius. Els matins l’Alfons treballava a la Cambra de Comerç (de 9 a 15 h), i les tardes i fins altes hores dels vespres es dedicava a l’exercici lliure de l’advocacia en defensa dels seus clients en un bufet privat que compartia amb altres advocats. Durant anys, va ser soci i membre destacat d’un dels despatxos de Barcelona amb més prestigi i tradició en aquella època (Bufet Bertran i Musitu). Als cercles tributaris de molts Organismes Públics era tan reconegut i valorat el criteri jurídic de l’Alfons com temudes les seves impugnacions en matèria fiscal per les sòlides i a vegades irrefutables fonamentacions que destil·laven els seus escrits. Quan Espanya es trobava a les portes d’ingressar a la Comunitat Econòmica Europea va ser designat pel Consell de Cambres de Comerç per impartir Conferències divulgatives en seus d’associacions empresarials o professionals d’arreu de Catalunya per explicar als seus afiliats la vessant teòrica i també pràctica de la implantació de l’IVA a l’economia espanyola. En aquella època, diaris d’àmbit estatal van publicar diversos articles seus sobre aquell nou tribut. Durant més de 15 anys va ser professor de Dret Fiscal en el Centre d’Estudis Tributaris i Financers, i va impartir classes setmanals al Centre Universitari Abat Oliva de Barcelona.
Ferm defensor dels seus companys
Va ser un dels més conspicus membres dels advocats barcelonins que es va encarregar de defensar els interessos dels seus pensionistes i jubilats pertanyents a la Mutualitat General de l’Advocacia, va ser escollit en moltes ocasions el portaveu barceloní d’aquets col·lectiu en les Assemblees que cada any es celebraven regularment a Madrid. Quan l’Alfons ja tenia més de 75 anys, va ser designat membre d’una Comissió especial que va crear aquella Mutualitat per explorar possibilitats de millorar les pensions dels mutualistes de tota Espanya. Havia de viatjar setmanalment durant diversos mesos seguits a Madrid per participar activament en aquelles reunions. En un d’aquells viatges a la capital que va fer en ple hivern, va patir una greu pulmonia doble que el va fer estar ingressat diverses setmanes a l’hospital per recuperar-se. Temps més tard, els seus companys barcelonins varen voler retre-li un sentit homenatge al Cercle del Liceu com a mostra d’agraïment al seu proïsme i compromís envers als altres. A l’Alfons no li agradaven gens els homenatges a la seva persona, preferia que els diners i recursos es destinessin a la millora de la situació dels seus companys necessitats. L’Alfons tenia fortes i decidides conviccions en ajudar els altres i actuar sempre per l’interès col·lectiu, encara que això pogués suposar-li algun retret per part de les cúpules del poder.
Principals trets característics
L’Alfons es caracteritzava per ser una persona senzilla, molt creient i practicant, honesta, íntegra, solidària, treballadora, culta, molt curosa i exigent amb la seva feina i amb el compliment dels seus deures i compromisos adquirits. Era a més un brillant advocat, amb gran rapidesa mental i amb una capacitat analítica, dialèctica i crítica molt destacables. Combatiu contra la injustícia de les Administracions cap als seus administrats. No li importava enfrontar-se jurídicament i amb arguments sòlids contra Hisenda, contra els Ajuntaments, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, les Mutualitats d’advocats. Si la causa era noble i justa, considerava que s’havia de lluitar contra els poderosos costés el que costés. Molts li deien que la seva lluita era exemplar i encomiable, altres en canvi li retreien que era com predicar al desert o la lluita de David contra Goliat. En moltes assemblees del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Alfons demanava la paraula per fer reivindicacions punyents a favor dels companys més grans i necessitats, per promoure necessàries reformes o per demanar una major sensibilitat de la Junta envers els seus col·legiats. Professionalment en matèria tributària, es va mostrar especialment contrari i combatiu en relació amb la implantació de determinats impostos, com el de Successions o l’Impost sobre el Patrimoni. Va publicar articles molt crítics sobre aquests tributs en diversos diaris com La Vanguardia i ABC. Després de la seva perllongada vinculació a l’abans esmentat Bufet Betran i Musitu, va decidir marxar-ne l’any 1990 i obrir un nou despatx amb el seu cosí Lluís Cardelús Gassiot i el seu fill acabat de llicenciar Carles, i van formar el despatx familiar “Cardelús Advocats”, fins l’any 1996 en què pare i fill decidiren traslladar el seu nou despatx al carrer Consell de Cent de Barcelona.
Jubilació professional, profusió solidària i investigadora
Es va jubilar professionalment com advocat exercent a finals de l’any 1999 (tenia llavors 76 anys), ja que sostenia que era millor deixar la professió i “penjar la toga” mentre el cap fos clar i amb plenes facultats que no pas arriscar-se a incórrer en errors professionals per raó d’eventuals i imperdonables descuits fruits de l’avançada edat. L’Alfons feia i confeccionava declaracions de Renda i de Patrimoni per a molts dels seus clients, alguns amb rendes i patrimonis molt elevats, i en aquella època les declaracions i els seus càlculs es realitzaven a mà, de forma que s’havia de tenir molta cura a no equivocar-se en res per les greus conseqüències i responsabilitats que això podia comportar de cara al Fisc. La jubilació no va significar ni molt menys que passés a un estadi d’inactivitat personal i intel·lectual, ans al contrari. Va ser llavors quan va poder i voler dedicar molt més temps i esforços als seus següents i anhelats propòsits: la continuació amb més intensificació en la investigació i elaboració de l’arbre genealògic familiar, treballar incansablement en la defensa dels interessos dels advocats pensionistes i dels mutualistes jubilats, i la prossecució en la organització de les seves col·leccions privades de segells i postals.
Finca Empordanesa: una venda dolorosa
L’Alfons fou propietari juntament amb els seus germans, després d’heretar-la dels seus pares, d’una masia anomenada “Mas Sant” i d’una extensíssima finca rústica que l’envoltava, al terme municipal d’Agullana (Alt Empordà). Es tractava d’una casa esplèndida -allunyada uns dos quilòmetres d’aquella petita població, propera a La Jonquera- que tenia tres plantes de gran superfície. Es trobava en un bonic paratge muntanyenc (boscos de roures i alzines imponents, diversos i variats prats de cultiu, de vinyes i oliveres) acariciat i en moltes ocasions també violentat per la Tramuntana d’aquella zona empordanesa. En aquest Mas Sant la família hi passava una bona part dels estius i de les vacances de Setmana Santa. L’Alfons era qui s’encarregava de dirigir i gestionar l’explotació d’aquella finca, en el seu doble prisma ramader i agrícola. L’explotació la duien a terme diàriament uns masovers que residien en una casa propera. Com que aquella activitat d’explotació resultava cada cop més costosa i alhora menys productiva, i unit al possible risc objectiu que algun dia un incendi es propagués ràpidament per raó dels forts vents tramuntanencs de la zona i pogués arrasar aquells bonics boscos i paratges, va decidir l’any 1980 amb gran tristor i a contracor vendre’s la finca, inclosa aquella bonica casa. De fet, després de desprendre-se’n, mai més va voler tornar a veure-la per l’intens dolor i nostàlgia que li produïa haver-se hagut de privar d’aquella joia.
trobada familiar 2002
Un apassionat de la Història i breu incursió en política
L’Alfons era un gran apassionat de la Història i de la Geografia, coneixia molt abastament la Història d’Espanya i Universal. Era, a més, i no se n’amagava gens, un monàrquic convençut i tenia una especial predilecció pel Rei Carlos III i també per Joan de Borbó (avi de l’actual Rei Felip VI). Tot i que no ho mencionava mai, va arribar a ser candidat a Diputat per Barcelona l’any 1977 en la llista del Partit llavors anomenat “Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya” (Centristes de Catalunya-UDC) amb Antón Cañellas de cap de llista. Seguia amb molt d’interès la política nacional i internacional i li preocupava enormement la manca de vàlua i talla de molts dels representants polítics del nostre país, així com també la corrupció creixent. Era un apassionat lector de La Vanguardia, ja que necessitava estar sempre al corrent de tot el que passava en el món polític i econòmic. Va mantenir amistat amb Ernest Lluch, amb Trias Fargas i també amb Alfonso Osorio (Vicepresident segon del Govern Espanyol d’Adolfo Suárez), i una bona relació i comunicació amb membres prestigiosos de la societat barcelonesa i d’alguns dels seus centres de poder (Salvador Millet i Bel, Ricard Fornesa, Antoni Muntañola).
Conseller d’entitats catalanes rellevants
Durant 15 anys (1990-2005) va ocupar el càrrec de Conseller General de l’entitat Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (actualment Caixabank). Al llarg d’uns 25 anys va ser soci numerari i un dels membres més actius de la Junta Directiva de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP), durant la Presidència del seu amic i company Antoni Muntañola, alternant el càrrec de conseller amb el de Secretari de l’entitat.
Compromís d’aprofundir en la genealogia familiar
Era un gran coneixedor i divulgador d’anècdotes familiars, com també d’episodis poc coneguts de la història i de la política espanyola. Gràcies al seu bon coneixement d’aquestes anècdotes familiars ignorades per a molts, amb ocasió de la celebració d’un homenatge familiar convocat l’any 1980 per celebrar el 90è aniversari del seu oncle Miquel Cardelús Carrera , diversos familiars allà presents li varen demanar si podia aprofundir més en la història i en els lligams de la Família Cardelús. Hi havia molts membres que tot i tenir el mateix cognom ignoraven el concret parentiu comú que els unia, així com d’on partien les arrels comunes. Va acceptar el repte de dedicar temps i esforços a complir aquell encàrrec per endinsar-se en la genealogia familiar per mirar d’arribar a connectar amb el passat més llunyà i recòndit del llinatge familiar. Allò no només li resultava molt interessant si no que ho considerava pràcticament un deure que havia de complir, però hi va posar una única condició: que no li imposessin cap termini temporal per concloure aquell encàrrec que ja preveia que seria llarg, profús i complex en la seva consecució. Es devia principalment a la seva professió -que era especialment absorbent i exigent- ja que en depenia la manutenció de la família. Complint amb fermesa aquell compromís adquirit, va anant treballant, any rere any, en aquesta àrdua tasca investigadora, quan disposava de temps suficient per dedicar-s’hi, principalment durant les vacances. Finalment va arribar a aconseguir, després de 36 anys de moltíssimes consultes i estances a arxius parroquials, arxius administratius i desplaçaments a nombroses poblacions catalanes i viatges a l’estranger, elaborar un arbre genealògic continuat i ininterromput que comprèn ni més ni menys que 6 segles de durada, des de l’any 1539 fins a l’actualitat. Va fer nombrosos viatges i estances a Occitània -normalment el seu centre d’operacions era la població occitana d’Agén- per aprofundir en les seves investigacions i descobriments sobre les arrels familiars. Anava acompanyat i auxiliat sempre amb gran dedicació i esperit de servei per la seva esposa Marita (que com que coneixia i dominava molt millor que ell l’idioma francès, facilitava enormement poder comunicar-se i avançar en les descobertes). Molts dels viatges i estances a Occitània que feien l’Alfons i la Marita procuraven fer-los coincidir amb la celebració de la Missa que es fa cada any a l’Església de Sant Pau de Beauville, tres dies després de la festa de la Trinitat (després de Pentecosta) en memòria de tots els Cardelus. Així ho havia disposat la nostra avantpassada Bernarda de Cardelus (Baronessa de dita localitat) al seu testament de l’any 1395 ja que disposava d’una Capellania en aquests termes, segons va poder descobrir l’Alfons en una les seves importants indagacions documentals.
Cardelussada 2009
Les “Cardelussades”
L’Alfons va ser un dels principals impulsors des del principi, juntament amb el seu cosí Màrius Fàbrega Cardelús, de les trobades familiars (que han acabat anomenant-se entranyablement per la família “Cardelussades”) i que s’han organitzat amb certa periodicitat des de l’any 1993 per promoure i enfortir les relacions entre les diverses branques de l’extensa família Cardelús. L’Alfons era una persona amb una capacitat intel·lectual i amb una intensitat en la feina absolutament extraordinàries. Podia passar, com feia ben sovint, fins i tot als seus darrers mesos, com pot testimoniar el seu fill Carles, jornades de més de 12 i fins i tot 15 hores treballant incansablement al seu despatx, aprofundint en els seus estudis genealògics. Com que era una persona que complia sempre amb rigor, serietat i honestedat amb els seus compromisos, va destinar els darrers anys de la seva llarga vida a intensificar els seus treballs i estudis sobre la família Cardelús per mirar d’enllestir aquella tasca.
Feina conclosa i defunció
De fet, sembla que ho tingués tot previst, i fins i tot es podria dir que vitalment sincronitzat. Va poder concloure l’arbre genealògic pràcticament una setmana abans que el seu ja fràgil cor digués prou després de la migdiada d’un dia d’estiu. El dia 31 d’agost de 2016, l’Alfons, el gran artífex d’aquest enorme i admirable treball de recerca i documentació, va morir a Barcelona. Tenia ja la feina acabada i només pendent de ser editada i impresa. Comptava 93 anys d’edat i una llarga experiència personal, professional i intel·lectual a les seves espatlles. Ell volia que la seva obra d’investigació genealògica fins arribar a composar aquest arbre tan extens fos impresa en paper per poder difondre-la després quan s’organitzés i celebrés la següent Cardelussada. De fet, en les anteriors trobades familiars en què sempre participava com a co-organitzador, procurava preparar i repartir entre els assistents dossiers ben elaborats que contenien els darrers resultats de la seva feina genealogista duta fins llavors, per mantenir-los al corrent del seus avenços i troballes. Però en ocasió de la seva defunció, membres de la família van expressar gran preocupació perquè la seva feina investigadora no caigués en l’oblit o bé que no quedés només limitada a tan sols un bon llibre imprès (de vocació certament restringida tant en l’aspecte del seu tiratge com també per la seva difícil actualització successiva). Van suggerir que aquesta gran tasca que va realitzar durant tants anys pogués ser no només preservada sinó també publicada i difosa aprofitant els importants avenços tecnològics actuals.
El llibre i la motivació de la web, grup de treball familiar
Aquesta és la raó principal per la qual es va crear un grup de treball format per 9 membres, com són la Marita de Balle Campassol (vídua de l’Alfons), en Miquel Amat Riera, en Màrius Fàbrega Cardelús, en Carles Fàbregas Cardelús, n’ Esteve Cardelús Aranda, en Francesc Oró Clot, en Jordi Sallent, en Marcelo Peixoto (provinent de Brasil i rebesnét de l’emigrat Ignasi Serrat Cardelús) i el fill de l’Alfons en Carles Cardelús de Balle. Tots ells van convenir que la gran tasca genealogista realitzada per l’Alfons mereixia a més de la publicació d’un llibre, la millor i més eficaç eina per potenciar la visibilitat i divulgació que avui dia pot tenir un treball d’aquesta envergadura: la creació d’una pàgina web. D’aquesta manera el seu importantíssim treball de recerca, documentació, ordenació i elaboració d’aquest arbre familiar podria romandre i perdurar a l’abast de tots els membres presents i futurs que el volguessin consultar. A més, la web també podia ser actualitzada i ampliada a mesura que s’anessin produint els canvis naturals, propis de l’inexorable pas del temps, dels membres de la família i de la successió de les diverses generacions.
Web dinàmica i abast de l’arbre
El propòsit, afortunadament, s’ha aconseguit. Ara és feina de tots nosaltres que aquest arbre familiar continuï viu i dinàmic i s’actualitzi i s’adapti a les constants variacions que es vagin produint al llarg dels anys, mitjançant aquesta eina que és la web. Creiem que la web “cardelus.com”, a més de ser la finestra més evident i perceptible de l’excel·lent resultat d’aquella incessant i exhaustiva feina d’investigació històrica duta a terme per l’Alfons al llarg dels darrers 36 anys de la seva vida, representa també el nostre més sentit homenatge i sincer reconeixement per la incommensurable tasca i dedicació empreses per l’artífex de l’arbre genealògic, realitzada en interès de tots els membres de la nostra família i de la seva memòria. A títol merament informatiu, resulta convenient assenyalar que aquest arbre comprèn ni més ni menys que les fins ara darreres 17 generacions de la família Cardelús, que s’han anat estenent successivament arreu del món per branques i subbranques, conformant avui dia més de 400 membres vius que duen aquest cognom i que es troben disseminats per diversos països i continents.
ESTEVE CARDELÚS COSTA (1879-1963)
L’Esteve, el fill gran del reconegut metge Josep Maria Cardelús Giralt, va néixer a Sant Celoni el dissabte 27 de setembre de 1879. Va estudiar la carrera de medicina i, en acabar-la, va exercir la seva estimada professió tota la vida a Sant Celoni, primer amb el seu pare i després tot sol. En l’anuari de 1905 ja consta com a metge titular de Sant Celoni.
El 1898 consta en la llista d’allistaments amb 18 mossos més de la població. L’Esteve era religiós i de dretes i el 1899 es va fer soci del Centre Popular, entitat de caràcter monàrquic i conservador i el 1917 n’era vice-president. El Centre es va alinear anys més tard amb la Unión Patriòtica, partit únic creat per Miguel Primo de Rivera per garantir la continuïtat de la dictadura.
D’esquerra a dreta, l’Esteve, les germanes Carmen i Catalina, la mare Teresa, la germana Remei, el pare Josep Mª i la germana Teresita
El doctor Esteve va ser molt actiu a la vida social de Sant Celoni. Va ser jutge de pau del 25/10/1906 al 30/6/1915 i després de l’ 1/1/1924 al 28/2/1926. També va ser Secretari de l’Ajuntament. De fortes conviccions religioses, l’Esteve va formar part de la Junta de l’Obra de la Parròquia Arxiprestal de Sant Celoni i va participar molt activament a totes les celebracions religioses.
El divendres 9 de juny de 1911 es va casar a Montserrat amb la Carme Coll Prat nascuda a Sant Celoni el 1893. El matrimoni va tenir dos fills: Josep Maria Cardelús Coll (1912-1999) i Ernestina Cardelús Coll (1916-1928).
En un homenatge del Centre Popular a l’Hotel Suís el 1925
El 1916, juntament amb altres components del Centre Popular, van constituir el “Sant Celoni Sport Club” com a entitat esportiva autònoma per promocionar diversos esports i en especial el futbol. L’Esteve, com a membre de la comissió tècnica, era vocal i secretari de la junta directiva.
El 23 d’octubre del 1918, va morir la seva dona Carme a l’edat de 25 anys, deixant dos fills de 6 i 2 anys. Poc després, el novembre, l’Esteve va traslladar el domicili i el despatx de consulta a la casa dels pares, al carrer Major 155. A la casa hi vivien els pares Josep Mª i Teresa, les germanes Teresa de 29 anys, Remei de 22 anys i Carme de 20 anys, totes elles solteres. També hi figura domiciliada la serventa Dolors Crous natural de Sant Hilari.
Convocatòria d’Unió Patriòtica de 1928Comitiva d’Unió Patriòtica en una processó de 1929
L’octubre de 1924 es va constituir a Sant Celoni la delegació local d’Unió Patriòtica. Aquest partit era idoni per als dirigents del Centre Popular, personatges de dretes, influents i amb bona posició social i econòmica. El 1927 l’Esteve era president del Centre Popular i, el 1928, president d’Unió Patriòtica. El novembre de 1928, de forma tardana, es van aprovar els estatuts del “Círculo de Unión Patriótica de Sant Celoni” a les dependències del Centre Popular. Aquest partit únic creat per Primo de Rivera tenia per lema “Patria, religión y monarquia” i els seus objectius no variaven gaire dels del centre que l’acollia. En acabar el període dictatorial i proclamar-se ben aviat la república, la Uniò Patriòtica es va haver de dissoldre. Durant aquest anys, del 1918 fins el 1931, a banda de la tasca de metge, l’Esteve va participar activament en les activitats tant del Centre Popular com de la Unió Patriòtica.
El 21 d’octubre del 1928 va morir la seva filla Ernestina a l’edat de 12 anys. El germà gran, en Josep Maria, que aleshores tenia 16 anys, va ser gemmòleg de professió com el seu tio Pep i no es va casar mai. En Josep Maria era molt aficionat al motociclisme, esport en el que va arribar a guanyar una coneguda cursa, la “Costa Ordal”.
L’any 1936 l’Esteve va sobreviure a un intent d’assassinat dels republicans després de rebre un tret de pistola a l’entrada de can Cardelús. En el padró d’aquell mateix any figura com a cap de la casa, domiciliada al carrer Major número 164. Hi consten també la mare Teresa, el fill Josep Maria i la serventa Francesca Barnola, natural de Campins.
El 6 de febrer de 1937 és nomenat Inspector Municipal de Sanitat i el 17 del mateix mes, metge de l’Hospital-Asil amb un sou de 200 pessetes mensuals.
L’Esteve Cardelús va morir el 10 d’abril de 1963 a Sant Celoni als 83 anys. Un carrer de la vila porta avui el seu nom en homenatge a la seva gran tasca.
De dreta a esquerra, l’Esteva, la mare Teresa, Mercè Jaunseràs, esposa d’en Josep Maria, germà de l’Esteve
JOSEP M. CARDELÚS GIRALT (1853-1930)
En Josep Maria Cardelús Giralt va néixer l’1 d’agost de 1853 a Olot. Era el primer fill de les segones núpcies de l’Esteve Cardelús Noguer amb Magdalena Giralt Paulí, també nascuda a Olot. Amb la seva primera esposa, la Caterina Ros, el pare Esteve havia tingut dos fills, la Maria del Tura que va morir amb poc més d’un any i en Joan que només tenia un any quan va morir la mare. Poc després d’enviudar l’Esteve es va casar amb la Magdalena i d’aquest segon matrimoni van néixer 10 fills: Josep Mª, Magdalena, Francesca, Tomàs, Manuel i Felicitat i quatre més que van morir poc després de néixer.
En Josep Maria va estudiar a les Escoles Pies d’Olot i es va graduar de Batxiller el 6 de Setembre de 1869, als setze anys. Durant aquests anys en Josep Maria va treballar junt amb tres germans més, a l’establiment de drogueria i farmàcia que tenia el seu pare. Allà va forjar el seu caràcter actiu, franc i rioler que el va acompanyar fins els últims dies de la seva vida.
Com que el Govern va disposar que totes les farmàcies havien d’estar regentades per llicenciats, els germans Cardelús van ingressar a la Universitat de Farmàcia. En Josep Maria va completar dos cursos però es va adonar que la seva afició era la medicina i va canviar de Facultat el 1872.
Mentre estudiava medicina, va haver de fer el servei militar obligatori ordenat per Emilio Castelar, la cèlebre quinta de Castelar mobilitzada per protegir la primera República. En trobar-se en el dilema que creava la guerra civil, en Josep Maria va decidir ingressar a l’exèrcit carlista. Membre de la columna ambulant del Pirineu, va servir en qualitat de Practicant i Metge provisional, assistint en varis fets d’armes per la plana de Vic i l’Alt Pirineu.
Cansat de les corrandes d’aventura de la Guerra civil i coincidint amb el final dels seus estudis de medicina, assajada pràcticament en campanya, es va llicenciar el dia 8 de Gener de 1877. Amb 23 anys va trobar l’oportunitat d’establir-se a la vila de Sant Celoni el desembre d’aquell mateix any.
en Josep Maria i la Teresa amb els tres fills petits
En Josep Maria es va instal·lar a la casa del carrer Major coneguda per Can Baltasar. Havia de suplir el metge Martí Riera i Porta, qui com l’altre metge establert a la vila i tal com era el costum a l’època, a banda d’atendre els malats també feia les tasques de saló de barberia. Aquesta tasca no va plaure gens a en Josep Mª, que va acomiadar a tots els clients del seu establiment per tal de dedicar-se exclusivament a la medicina.
Es va casar ben aviat, el dimecres 16 d’Octubre de 1878, a Pineda amb Teresa Costa i Coll nascuda en aquesta localitat el 1856. El matrimoni va tenir 9 fills: Esteve (1879-1963) metge, Magdalena (1881-1973), Catalina (1883-1959), Josep Maria (1885-1974) gemmòleg, Teresa (1889-1978), Ricard (1890-1892), Joana (1893-1895), Maria del Remei (1896-1979) monja adoratriu i Carmen (1898-1993).
En Josep Mª, va ser molt gelós de la seva feina de metge i així va prestar innombrables serveis durant la pesta colèrica, assistint nombrosos cassos, dels que en va salvar molts i que li van imposar la obligació d’aïllar-se de la família per evitar el contagi. En diverses ocasions va ser metge titular de l’Ajuntament de la vila, càrrec que estava a mercè de la força política dominant. El 1899 va ser nomenat metge municipal amb un sou de 200 pessetes anuals i al cap d’un temps va obtenir el càrrec en propietat i el va mantenir durant molts anys.
Josep Maria, Carmen, Catalina, Teresa, Remei, Josep Maria i Teresita
En Josep Maria va assistir a varis Congressos de Medicina. A París, del 23 al 28 de Juliol de l’any 1900, durant l’Exposició Internacional, A Madrid, del 23 al 30 d’Abril de l’any 1903. A Lisboa, del 19 al 23 d’Abril de l’any 1906, i a Barcelona, del 16 al 22 d’Octubre de 1910. Va ser membre del Col·legi de Metges de Barcelona i tenia el número 114, entre els dos mil associats. També estava agregat al de Girona per raó de la seva naixença en aquella província. Durant molts anys va exercir el càrrec de Metge a la xarxa catalana de la Companyia de Ferrocarrils MSA, que amb el temps s’integraria dins l’empresa pública Renfe.
El doctor Cardelús era molt amic del senyor Valls d’Olzinelles. Aquest vivia a Barcelona i passava temporades a la casa de can Valls d’Olzinelles. Ja gran i amb una salut feble, el senyor Valls demanava al doctor Cardelús que anés a dormir a casa seva per tenir-lo a prop en cas de necessitat. Com que a la casa hi havia telèfon, el podien acompanyar al poble si hi havia cap urgència.
amb la Caterina al pati de can Cardelús
En el padró de Sant Celoni de 18 d’Agost de 1921 figura com a cap de la casa domiciliada al carrer Major número 155, casa coneguda com a Can Cardelús. Amb ell hi conviuen la seva esposa, sis dels fills i la serventa de Sant Hilari, Dolors Crous. L’1 d’Octubre de 1925 va presentar la seva renuncia del càrrec d’inspector municipal de Sanitat i el 1928 va celebrar les seves noces d’or professionals i també matrimonials.
El dia 21 d’abril de l’any 1929 es va trobar sobtadament malalt i durant un any va lluitar entre la vida i la mort fins que aquesta li va arribar el diumenge 6 d’Abril de 1930.
En la necrològica del setmanari Montseny que editava Miquel Grivé hi trobem frases com:
“En Josep Cardelús i Giralt ens ha abandonat. Una llarga malaltia feia temps que anava esllanguint el seu organisme. Ell que tants n’havia guarit, ha sigut impotent per a posar remei saludable al seu mal, i cristianament, resignadament, ha fet entrega de la seva ànima al Creador…”
“S’havia captat les simpaties dels grans, però més encara del humils que el veneraven ”
“En la seva joventut milità en el partit carlista, en quin exèrcit figurà, assistint en nombrosos fets d’armes, on prodigava els seus humanitaris serveis. No exercí mai cap càrrec polític.”
“Fou durant molts anys Metge de la Companyia del ferrocarril de M.S.A. També ostentà fins fa poc el títol d’Inspector Municipal de Sanitat. Ambdós càrrecs els desenvolupava de manera humanitària i digna. Si bé cal fer notar que, donat el seu caràcter, no era pas possible que els exercís de manera distinta.”
“Per la seva remarcable bondat, no tenia enemics ni en el camp polític, car sempre fou moderat, respectuós i comprensiu.”
“De costums senzilles i austeres, era un enamorat de les plantes i les flors. El jardí de casa seva té fama d’ésser el més ben cuidat, tasca que realitzava ell mateix amb gran cura i amor ”
d’esquerra a dreta: Roseta Llavina, Josep M.Cardelús Costa, Josep M. Cardelús Giralt, Teresa Costa Coll, Caterina Costa Coll, Marieta, Maria Forn Riera, Esteve Cardelús Costa, Magdalena Cardelús Costa, Fausto Giralt Verdaguer i Joan Forn Riera
ARTURO CARDELÚS RUIZ-ALBERDI (1981)
Arturo Cardelús, el segundo hijo del notario Santiago Cardelús Muñoz-Seca y la pedagoga Cristina Ruiz-Alberdi Fernández, nació en Madrid en 1981.
En sus estudios se inclinó por la rama artística y escogió el piano graduándose siempre con las máximas puntuaciones. Arturo tiene antecedentes artísticos en la familia, su abuela Mercedes Muñoz-Seca de Ariza fue compositora y su bisabuelo, Pedro Muñoz-Seca, fue un notable escritor de teatro, autor de diversas obras, entre ellas “La Venganza de don Mendo”, quizás la obra de teatro española más representada de la historia.
Su pasión por la música nació a los 11 años cuando durante una gripe escuchó un CD de su padre con sinfonías de Beethoven. Sintió una fascinación absoluta y a partir de ese momento la música se convirtió en una obsesión. Arturo estudió en el Conservatorio Superior de Música de Salamanca, el Conservatorio Profesional de Guadalajara, en la Royal Academy of Music de Londres y en la Academia Franz Liszt de Budapest.
Con una formación muy clásica, en 2008 se dio cuenta de que necesitaba una manera diferente para expresarse. Le gustaba tocar el piano, pero no era suficiente y como el cine era su otra vocación, decidió sumar las dos cosas y hacer música para cine. A Arturo le hubiera gustado también ser director de cine, de hecho ha filmado un par de cortos. Así, para estudiar composición y cine, se trasladó a Boston, donde fue admitido y becado en el exclusivo Berklee College of Music. Allí se graduó “Summa cum laude” y recibió el “Richard Levy Award”, el máximo galardón que concede la institución norteamericana.
En 2012 se trasladó a Los Angeles y mientras estaba comprando muebles para su nuevo apartamento, le llegó un email de un violinista rumano llamado Laurentius Dinca. En el correo le decía que era solista de la Orquesta Filarmónica de Berlín, que había escuchado por YouTube una obra suya y que le quería hacer un encargo. Cuando Arturo leyó el correo creyó que era una broma pero buscando en Google vio que era cierto y Dinca era primer violín de la orquesta. Dinca había escrito en YouTube las palabras “tango” y “violín” y como resultado apareció el video de Arturo “Con aire de tango” que interpretaba él mismo al piano y la estadounidense Maureen Choi al violín. Se pusieron en contacto y Arturo adaptó y amplió el original. La pieza final para violín solista y quinteto de cuerda se grabó en la Philarmonie de Berlin. Dice Arturo:
“Oír la obra en directo fue impresionante. Ver a los mejores músicos del mundo tocando tu obra es una experiencia inolvidable”.
Cuando se estableció en Los Angeles empezó como orquestador, trabajando para compositores importantes como Mario Grigorov. Entre otras orquestó la banda sonora de “Paperboy” película de Nicole Kidman y John Cusack. El camino fue lento al principio pero tuvo suerte y no le faltaron proyectos.
La primera gran oportunidad le llegó en 2015 con la película italiana “Chiametemi Francesco”. El tango es un género que apasiona a Arturo y fue su compañero de viaje en la banda sonora de esta primera película sobre el Papa Francisco. En su Argentina natal el Papa escuchaba a menudo música de tango.
En 2016 el violinista Dinca le comunicó que la orquesta filarmónica de Berlín tocaba en Los Angeles y que querían organizar una sesión de grabación, que escribiera algo para tocar con ellos. A Arturo le costó muchísimo componer “Grace”, una obra camerística para piano y sexteto de cuerdas que dedicó a su hija. Así lo recuerda:
«Yo sabía que la iban a tocar los músicos de la Filarmónica de Berlín, que íbamos a grabar en los estudios de la Warner y que iba a tocar en un piano Kawai de cien mil dólares que el presidente de la firma nos iba a dejar gratis. Y cuando te cuentan todo eso, una parte de ti quiere hacer una obra muy virtuosa y complicada en la que puedas demostrar lo bueno que eres. Y la obra se empeñaba en ir en otra dirección, me llevaba por un camino diferente al que yo pretendía; era algo más simple y transparente. El comienzo de la obra son todo notas redondas y blancas, algo muy simple que un estudiante de cuarto de piano puede tocar. Y yo pensaba: “¿Tengo a los solistas de la Filarmónica de Berlín y voy a hacer redondas y blancas?” Quería hacer algo más elaborado, con mucho artificio. Pero al final me rendí e hice la obra que tenía que ser. Nos costó mucho grabarla, estuvimos cinco horas. A veces, cuando tienes pocas notas tienes poco donde agarrarte, es como si tienes que dar un discurso con diez palabras. Cada una ha de tener un sentido».
También en 2016 le fueron reconocidas sus contribuciones al mundo de la música de concierto cuando fue elegido “Associate de la Royal Academy of Music”. El año anterior Naxos, un sello líder en música clásica, había lanzado un álbum de música de cámara que incluye la suite “Con aire de tango”.
En 2017 compuso la música de “In a Heartbeat” un cortometraje de amor gay adolescente que se convirtió en un fenómeno viral con más de 50 millones de visualizaciones en YouTube. Fue la primera vez que trabajó en un corto de animación y sin diálogo y esto le motivó muchísimo. La música tiene dos partes, una primera ligera y cargada de aventura y una segunda mucho más emocional e introspectiva. Se trata de una obra muy emocional pero sin caer en el drama.
Dos años después, en 2019 compuso la banda sonora para la película de animación “Buñuel en el laberinto de las tortugas“ que fue calificada como “la banda sonora del año” por The Wrap, una compañía de noticias estadounidense especializada en el entretenimiento y los medios de comunicación. Nominada a los premios Goya, esta banda sonora recibió varios premios como el Biznaga de Plata a la mejor música en el festival de cine de Málaga y el premio a la mejor música original en el festival de Annecy.
Otros trabajos destacados de Arturo son la música de la exposición immersiva “Vida y Obra de Frida Kahlo” y de las películas “The people’s fighter” y “Black Beach”. La banda sonora de “The Dark Passenger” le valió la nominación al “Jerry Goldsmith Award”. Sus obras se han presentado en Europa, Asia y América en lugares como el Auditorio Nacional de Madrid, el Kioi de Tokio Hall, la Sala de Conciertos del Centro de Artes de Seúl y el Jordan Hall de Boston. Ha compuesto obras de cámara encargadas por Natalia Ensemble, Cuarteto Granada y Tanya Gabrielian, y sus obras también han sido interpretadas por la Kremerata Baltica de Gidon Kremer y el violinista Iwao Furusawa.
Arturo reconoce que las plataformas como YouTube son herramientas fantásticas para un compositor ya que puede tener a gente de todo el mundo escuchando su pieza. Muchos de los encargos le han llegado después de que los productores vieran videos de YouTube con sus trabajos anteriores.
A Arturo le gusta trabajar en equipo y le estimula formar parte de un engranaje:
“Cuando compones una pieza para concierto todo discurre en torno a ti, estás muy metido en ti mismo; en cambio cuando escribes música para el cine tú no eres el foco, y eso te libera y te deja hacer cosas más interesantes, porque no te das tanta importancia”.
“El proceso ideal es trabajar con un director que tenga muy claro lo que quiere pero a mi me deje la libertad para encontrar la mejor manera de traducir su visión a sonido”
La lista de sus obras es muy extensa. Podemos encontrar música para concierto, exhibiciones y publicidad. Y también numerosas composiciones y bandas sonoras para cine, televisión, teatro, cortometrajes y documentales.
Arturo ha recibido numerosos premios en su carrera artística:
• Hollywood Music in Media Awards, 2023 – Best Original Score – Foreign Feature (nonominee) (Reyes Magos)
• Hollywood Music in Media Awards, 2022 – Best Original Score – Exhibition (winner) (Frida Kahlo)
• Hollywood Music in Media Awards, 2021- Best Original Score – Animated Short (nominee) (Black Beach)
• Hollywood Music in Media Awards, 2020 – Best Original Score – Foreign Feature (nominee) (Black Beach)
• Goya Awards (Spanish Academy Awards), 2020 – Best Original Score (nominee) (Buñuel)
• Musimagen Awards (Spanish Composer’s Guild), 2020 – Best Orchestral Score (winner) (Buñuel)
• IFMCA Awards, 2020 – Best Original Score – Animated Feature (nominee) (Buñuel)
• Annecy Film Festival, 2019 – Best Original Score (winner) (Buñuel)
• Malaga Film Festival, 2019 – Best Original Score (winner) (Buñuel)
• Hollywood Music in Media Awards, 2019 – Best Original Score – Animated Feature (nominee) (Buñuel)
• Hollywood Music in Media Awards, 2018 – Best Original Song – Documentary (nominee) (Yo Galgo)
• Berlinale Talents, February 2018 – Selected Participant
• Hollywood Music in Media Awards, 2017 – Best Score – Animated Short (winner) (In a Heartbeat)
Marzo de 2024
JOAQUIM CARDELÚS PONS (1924-2014)
En Joaquim Cardelús va néixer a Arenys de Munt el 18 de setembre del 1924. Era net de Joan Cardelús Ros, un farmacèutic d’Olot que regentava la Farmàcia Cardelús des de feia cinc generacions i que va tenir vuit fills. El negoci el va heretar l’hereu, l’Esteve Cardelús. El pare d’en Joaquim, en Josep Maria, nascut a Olot, va ser el quart dels germans i es va llicenciar en medicina i ciències naturals.
El pare Josep Maria va exercir a Arenys de Munt com a metge i allà va conèixer la seva dona, la Montserrat Pons Frigola, que era natural d’Arbúcies, però que tenia una casa a Arenys. En aquest poble es van instal·lar un cop casats. En Joaquim va ser el primer fill dels sis que va tenir el matrimoni. La resta de germans van ser Carme, Joan, Maria Dolors, Montserrat i Josep Maria. A més el matrimoni va adoptar una noia, la Núria Vilaró, cosina de la família que es va quedar orfe.
Durant la guerra civil espanyola i mentre va durar el conflicte , Joaquim Cardelús va treballar a la farmàcia familiar d‘Olot. Un cop acabada la guerra va fer el batxillerat a Girona. Posteriorment es va desplaçar a València per estudiar medicina tot i que els últims cursos ja els va cursar a Barcelona.
Amb la carrera de Medicina acabada, Joaquim Cardelús es va especialitzar en urologia. Mentre desenvolupava l’especialitat va treballar a l’hospital Clínic. Dos dels doctors amb els quals va col·laborar eren eminències mundialment reconegudes com són els doctors Gilbernet i Puigverd. Després de finalitzar urologia, Joaquim Cardelús es va especialitzar en cirurgia general.
A l’esquerra en Joaquim, l’esposa Carme, el pare Josep Maria i el matrimoni Àngels Busquets i Joan Cardelús.
L’any 1955, un cop ja finalitzats tots els estudis, en Joaquim Cardelús va decidir presentar-se a una vacant de cirurgià a l’Hospital de la Seu d’Urgell i la va guanyar. De tant en tant en Joaquim pujava a Andorra i en un dels seus primers viatges va conèixer el doctor Xavier Maestre. Aquest doctor, conegut com el Doctor Molines, era molt estimat al territori i quan va arribar a casa seva va comentar a la família que havia conegut un jove metge que li havia causat molt bona impressió.
El 1958, en Joaquim va conèixer la Carme Maestre Pal a la Seu d’Urgell. La Carme era filla del doctor Xavier Maestre, metge que havia conegut tres anys abans i que havia mort poc després, i de la Maria Pal Solé, filla dels propietaris dels Banys de Sant Vicenç. En Joaquim i la Carme es van casar el 31 de maig del 1960 i van tenir tres fills: Montserrat i els bessons Xavier i Meritxell.
En Joaquim Cardelús es va fer una gran reputació com a cirurgià a l’hospital de la Seu d’Urgell i a la resta de llocs on va treballar. El prestigi acumulat va ser la clau que va derivar en què els responsables de la recent creada Caixa Andorrana de la Seguretat Social li proposessin ser el director de l’Hospital que la CASS va decidir crear el 1970 per cobrir les necessitats de la societat andorrana; s’anomenaria Clínica Meritxell. En Joaquim va acceptar i va ser doncs el primer Director. La clínica es va inaugurar el 7 de novembre de 1971 com únic hospital públic del Principat d’Andorra. Amb anterioritat només es disposava al país d’una petita clínica privada al centre d’Andorra la Vella.
la clínica Meritxell d’Andorra
En Joaquim va dimitir com a director de la Clínica Meritxell per la desavinença amb la no ampliació del centre i l’aposta de la CASS per la Clínica de Santa Coloma. En la part final de la seva vida professional, va treballar un temps en la mateixa Clínica de Santa Coloma i finalment va passar visita d’urologia a l’Hospital de la Seu d’Urgell. Als 65 anys es va jubilar.
Un cop jubilat es va dedicar a les seves aficions: estar amb la família, tocar el piano i aprendre anglès. Estava a la casa familiar, el Xalet Cardelús en el paratge conegut com Hortalet de Molines, a la plaça Rebés d’Andorra la Vella.
En Joaquim va morir a les 3 de la tarda del diumenge 9 de març de 2014 per una insuficiència respiratòria.
JOAN CARDELÚS DALFÓ (1908-1981)
El primogènit de la família Cardelús.
La recerca de l’estimat Alfons Cardelús Barcons va confirmar el que tothom que coneixia una mica la història dels Cardelús d’Olot sabia, que és que en Joan Cardelús Dalfó, hereu de la farmàcia Cardelús d’Olot i primer fill d’Esteve Cardelús Carrera, era el Primogènit de la família Cardelús, és a dir el primer fill del primer fill del primer fill, i així fins arribar al primer Cardelús que va arribar a Olot, Bernat Cardelús, nascut a Unzent (Llenguadoc) al voltant del 1515. Aquest títol honorífic de la família l’ostenta ara la seva única filla, Maria Carme Cardelús Busquets, que va heretar la farmàcia del seu pare, farmàcia que ara porten les seves filles Eulàlia i Carmina.
amb els pares
En Joan havia nascut a Olot el 27 de juliol del 1908, i era fill del farmacèutic i polític Esteve Cardelús Carrera i de Mercè Dalfó Morer, nascuda a Figueres. Li van posar el nom del seu avi patern, com era tradició d’alternar-se els noms Esteve i Joan per l’hereu. Es va graduar de batxiller a l’institut de Girona el 1926 i es va llicenciar en farmàcia el 1932. A més de farmacèutic, va ser polític i religiós. En la seva faceta política va ser delegat de Joventuts de la Comunió Tradicionalista d’Olot i la seva comarca. En Joan era una persona molt religiosa, i a l’inici de la Guerra Civil va témer per la seva vida, veient el que passava a persones del seu entorn, com el seu cunyat Pius Torrent Orri, casat amb la seva germana Maria Dolors Cardelús Dalfó, que va ser assassinat el 28 d’agost del 1936, o bé un altre parent una mica més llunyà, en Manuel Sellas Cardelús (net d’un germà del seu besavi), que va ser afusellat prop d’Olot pocs mesos després d’iniciar-se la guerra. Ell mateix va estar presoner per un temps a la presó de Girona, només perquè anava molt a l’església i era amic de capellans i religiosos. Per això, poc després que el deixessin anar, va fugir d’Olot cap a França i d’allà va arribar a Irún per passar al bàndol nacional, on va servir com a alferes farmacèutic, prestant servei com a cap de farmàcia en diversos hospitals militars de presoners de guerra, com el de Molinar de Carranza (Biscaia) i a Burgos.
Un cop acabada la guerra va tornar a la seva farmàcia d’Olot. També va treballar com a inspector municipal farmacèutic, per oposició. Abans de la guerra havia exercit de professor de Filosofia, Història Natural i Fisiologia a l’institut lliure de segon ensenyament d’Olot. També va ser nomenat jutge de pau durant un temps. Des del punt de vista religiós va ser vicesecretari d’Acció Catòlica d’Olot.
En Joan es va casar amb l’Àngels Busquets Ferran, que era filla de Girona, tot i que la seva mare era de Sant Feliu de Guíxols. Es van casar a Girona el 15 de maig de 1942 i van anar a viure a la casa familiar d’Olot, a sobre la farmàcia. L’Àngels era una dona de caràcter, i tot i que era una gran aficionada a la pintura, es va posar al front de l’adrogueria. La seva filla Maria Carme va néixer el 5 d’agost de 1947.
amb el tio Miquel
En Joan es va doctorar en farmàcia per la Universitat de Madrid el 1957, amb una tesi doctoral titulada “Productos volcánicos y suelos de Olot”. Va deixar escrites també altres obres de diversa temàtica, entre aquestes: “Desorientacions inexplicables” a la revista Lealtad el 1935, i “La Acción Catòlica en los tiempos presentes”, conferència religiosa donada al col·legi de les Escoles Pies d’Olot el 16 d’agost de 1941.
També va pronunciar conferències de caràcter cultural i divulgatiu, una de les quals, “Deporte, Salud, Moralidad”, s’edità el setembre de 1949, després d’haver-la pronunciat als locals de la Joventut Esportiva d’Olot. També dissertava amb freqüència per les ones de Ràdio Olot. Al març de 1962 fou elegit acadèmic de la Universitat de Barcelona.
A la dreta en Joan, l’esposa Àngels, l’oncle Josep M. Cardelús, Carme Maestre i Joaquim Cardelús Pons.
En Joan tenia un caràcter molt tranquil, i era molt educat i respectuós amb tothom. Era intel·ligent però no ho demostrava, més aviat li agradava passar desapercebut. Li costava molt alterar-se, només alçava la veu quan havia de defensar la religió, o en política, perquè era un carií convençut, però això ho feia només en l’àmbit familiar o d’amistats.
Era una persona de lletres, li agradaven molt els idiomes, sabia francès, anglès i va arribar a estudiar alemany pel seu compte. Li encantava la història i la filosofia, a pesar de que s’havia vist obligat a estudiar farmàcia per les circumstàncies familiars. Tot i així, quan feia fórmules farmacèutiques, que en aquella època se’n feien moltes, era molt precís i metòdic.
Va morir a Olot el 27 de maig de 1981, als 72 anys. Molt conegut a Olot, l’acte d’enterrament va ser una manifestació de dol, prova de l’afecte de que gaudia entre Testament social ciutadà.
La farmàcia Cardelús d’Olot, l’origen de tot.
Façana de la farmàcia l’any 1926, al carrer Serra Ginestra, cantonada Bellaire
La farmàcia, amb l’adrogueria annexa, era el centre de la família Cardelús des que es va fundar, inicialment només com a herboristeria i adrogueria. Aquest negoci és el que va mantenir el benestar de la família durant generacions, no només del tronc principal que heretava el negoci, sinó també dels diversos fills, ja que va permetre donar-los estudis, i d’aquí sorgiren, a més de diversos farmacèutics que establiren altres farmàcies arreu de Catalunya, també metges, advocats, notaris, catedràtics, etc.
Es fa difícil saber quan es va iniciar el negoci de l’adrogueria per part de la família Cardelús. Sabem que quan van arribar a Olot, al segle XVI, els Cardelús eren traginers. Després van dedicar- se a la fabricació d’indianes, i en un moment que desconeixem a finals del segle XVIII es van establir com a herbolaris i adroguers. El negoci deuria prosperar perquè sabem que en Francesc Cardelús Mirambell va poder comprar l’edifici que esdevindria la casa pairal de can Cardelús al carrer Bellaire, entre Ferrarons (on es va traslladar l’adrogueria) i Serra Ginesta (en aquell moment anomenat carrer Claveguera, i lloc on posteriorment s’ubicaria la farmàcia). El seu fill Esteve Cardelús Noguer va continuar el negoci, ja a la nova ubicació, i de fet va ser el que va promoure l’extensió del negoci a farmàcia, el 1870, i va fer que el seu fill gran Joan Cardelús Ros estudiés farmàcia, passant a ser el primer farmacèutic de la família. A partir d’aquí la farmàcia, amb entrada pel carrer Serra Ginesta, conjuntament amb l’adrogueria, es va continuar passant a l’hereu de la família, primer a l’Esteve Cardelús Carrera, després a en Joan Cardelús Dalfó, i així fins a la cinquena generació actual de farmacèutics de la família.
Anunci publicat al diari La Reseña l’11 de març de 1916
Però la farmàcia era més que un establiment de venda de medicaments, d’elaboració de productes farmacèutics, de consell sobre remeis i guariments, i d’anàlisis clíniques. Era un lloc de tertúlia i un dels centres de la vida social d’Olot. Les tertúlies de can Cardelús eren llegendàries. No era necessari estar-hi inscrit ni ser-ne soci, només calia saludar els allí reunits, i entrar a la conversa. Tot seguit se li allargava una cadira davant d’una taula-escriptori de la botiga, i se li oferia un cafè en senyal de benvinguda a la tertúlia. L’amabilitat del senyor Joan Cardelús i Ros (avi del nostre protagonista) s’hauria ressentit si algun dels tertulians no hagués acceptat aquella insistent prova de cordialitat i refinada atenció.
A l’adrogueria, botiga adossada a la farmàcia, la gent hi anava a proveir-se dels productes més diversos, des de sabó per la bugada fins a rajoles de xocolata, bacallà sec, sucre, arròs, torrons per Nadal… Aquí la conversa emprenia altres viaranys i es parlava de tot, encara que els temes eren més propers, en concret tot el que passava a Olot i rodalia.
una recepta amb el segell de la farmàcia
Entre els personatges carismàtics de can Cardelús destaca el senyor Joan Cardelús i Ros, que regentà la farmàcia a la segona meitat del segle XIX. Els que el van conèixer destacaven que no era gaire alt d’estatura, tenia un caràcter bondadós, tradicionalista en els costums, molt amant de la pau, i d’una religiositat innata. Sempre procurà que el negoci de la farmàcia anés prosperant. L’any 1885 adquirí la botiga d’una fleca que va permetre tenir comunicació entre la farmàcia i l’adrogueria. Sobre la porta d’accés als pisos superiors de l’edifici, situada al carrer Bellaire, encara hi ha una reixa que recorda l’any d’aquesta ampliació.
El seu fill, el doctor Esteve Cardelús i Carrera, ex-diputat provincial i vice-president de la Diputació de Girona, regentà les botigues fins a la seva mort, el 6 de gener de 1929. Home de caràcter i posat aristocràtic, era l’atenció mateixa. Galant, servicial, diplomàtic i molt cortès amb tothom, tant si tractava amb una personalitat visitant com si parlava amb una modesta pagesa sobre com guarir una dolència.
dos dependents de la farmàcia el 1960, l’Albert Gazules i l’Emili Aguiló
S’expliquen moltes anècdotes històriques de la que era anomenada “la més popular botiga d’Olot”. N’hi ha moltes referides als seus diversos dependents. Un dels més famosos va ser en Joan Ferran Casadevall, tot i que tothom el coneixia per “l’unça de Can Cardelús”. Hi havia entrat a treballar el 1885, amb només 13 anys, i era tot cor i caritatiu en extrem. Persona de confiança de la casa, durant la guerra civil es va fer càrrec de la farmàcia en absència del llavors titular, en Joan Cardelús Dalfó.
Una altra anècdota es refereix al “quiosc Cardelús”. Sembla ser que a l’estiu, en un espai entre les dues botigues se servia xarop de sidral, granadina i orxata de xufles elaborada per la casa. Tot fet amb una aigua de la més fresca d’Olot, sense cloro de cap mena. Eren molts els clients que ho sabien, entre els quals les pageses que venien els seus productes als carrers adjacents a la plaça Major, que hi anaven a les hores de més calor.
ESTEVE CARDELÚS CARRERA (1882-1929)
L’Esteve Cardelús i Carrera va ser un polític i un doctor en Farmàcia nascut a Olot el maig de 1882. Era fill del farmacèutic Joan Cardelús Ros i de Dolors Carrera Roger.
El seu avi patern, Esteve Cardelús, era adroguer a Olot, i l’avi matern, Joan Carrera, era notari a Banyoles. Els seus pares van tenir vuit fills i cinc van cursar estudis universitaris. El Josep Maria va obtenir les llicenciatures de Medicina, Cirurgia i Ciències Naturals. En Miquel, la d’Enginyer Industrial i va exercir de professor a l’Escola d’Enginyers de la Universitat Industrial de Barcelona. En Carles i en Conrad esdevingueren advocats, el primer exercí d’assessor i cap de secretaria de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona i el segon va ser lletrat de l’Ajuntament de Barcelona.
Era membre d’una família benestant, després d’acabar el batxillerat a Olot va cursar estudis de Farmàcia a les universitats de Barcelona i de Madrid. Parlava diverses llengües, entre les quals l’alemany, i el 1907 va viatjar a Munic per cursar estudis especialitzats d’anàlisis químic a la Politècnica de la ciutat alemanya.
Va obtenir el grau de doctor amb la tesi Observaciones microscópicas de algunas reacciones de química mineral. El treball tracta tres aspectes diferents: les reaccions microquímiques dels metalls, les reaccions microquímiques dels metal·loides i el cas de la solució aquosa. El seu director de tesi va ser Juan Ramón Gómez Pamo i la lectura va tenir lloc a la Universitat de Madrid el 21 de gener de 1911. La impremta d’Octavio Viader va editar l’obra dos anys més tard.
Després d’obtenir el doctorat, l’Esteve va retornar a Olot, on va regentar la farmàcia familiar situada al carrer Bellaire número 10. Va ser inspector farmacèutic municipal i l’any 1920 el van designar subdelegat de Farmàcia pel partit d’Olot i la comarca. També va ser capità de la Creu Roja.
L’Esteve es va casar amb Mercè Dalfó Morer a Figueres el setembre de 1906. La Mercè, filla d’Artur Dalfó de Figueres i Francesca Morer de Camprodon havia nascut a Figueres l’abril de 1878. L’Esteve i la Mercè van tenir 7 fills: la Pilar, el Joan, la Maria Dolors, el Carles, la Montserrat, l’Artur i la Pilar.
Va tenir una forta tradició cristiana, i va ser president del Centre Catòlic entre el 1922 i el 1924. Va estar especialment lligat al convent dels frares caputxins. L’any 1902 va ser escollit pendonista de la processó feta a l’església dels caputxins. Anys més tard, apadrinà la primera missa del monge caputxí Fray Pedro Alcántara de Marrotxí, juntament amb Mercedes de Solà-Morales i de Fontanella. La celebració va consistir en una missa cantada i un tedèum.
En l’àmbit cultural, va escriure diversos articles a la premsa local (La Tradició Catalana i Revista Olotina) i el pare Joan Vila Nogareda li va atribuir la traducció del volum Die Catalanishen vulcane de Carles Sapper (Barcelona, 1904). L’any 1902 va ser secretari dels Jocs Florals a Olot. Potser la seva activitat més important va ser la de redactor del Diario de Olot, una publicació efímera editada durant l’any 1916 de la qual només es van fer 35 números. El Diario de Olot el dirigia Eduardo Bassols i el redactor en cap era Llorenç Pagès. Esteve Cardelús era membre de la redacció junt amb Carlos Badia, Eveilo Barnadas, Esteban Llovera, Joaquín Oliveras, Ramón Pujolar, Martirián Rigola, José M. Torras, Luís Torras i Carlos Verdós. També tenia diversos corresponsals a Madrid, Barcelona i Girona.
L’Esteve, el segon per l’esquerra, amb els components de la Junta Fundadora de la delegació olotina de la Creu Roja
En el camp de la política va ser diputat provincial per la Unió Monàrquica Nacional. Va resultar elegit diputat del districte Olot-Puigcerdà el 2 d’agost de 1923 en quarta posició amb 4.911 vots, i en l’exercici del seu mandat va formar part de la comissió de Governació. En general, la seva actuació es va caracteritzar per la crítica a la cessió de poders feta per la diputació en favor de la Mancomunitat de Catalunya.
Després de la dissolució de la Mancomunitat, Cardelús va continuar com a diputat provincial durant la dictadura de Primo de Rivera, i al maig de 1927 va ser escollit vicepresident de la Diputació. Se’n destaca la seva tasca en l’elaboració del projecte de ferrocarril entre Guardiola de Berguedà, Berga, Ripoll, Olot, Figueres i Roses.
Finalment, l’Esteve Cardelús va morir d’una embòlia fulminant, el 6 de gener de 1929. Va exercir en el càrrec fins als últims dies. Va ser enterrat a l’església parroquial de Sant Esteve del seu Olot natal.
Bibliografia de l’Esteve:
• Oda a Santo Tomás. A: Celebración de San Tomás de Aquino. Olot: Escuelas Pías, 1894. • La filosofia escolàstica y Léon XIII. A: Velada literario-musical dedicada en testimonio de veneración y respeto al gran Pontifice León XIII como protesta contra la celebración impía de la usurpación de Roma en septiembre de 1870. Olot: Escuelas Pías, 1896. • Catalunya y España, conferència que va donar a l’ateneu de Madrid en 1903 • Orientació. Revista Olotina [Olot], núm. 1 (abril 1905), p. 30. • Els volcans catalans. Revista Olotina [Olot], núm. 4 (agost 1905), p. 100-110. Sapper, Carles; Cardelús, Esteve (trad.). • Responsabilitats. Revista Olotina [Olot], núm. 26 (març 1906), p. 436-438. • Discurs de gràcies dit per Esteve Cardelús en la festa del Certàmen. Revista Olotina [Olot], núm. 56 (setembre 1906), p. 899-902. • Observaciones microscópicas de algunas reacciones de química mineral. Barcelona: Impresiones de octavio Viader, tesi doctoral, 1913. • El problema de Marruecos, La Comarca, 1914 • Almas selectas. La Tradició Catalana [Olot], núm. 529 (octubre 1927), p. 719-720.
En aquesta foto del voltant de 1907 podem veure la família de l’Esteve tot i que ell no hi és ja que estava estudiant a Munic. A l’esquerra hi la mare Dolors, un germà petit, en Conrad, i el pare Joan. També hi podem veure els altres fills: Carles, Miquel, Josep Maria, Candelaria, i Adelaida. També hi ha les germanes d’en Joan, Francisca i Felicitat, l’esposa d’en Carles, la Carme Barcons, la cosina dels nens Catalina Oró, el mossèn Lluís Sellarés i una amiga d’en Josep Maria, l’Assumpta Deu.
PERE BRETCHA GALÍ (1907-1974)
Marit de la Montserrat Cardelús Dalfó, nascuda a Olot i filla del farmacèutic Esteve Cardelús Carrera.
En Pere va néixer el 7 de març de 1907 a Olot i era fill de Ramon Bretcha Dorca, natural d’Olot, i Maria Galí Jordana, nascuda a Sant Joan les Fonts. El pare tenia una indústria de fabricació d’imatges religioses i va ser primer tinent d’alcalde d’Olot just acabada la guerra i també alcalde accidental l’any 1942.
Va estudiar a l’escola dels pares escolapis d’Olot on va fer comerç. Ben jove va anar a treballar al taller de sants del pare.
En Pere va heretar la indústria d’imatges del seu pare i, tot i que la situació política no era gens favorable, a finals de l’any 1936 encara continuava exportant a Cuba, Medellín, Panamà, Lisboa i Manila. L’any 1960 aquest taller de sants va passar a formar part d’una associació d’altres tallers.
L’any 1934 es va casar amb Montserrat Cardelús Dalfó, nascuda a Olot i filla del farmacèutic Esteve Cardelús Carrera i de Mercé Dalfó Morer. El pare de la Montserrat va ser diputat de la Mancomunitat i vicepresident de la Diputació. En Pere i la Montserrat van tenir tres fills: la Montserrat, en Ramon i l’Esteve.
Va prendre part a la guerra civil com a militar amb grau d’oficial al costat dels revoltats. Acabada la guerra, en Pere va ser l’alcalde d’Olot des d’abril de 1942 fins a juny de 1956. Es definia a si mateix com una persona “campechana” que admetia molt bé les crítiques. Això va fer que tingués una convivència extraordinària i eficaç amb la seva gent, fins i tot paternal. Va ser l’alcalde de l’expansió d’Olot i no s’aturava mai davant les dificultats. No va ser un funcionari sinó un creador.
En Pere i la seva esposa Montserrat amb el matrimoni Joan Cardelús Dalfó i Àngels Busquets
Va ser partidari del règim franquista, però seria injust classificar-lo avui com una persona de dretes i feixista ja que per damunt de tot va ser una bona persona i un alt càrrec molt eficient en la seva feina. Va tenir la saviesa de saber administrar-se en les dots de govern, sense prescindir de la dosi humana que exigia. Com ens diu un periodista “Olot va tenir un abans i un després del govern d’en Pere Bretcha”.
En l’època de l’alcaldia de Bretcha, que desenvolupava alhora el càrrec de cap de la Falange, hi va haver millores urbanístiques, entre les quals destaquen l’edificació de cases protegides anomenades cases barates. La gent no tenia casa, ni tan sols diners per comprar els menjars més econòmics. Tot i les dificultats, en Pere va fer ús de les seves influències a Madrid per aconseguir recursos i intentar solucionar el greu problema dels ciutadans, i així va obtenir aprovacions i diners per fer les cases barates de Sant Miquel, el grup Malagrida i el grup Sant Pere Màrtir amb unes mensualitats molt baixes i molts anys de termini fins al pagament total. També en temps d’en Pere es van adquirir els terrenys de l’actual Parc Nou, i es van construir els jardins del Firalet i l’Estadi Municipal d’Esports i l’hotel Montsacopa.
Com a bon olotí va restituí el doctor Danés al seu lloc d’arxiver i conservador de l’Arxiu Museu Municipal. Va gestionar l’adquisició de l’Hospital de Sant Jaume i de la finca Castanys, el Parc Nou, on es va instal·lar el Museu d’Art Modern. Es va fer l’abastament d’aigües de la Deu el 1946 i es va arreglar el Torín, un espai polivalent i sala de concerts. Es va construir la Plaça del Mercat i es van arranjar un gran nombre de parcs i jardins. Tant és així que la gent li deia “en Pere Jardins”.
En Pere va ser membre de l’Agrupació de Pessebristes d’Olot i de la Junta del Museu i Biblioteca, i a més va ser l’alcalde que va finançar les cavalcades de Reis, va subvencionar els nous vestits per als gegants d’Olot i va promocionar les funcions dels Pastorets entre moltes altres iniciatives.
El 1943, en motiu de la visita del governador civil de Girona a Olot, en Pere va demanar al restaurant La Deu que els preparessin un plat diferent dels que oferien habitualment. El cuiner va preparar unes patates farcides que van agradar molt a les autoritats presents. Les patates es van incorporar a la carta i van tenir tant d’èxit que La Deu va començar a rebre gent que hi anava a menjar les patates que havia demanat el senyor Bretcha. Així va ser com, durant molt temps, les patates farcides van dur el nom de patates Bretcha. Durant els anys seixanta de fort creixement econòmic el restaurant decideix canviar el nom pel de Patates La Deu. Arribats als 80 es comencen a preparar patates en grans quantitats per mitjans mecànics i les fetes a mà, les artesanes, varen recuperar el nom d’autèntiques patates Bretcha. Avui també les coneixem com patates de La Deu o patates d’Olot.
La seva feina excel·lent a l’alcaldia d’Olot va fer que l’any 1947 l’escollissin President de la Diputació de Girona, un càrrec que va ocupar fins l’any 1957. Com a president de la Diputació també era Procurador en Corts i president de la Caixa de Girona.
L’any 1947 es va tornar a constituir el PEHO, el Patronat d’Estudis Històrics Olotins, que havia estat paralitzat durant la guerra i la postguerra. L’alcalde era el President d’aquesta institució, que fomentava i premiava els treballs comarcals i locals en els aspectes literari, artístic, social, científic, i més. El 1949 el PEHO va començar a publicar la revista “Pyrene” que ha estat la més pulcra i ben editada de totes les que han sortit d’impremtes olotines. Aquell mateix any es van restaurar els Jocs Florals d’Olot i, encara que els temps no acompanyaven, es pot constatar, no pas sense certa sorpresa, que en general les composicions mereixedores de premi eren poemes en català escrits per poetes locals, assaigs històrics de temes locals i texts de temàtica folklorista.
⇒ Aquí podeu escoltar el discurs d’inauguració de radio Olot el 1951:
lliurament de premis com a president de la Diputació
En Pere va ser el primer president de l’AFTG, l’Associació Forment del Turisme de Girona, que es va crear el 1950. Després de diverses controvèrsies va dimitir el desembre de 1956. El 1954 es va constituir la Junta Provincial de Información, Turismo y Educación Popular i ell en va ser vocal. El setembre del mateix any va presidir la XIX Asamblea Nacional de Centros de Iniciativa y Turismo a Madrid. També, entre el 1954 i 1957, va ser president de la FESIT, la Federación Española de Sindicatos de Iniciativa y Turismo.
Per homenatjar la seva labor a l’alcaldia d’Olot, el 1952 els funcionaris li van lliurar el un bastó de comandament i poc després en va rebre un altre a la Diputació de Girona.
L’any 1954 en el despatx del governador civil, es va lliurar un premi de 14 encerts a les quinieles per valor de 730.852 pessetes a un nen de Palamós, el Salvador Reynaldos. En presència del Nodo, en Pere, com a president de la Diputació, va posar de relleu el valor benèfic de les quinieles i les obres que tenia en ment l’Excma. Diputació amb el percentatge que li corresponia del premi.
Aquell mateix any el ministre d’Educació, Joaquín Ruiz-Jiménez, va passar les vacances d’agost a Sant Antoni de Calonge i va aprofitar per visitar Olot. Allà va felicitar en Pere per “el auge notado en Olot que desde su mandato va en camino de superación hasta colocarse a la altura de una de las más bellas y urbanizadas de España, en su categoria”. El Ministre va concedir la Corbata de Alfonso X el Sabio a l’Ajuntament, que va considerar “muy leal”, i va prometre declarar estatal l’Escola d’Arts i Oficis.
El 23 de juny de 1955 el van destituir de president de la Diputació sense saber-se exactament el perquè. Algú va dir que era degut a que havia afavorit Olot més que altres poblacions. L’any següent, el 1956, va deixar l’alcaldia d’Olot.
En Pere va morir a Olot el desembre de 1974, als 67 anys.
En la inauguració d’un pont a Riudarenes
SANTIAGO ALTÉS ROIG (1894-1965)
Marit de la filla petita del metge Josep M. Cardelús Giralt, la Carmen Cardelús Costa, nascuda a Sant Celoni.
En Santiago va néixer a Sarrià el dissabte 25 de juliol de 1894. Va ser el quart de sis germans, fills de l’impressor Francesc Xavier Altés Alabart i de Maria Antònia Roig Mas. Va estudiar al col·legi Sant Ignasi de Sarrià (els Jesuïtes de Sarrià, inaugurat el 1895) i posteriorment es va llicenciar a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. El títol de llicenciat és del 12 de març de 1917. També va estudiar Química a l’Institut Químic de Sarrià dels Jesuïtes que s’havia traslladat al costat del col·legi Sant Ignasi feia poc, el 1916, des de la seva ubicació original a Roquetes (on es deia Observatori Químic de l’Ebre).
Quan va acabar els estudis, va veure un anunci a La Vanguardia que li va canviar el futur: la fàbrica de productes farmacèutics la Leonesa de Productos Químicos, a León el va contractar el 27 de desembre de 1917. Eren al barri de San Lorenzo, darrera la catedral. En Santiago va arribar a León el 23 de Gener de 1918 i es va fer càrrec de les noves fabricacions amb un sou de 150 pessetes mensuals més un variable que podia arribar a les 250. També va estar un temps treballant a la farmàcia Merino, dels mateixos propietaris de la fàbrica, per substituir personal afectat per la pandèmia de grip del 1918 (la grip espanyola).
Al cap de tres anys, el 1921, va tornar a casa: va anar a treballar a Sant Celoni, a la fàbrica Sociedad Industrial Lechera S.A. La fàbrica, coneguda com la Sila, s’havia inaugurat el maig de 1920 i la dirigia Xavier de Segarra, enginyer químic i fill del propietari Ferran de Segarra. El germà petit d’en Xavier era el poeta Josep M. de Segarra. A la Sila s’hi fabricava la llet condensada El Pagès i, per culpa dels problemes inicials de conservació, es va buscar un tècnic que tingués coneixements de bacteriologia. En Santiago, com a nou director tècnic, va resoldre els problemes d’estabilitat de la llet condensada i un temps després va posar en marxa la producció de mantega.
A Sant Celoni, en Santiago hi va conèixer la que seria la seva esposa: Carmen Cardelús Costa. Era la filla petita del doctor Josep Maria Cardelús Giralt, natural d’Olot i metge a Sant Celoni des de 1877. La Carmen i en Santiago es van casar a Sant Celoni el divendres 5 de maig de 1922. La boda va ser servida per l’hotel Suís de la Plaça Major, molt a prop de la casa dels Cardelús. El matrimoni Altés Cardelús va trobar habitatge molt a prop del pati de Can Cardelús, a l’actual carrer Anselm Clavé. En aquesta casa, que va ser posteriorment la central de telèfons de Sant Celoni, van néixer els dos primers fills, la Carmina (1923) i en Santiago (1924).
El 1924 en Santiago va decidir adquirir a mitges amb Amadeu Maristany una farmàcia a Santa Coloma al carrer del Pedró número 11, propietat de Francisco Torregrosa Olivella. La farmàcia Altés Maristany devia ser l’unica de Santa Coloma, localitat que tenia aleshores al voltant de 10.000 habitants. Dos anys més tard en Santiago compraria la participació del seu soci.
Amb la farmàcia, en Santiago ja podria fer realitat els nous projectes que havia anat madurant mentre treballava a Sant Celoni. El 3 d’abril de 1925 l’ajuntament constitucional de Santa Coloma va lliurar a en Santiago el títol de farmacèutic titular i va ser nomenat director del Laboratori Municipal amb un sou de 500 pessetes anuals. Per estar a prop de la farmàcia, el matrimoni Altés i els seus fills van anar a viure a Santa Coloma, a una casa del número 14 de la plaça Segarra.
La farmàcia aviat es va quedar petita i no van tardar a trobar un altre local, situat a la plaça de la Constitució número 3, davant l’Ajuntament i el col·legi públic. Era una casa gran, d’origen masia agrícola, amb dos habitatges i dos locals. Van llogar el més gran amb entrada pel carrer del Pedró i van disposar la farmàcia a la planta baixa i l’habitatge al primer pis. Aquí van néixer tres fills més, el Carlos (1927), l’Albert (1930) i el Ricard (1934).
A la farmàcia en Santiago va muntar un laboratori per donar assistència a diferents empreses làctiques (Letona, Pasiega, Gispert, Castelló, Marinette) i també hi va desenvolupar una gran quantitat de productes dels que consten més de 20 patents i registres:
– Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Va ser el cafè concentrat Ideal que va obtenir una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i es va presentar a moltes exposicions internacionals. Anys després Nestlé li va guanyar finalment la partida amb el Nescafè.
– En Santiago va desenvolupar el primer iogurt dolç “Altés”, amb una patent d’invenció, que va obtenir un diploma d’honor el 1929. L’objectiu era amagar l’excés d’acidesa del iogurt i donar un gust més agradable, especialment pels nens.
– Va registrar molts derivats de la llet com: un flam de conservació indefinida, la primera crema de llet estèril S.A.R. i la Marichata, una orxata de xufla.
– Fórmules magistrals com la Pigaline, una crema per eliminar pigues, la crema d’afaitar RAS, la crema desmaquillant “Cold Cream”, un massatge esportiu que consumia el campió ciclista de Santa Coloma Francesc Masip i molts d’altres.
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes i sols els va produir a petita escala. A més de tots aquests treballs, en Santiago va fer una gran activitat docent, donant cursets i conferències sobre la llet i els seus derivats.
Durant la guerra civil i gràcies als seus coneixements, el van nomenar tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe que no va fer servir mai. El seu, un Citroen 8CV, li havien confiscat tot just començar la guerra.
Després de tres anys penosos en que la farmàcia no va aturar mai l’activitat, va arribar el que les tropes nacionals van anomenar “la liberación”. En Santiago havia amagat alguns diners a l’escala que portava al refugi antiaeri de la farmàcia i van poder comprar queviures per celebrar que la guerra havia acabat.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
Una de les primeres coses que en Santiago va haver de fer va ser cremar el carnet de la CNT, que va ser substituït poc després pel de la Falange. Mai va ser amant de la política i ni l’un ni l’altre li deien res, simplement li van ser imposats per poder seguir treballant. I també, per seguir de farmacèutic en el nou règim, va haver de passar la depuració.
Ja abans de la guerra i també quan aquesta es va acabar en Santiago va ser director tècnic de l’empresa làctia Marinette. L’empresa l’havia fundat Miquel Bosch Calderó que es va casar amb Maria Damm, una de les propietàries de les cerveses Damm. La Granja Marinette explotava una part de les patents d’en Santiago.
Just acabada la guerra en Santiago va anar a dirigir una fàbrica de llet condensada de Puigcerdà, la Sali. Curiosament, en el contracte que va signar s’acceptava que continués donant assistència a la Marinette. La Carmen i els nens es van quedar a viure a Santa Coloma i en Santiago hi anava els caps de setmana. Durant l’estiu i les vacances era tota la família que es desplaçava a la casa de Puigcerdà. El 1941 va deixar el càrrec però va continuar assessorant l’empresa durant molts anys.
A Puigcerdà la família Altés Cardelús van conèixer el pintor Antoni Tàpies que es recuperava d’una afecció pulmonar. Aquest fet va tenir gran importància en les aficions artístiques futures dels petits de la casa.
L’octubre de 1943, la filla gran, la Carmina, va morir d’una infecció que li va afectar el cor. El seu pare sempre va tenir al cap que, si la penicil·lina hagués estat disponible uns mesos abans, la seva filla s’hauria salvat.
El 5 de desembre de 1945 van comprar una casa a la carretera de Campins de Sant Celoni. Era la primera de les anomenades torres de can Giralt i tenia uns 1600 m2. En aquesta casa només hi passaven els estius ja que seguien vivint a Santa Coloma. Durant el període d’hivern bona part del mobiliari es guardava a can Cardelús, la casa natal de l’esposa Carmen. En Barnola, el carreter més famós d’aquells anys a Sant Celoni, feia el trasllat de tots els efectes amb el seu carro. Aquesta casa de la carretera de Campins va ser després propietat del seu fill Ricard i, més tard, vivenda del seu net, també Ricard.
L’any 1954, el fill Albert, una vegada acabada la carrera mercantil, va anar a treballar a la farmàcia. En Santiago passava poques hores a la farmàcia ja que estava ocupat amb els assessoraments a diverses empreses làcties (la Sali de Puigcerdà, la Marinette de Miquel Bosch, la Letona dels Viader, el Castillo de la família Castelló de Mollerussa…). L’Albert i un dependent eren els qui s’ocupaven de la farmàcia la major part del dia.
L’any 1957 van comprar la casa de can Boadella de Santa Coloma, al carrer 27 de Enero, més tard carrer del Pedró. El constructor d’aquesta casa va ser un Buïgas, parent de Carles Buïgas, constructor de les fonts de Montjuïc. La família Altés Cardelús va deixar, doncs, el primer pis de la farmàcia i va anar a viure a la casa nova. Anys més tard, quan es va casar, el fill Albert va anar a viure a la planta superior d’aquesta casa.
En Santiago es va jubilar del seu càrrec de farmacèutic titular de Santa Coloma el 25 de juliol de 1964. Tanmateix, continuava treballant a la farmàcia amb el seu fill Albert mentre seguia assessorant diferents empreses làcties.
El 23 de juny de 1965 en Santiago va morir a Santa Coloma als 70 anys.
11/05/24 SETENA CARDELUSSADA A VIC
El dissabte 11 de maig va tenir lloc la setena Cardelussada a la bonica capital d’Osona. A mig matí vàrem visitar el centre històric i la catedral i després vàrem dinar en un cèntric restaurant. Durant el dinar vàrem fer diferents activitats a més de les intervencions de benvinguda i cloenda d’en Carles i en Mario.
El concurs de preguntes sobre la història de la familia el van guanyar en Jeroni, en Fermí i la Cristina que van tenir els corresponents premis. A continuació en Mario i en Jordi ens van parlar de dos avantpassats, l’Esteve Cardelús Carrera i en Joan Cardelús Dalfó. Per acabar, la Ariadna ens va presentar la seva història de superació personal en primera persona.
Ens vàrem reunir unes 90 persones, desde 2 anys la més petita, l’Arlet, fins a 95 la més gran, la Marita. Hi havia gent de Brasil, d’Estats Units, de Suècia i de diferents llocs d’Espanya. La festa va ser molt animada i vàrem acabar tots amb moltes ganes de retrobar-nos de nou.
29/05/21 FA MÉS DE 100 ANYS… la primera Cardelussada?
En Francesc Oró ha trobat aquesta extraordinària fotografia que es devia fer al voltant de 1907. Hi podem veure en Joan Cardelús Ros (3) i la seva esposa Dolors Carrera Roger (1) amb els seus fills, en Carles (7), en Miquel (10), en Josep Maria (6), la Candelaria (4), en Conrad (2) i l’Adelaida (8). Només hi falta el gran, l’Esteve que era a Munic. També hi ha les germanes d’en Joan, la Francisca (13) i la Felicitat (14), l’esposa d’en Carles, la Carme Barcons Serrallach (9), la cosina dels nens Catalina Oró Cardelús (12) i el mossèn Lluís Sellarés (11). També hi ha l’Assumpta Deu Plana (5) que devia ser amiga d’en Josep Maria.
04/01/19 LLIURAMENT DEL LLIBRE DELS CARDELÚS A L’AJUNTAMENT D’OLOT
El divendres 4 de gener uns representants de la família Cardelús van fer entrega a l’Ajuntament d’Olot del llibre “Els Cardelús”, concretament van assistir-hi Maria de Balle, Sofía Cardelús, Jeroni Jurado Campos i Mario Fàbrega Cardelús. L’acte va ser presidit pel primer Tinent d’Alcalde, Sr. Berga Vayreda, i en presència del Sr. Xavier Puigvert, de l’arxiu comarcal.
La Maria de Balle va escriure una dedicatòria en el llibre a l’Ajuntament i seguidament el va lliurar al Sr. Berga. Els assistents van parlar i comentar tota la tasca portada a terme per l’Alfons Cardelús i per tal de tenir un record gràfic de l’esdeveniment, es van fer unes fotos. També es va fer entrega del llibre al Sr. Xavier Puigvert i al Sr. Antoni Mayans, en agraiment per tot l’ajut que van donar a l’Alfons per portar a terme l’arbre genealògic i la història de la família Cardelús.
Esteve Cardelús Costa (1879-1963) documentació municipal
La dictadura de Primo de Rivera Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, va donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923 i instaurà una dictadura, que presidí fins al 30 de gener de 1930. Primo de Rivera, que comptava amb el suport del rei Alfons XIII, tallà el sistema polític de la Restauració que ja estava en decadència, suprimí la Mancomunitat de Catalunya (1925) i perseguí el català i els seus signes d’identitat.Per garantir la continuïtat de la dictadura, l’abril de 1924 creà un partit únic, la Unión Patriótica, que tenia per lema “Patria, religión y monarquía”. El seu objectiu era substituir els antics partits polítics, però només aconseguí d’atreure els sectors més conservadors. El Centre Popular, de caràcter monàrquic i conservador, s’alineà a aquest pàrtit, i dos membres destacats de l’entitat, Joan forn Riera i el doctor Esteve Cardelús, foren presidents de la secció local d’Unión Patriótica el 1926 i 1928 respectivament
ABRIL LÓPEZ, Josep M., PORTALS i MARTÍ, Joan: Sant Celoni 1925-1935. De la dictadura a la República. Sant Celoni, 2005, pàg. 54 (editat amb motiu del 75è aniversari de “la Caixa” a Sant Celoni)
Esteve Cardelús i Costa Nascut a Sant Celoni l’any 1879, hi morí el 1963. Fill del reconegut metge Josep Cardelús i Giralt, estudià la carrera de medicina i, en acabar-la, va exercir la seva estimada professió tota la vida a Sant Celoni, primer amb el seu pare i després tot sol. El 1899 es va fer soci del Centre Popular. Va ser jutge de pau del 1906 al 1915 i del 1924 al 1926. El 1916 formava part de la primera junta del Sant Celoni Sport Club. Era religiós i de dretes i molt lligat al sector monàrquic. Va militar en el partit d’Unió Patriòtica local, i en va ser president el 1929. Peça clau en el sector polític del Centre Popular, en va ser president del 1926 al 1927.
LLOVERA I FONTANÉ, Josep: El Centre Popular de Sant Celoni. Ajuntament de Sant Celoni,2009, pàg. 75.
Consta com a metge de Sant Celoni per primera vegada a l’anuari de 1905. Jutge de Pau a Sant Celoni del 30-09-1906 al 30-06-1915. Hi torna durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1-01-1924 al 28-02-1926 (Llista del jutges de pau) No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1898 Allistament Allistament, consta de 19 mossos, entre ells són coneguts: Esteve Cardelús Costa, Joaquim Lleonart Trunas, Josep Sibina Monrabà, Segimon Parramon Masnou i Àngel Mota Muntasell (Sibina: Actas)
1906 31-10-1906. Jutge Municipal Es dóna compte que el 25 del corrent va prendre possessió com a jutge municipal D.Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1917 1 gener. Vida Nova, núm. 12 Centre Popular col·labora en les despeses del Camp d’Educació Física de la vila. Elements del Centre han constituït una entitat esportiva autònoma amb el nom de “Sant Celoni Sport Club”, que conrearà diversos esports, amb preferència pel futbol. Junta directiva del Sant Celoni Sport Club: president Agustí Costas, vicepresident Josep M. Moretó, tresorer Anton Pons, vocals: Miquel Deulofeu, Martí Serra, Blai Deulofeu. Secretari Josep Gil. Comissió tècnica del Sant Celoni Sport Club: formada per Martí Serra president, Esteve Cardelús vocal i el secretari de la junta directiva.
1917 1 febrer. Vida Nova, núm. 14 Diumenge 27, Centre Popular, reunió per la provisió de càrrecs president: Esteve Brunell, vice-president: Esteve Cardelús, caixer: Josep Gual, secretari: Jaume Gual, vocals: Antoni Pons, Salvador Ballada, Joan Tauler, Josep Cuní i Macari Ventura
1918 30 novembre. Vida Nova, núm. 58 Dr. Esteve Cardelús ha traslladat el domicili i despatx de consulta al carrer Major, 155
1918 15 juny. Vida Nova, núm. 47 Processó de Corpus ha estat molt animada. Penó principal confiat a l’amic Rafel Vives Pi, acompanyat pels cordonistes Esteve Cardelús Costa i Josep M. Moretó Soler (nota : tots són prohoms del Centre Popular). Processó amenitzada per les dues orquestres de la vila: l’Art Musical, posada pel municipi, i La Lira, contractada pel pendonista per donar més relleu a la festa.
1921 Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490. – José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155 – Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge. – José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola. – Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola. – Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1927 10 juny. Montseny, núm. 1 Centre Popular: president doctor Cardelús, direcció Secció de Teatre: Venceslau Bover, altres membres: Narcís Soler Santamaria (carter, nomenant soci de mèrit de la casa), Martí Esclusa
1928 19 febrer. Montseny, núm. 36 President d’Unió Patriòtica: Esteve Cardelús Costa. Assisteixen a la reunió d’entitats i Ajuntament on es decideix fer les Fires i Festes de juliol en comptes de la Festa Major de setembre
1928 8 desembre. Acción, núm. 1 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni) El dissabte passa es va fer una reunió al local d’Unión Patriótica del Centre Popular per explicar als adherits que el comitè local ha acordat constituir una societat que es denomini Centro de Unión Patriótica de San Celoni per agrupar tots els adherits. Hi van concórrer més de 150 persones. El Dr. Cardelús va presidir l’acte, amb els vocals assessors Costas, vilà, Colomer, Esclusa i Pagès. Va explicar la conveniència de constituir l’entitat i va exposar el projecte d’estatuts amb els quals s’ha de regir
1929 2 gener. Acción, núm. 3?(no està numerat) (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni) Article “¿A qué esperar? D’Esteban Cardelús Costa “jefe local de la Unión Patriótica de San Celoni” “Son muchos, muchísimos más de los que debieran, los que en Barcelona, como en San Celoni, como en todas partes, ven con simpatía la actuación de la Unión Patriótica, considerarían como una ofensa personal que se les tachara de opuestos a sus grandes ideales de Fe, Patria y Monarquia, y, sin embargo… no se han inscrito en la Unión Patriótica (…) No vaciléis, inscribid vuestro nombre en las lista de honor de sus adheridos. ¿A qué esperar?””
1929 11 gener. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni) Diumenge passat va morir a Olot Esteban Cardelús Carrera, vicepresident de la Diputació Provincial de Girona, i cosí germà d’Esteban Cardelús Costa, cap local d’Unión Patriótica. Va morir mentre escoltava missa a l’església de Sant Esteve d’Olot. La revista Acción dóna el condol a la seva família, especialment als seus germans Carlos i Conrado, al seu cosí Esteban, i al seu oncle José
1929 12 febrer. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni) La notícia a Sant Celoni de la mort de la reina María Cristina Telegrames de condol al “Jefe Superior de Palacio” de Josep Vilà Torras, alcalde Sant Celoni; del Dr. Esteve Cardelús “Jefe Local de la Unión Patriótica, en nombre de la Unión Patriótica”; del diputat provincial Josep M. Moretó; del jutge municipal Moisès Ribas; de tots els regidors, del director d’Acción, Miquel Grivé i Masó; del president del Centre Popular, Sr. Duran; “casi todas las demás sociedades de la villa; el secretario del Ayuntamiento, y otras muchas personalidades cuya numeración seria demasiado extensa para esta nota”
1929 14 abril. Acción, núm. 13 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni) “Homenaje nacional. España reitera su adhesión al salvador de la Patria, el general Primo de Ribera. La cooperación a la grandiosidad del acto que se celebra en su honor es un deber patriótico y una deuda de inexcusable gratitud”. “Nuestra adhesión”, article de Esteban Cardelús Costa, “Jefe Local de la Unión Patriótica, Presidente del Consejo de Dirección de Acción” “Acción se adhiere con todo su entusiasmo al grandioso acto de adhesión nacional al gobierno del General Primo de Rivera organizado para el día de hoy por la entidades representativas de la economia nacional, por eminentes prestigios de la intelectualidad, y por ilustres damas que representan el corazón de la mujer española (…) obedece, empero, a los más elevados dictados del patriotismo, y por ello creemos precisar lo mejor posible sus significación concentrándola en estos dos vivas: ¡Viva España! ¡Viva el salvador de España, el general Primo de Rivera!”
1929 3 agost. Montseny, núm. 108 Processó dedicada a la Mare de Déu del Puig (Fires i Festes de Juliol) Participants: don Pio de Valls, Carles Damm, Josep Puig, Josep Sibina president de l’Ateneu, Ricard Duran president del Centre Popular, Josep M. Riera president del Col·legi Verge del Puig, Jacint Botey president de l’Associació de Comerç, Josep Balmas alcalde de Gualba, alcalde i consellers de Sant Esteve de Palautordera i altres ajuntaments, Joan Forn president honorable d’Unión Patriótica, Esteve Cardelús president d’Unión Patriótica, ajuntament en corporació
1929 28 setembre. Montseny, núm. 114 Homenatge a D. Climent Borrull, fins ara cap estació ferrocarrils MSA Dimarts al vespre, salons Hotel Suís. Presenta: general Carles Gómez, Dr. Cardelús, Eduard Domènech, Casadevall, Duran, J. Bosch, Aragay, Sibina, Vicenç Mur, Bosch, Ros Alguer, Pol, Prat, Recolons, Parramon, Aymerich, Fontanet, Deulofeu, Vila, Pasqué, Tordera, Castells, Gil, Socies, Costa, Barnola, Vives…
1929 21 setembre. Montseny, núm. 115 Festa patriòtica a Arenys de Mar. VI Aniversari del 13 de setembre Representació de Sant Celoni: Esteve Cardelús, jefe local; Josep Vilà Torres, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Miquel Deulofeu, tinent d’alcalde; Antoni Gurri, ex- jutge, i “un grup d’una cinquantena d’adherits a Unió Patriòtica”
1929 30 novembre. Montseny, núm. 124 Festa Major de Sant Martí a Arenys de Munt Representació de Sant Celoni: Josep Vilà, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Esteve Cardelús, president d’Unión Patriótica; Miquel Deulofeu, Vicenç Alvarez de Lara i Ramon Coll de la Comissió Permanent (Ajuntament)
1935 abril. Montseny, núm. 352, especial Setmana Santa Parròquia Arxiprestal de Sant Celoni (cita les diferents entitats vinculades), Junta de l’Obra: Dr. Esteve Cardelús Costa, Eduard Domènech Morlà, Francesc Riera, Apostolat de l’Oració: presidenta Teresa Cardelús, secretària Rosa Costas, tresorera Àngela Grau, Administradors d’altars: Mare de Déu del Carme: Anna Recasens i Teresa Cardelús
1935 13 juliol. Montseny, 362 Banquet d’homenatge a Martí Esclusa Prat Comensals: Ricard Duran, Esteve Cardelús, Joan Anfrons, Martí Costas, Josep Recolons, Josep Vilà Torras, Joan Mayneris, Joan Planas…
1936 Padró de 1936 (30 abril 1936) C. Major, 164. Secció 2a, núm. 341 – Esteve Cardelús Costa: cap de casa. Sant Celoni, 27 setembre 1880, 55 anys, vidu. Metge per compte propi – Teresa Costa Coll: mare. Pineda, 2 agost 1857, 78 anys, vídua. Feines de la casa. Fa 56 anys que viu a Sant Celoni .
– Josep M. Cardelús Coll: fill. Sant Celoni, 26 març 1912, 24 anys, solter. Comerç, patró per al qual treballa: Josep Cardelús
– Francesca Barnola Cruells: serventa. Campins, 17 novembre 1916, 19 anys, soltera. Treballa per Esteve Cardelús, fa 6 anys que viu a Sant Celoni
1937 6-2-1937. Sanitat Es nomena Inspector Municipal de Sanitat al doctor Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1937 17-2-1937. Hospital S’acorda acceptar la dimissió del càrrec de metge del Sanatori Asil d’aquesta població del doctor Joaquim Viladevall Es nomena metge de l’Hospital-Asil el doctor Esteve Cardelús Costa, sou 200 ptes. mensuals (Sibina: Actas)
Josep M. Cardelús Coll, fill de l’Esteve
1919 1 gener. Vida Nova, núm. 60 Josep M. Cardelús ha obtingut el primer premi en el concurs Copa Ordal
1919 2 març. Vida Nova, núm. 64 Copa guanyada per Josep M. Cardelús a la carrera “Costa Ordal”, exposada a l’aparador de la drogueria d’Antoni Morlà
1919 15 juny. Vida Nova, núm. 71 De sport: El Sant Celoni SC acaba d’elegir la nova junta directiva, composta d’Agustí Costas, Leonci Bes, Josep Vilà, Moisès Ribas (fill) i Llorenç Terrats. “Sembla que aqueixos senyors es proposen recompensar de nou i amb major escala, els partits de futbol corresponents a la propera temporada d’estiu, en la qual pensen organitzar seriosament els teams i jugar un concurs de copa i altres premis entre els quals ja hi podem comptar un objecte d’art, galantment cedit pel reconegut motorista En Josep M. Cardelús, soci del Sant Celoni S. C.”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930) documentació municipal
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1899 1-8-1899. Servei mèdic i farmacèutic
Es nomena metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt, 200 ptes. anuals, i Modest Martínez Giralt, farmacèutic municipal amb sou de 150 ptes. anuals (Sibina: Actas)
1902 22-12-1902. Metge i farmacèutic
Es nomena per a 1903 metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt i farmacèutic municipal a D. Miquel Draper Batllori (Sibina: Actas)
(1901: 26-12-1901. Metge i farmàcia. Es nomena per l’any 1902, metge municipal a D. Moisès Ribas Monclús i farmacèutic municipal a D. Joan Forn Riera) (Es van alternant, cada any es canvia de metge i farmacèutic municipal)
1919 20 setembre. Vida Nova, núm. 77
En Milà i Camps a Sant Celoni (nota: va ser el comte del Montseny). El diputat a Corts visità el Centre Popular el dia 9 de la Festa Major, acompanyat de Coderc, Prat i Capità del Cos de Carabiners del lloc d’Arenys, Sr. Torres (tots tres d’Arenys de Mar) i Sr. Pedemonte (regidor de Calella). Sr. Forn els oferí un banquet i després anaren a sentir un concert al Centre Popular (…) Per la tarda, a l’estada del Sr. Forn la societat coral La Popular, amb La Lira, oferí un concert als visitants. Assistents: Milà i Camps, Ignasi de Ros, Joaquim Matas, Joan Hortal, Josep Cardelús, Josep Muntañola, Moisès Ribas, Miquel Deulofeu, Agustí Costas, Enric Guilera, Refael Berenguer, Esteve Brunell, Josep M. Moretó, Josep Gual…
1919 3 octubre. Vida Nova, núm. 78
“Ha mort a Olot l’acreditat farmacèutic En Joan Cardelús, germà del nostre amic metge d’aquesta vila En Josep”
1921 Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490. – José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155 – Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge. – José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola. – Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola. – Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1925
1-10-1925. Renúncia de D. Josep Cardelús Giralt del càrrec d’inspector municipal de sanitat.
S’accepta la dimissió del Dr. Josep Cardelús Giralt, expressant el sentiment i al mateix temps l’agraïment de l’Ajuntament pel zel i interès que ha tingut als llargs anys de servei en la sanitat d’aquesta vila i la de Campins, que va annexa a aquest càrrec. Es convoca concurs per proveir la dita plaça (Sibina: Actas)
1930
Maig. Germinal, núm. 22
El dia 6 del mes passat va morir Josep Cardelús Giralt, “metge Municipal d’aquesta vila”, “després de penosa enfermetat”.
“Per les seves dots morals, i tracte afabilíssim s’havia captat innombrables simpaties. Havia sabut allunyar-se de tota mena de caires polítics, i manifestacions que no tinguessin relació amb el comès de la seva carrera. Una prova palesa de la alta consideració amb que el distingia tothom, fou la manifestació de veïns que assistí a l’acte de dol i funerals”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930) In Memoriam literal de l’època
“Altra vegada ens veiem forçats a agafar la ploma per a glossar un tema luctuós. Novament la Mort ens arrabassa un altre dilecte convilatà. Sembla que trobi plaer en emportar-se nostres millors homes, aquells que, ultra ésser els representants de l’intel·lectualitat celonina, eren homes de cor sencer, cavallers irreprotxables, amics del poble, al qual havien entregat lo millor de la seva vida: l’intel·ligència i la bondat del cor. Ens toca de debò plorar les pèrdues sufrides i sentir la desolació més progona, puix que els buids produïts ara, són ben difícils d’omplenar.
Francesc de P. Figueras, Miquel Draper i ara Josep Cardelús. Trilogia exquisida. Selectivitat Immillorable. Representació d’una època i d’uns homes que se’n van, que ens deixen, marcant la fi d una etapa de la vida celonina. Difícil és que la successiva -no en fem cap retret a ningú, però- sia tant gloriosa com aqueixa que ara fineix.
En Josep Cardelús i Giralt també ens ha abandonat. Una llarga malaltia feia temps que anava esllangint el seu organisme. Ell que tants n’havia gorit, ha sigut impotent per a posar remei saludable al seu mal, i cristianament, resignadament, ha fet entrega de la seva ànima al Creador.
Que reposi en pau i vetlli pels que ací quedem plorant-lo.
El “Senyor Cardelús” -el pronunciar aquest nom suggereix tol seguit en nostra ment la seva imatge bondadosa, aristocràtica, reposada, de mirada Intel·ligent i de parlar suau i aciençat- era el prototipus del convilatà pacífic, del catòlic fervent, de I’enamorat de la Ciència i de la seva professió que havia exercit com un apostolat. S’havia captat les simpaties dels grans, però més encara del humils que el veneraven.
De costums senzilles i austeres, era un enamorat de les plantes i les flors. El jardí de casa seva té fama d’ésser el més ben cuidat, tasca que realitzava ell mateix amb gran cura i amor.
Per dissort nostra no el podem anomenar fill de la vila, amb que si bé d’adopció de tothom se’I pot considerar com a tal, puix que aimava Sant Celoni i havia contribuït d’una manera poderosa el seu engrandiment.
En la seva joventut milità en el parlit carlista, en quin exèrcit figurà, assistint en nombrosos fets d’armes, on prodigava els seus humanitaris serveis.
No exercí mai cap càrrec polític.
Fou durant molts anys Metge de la Companyia del ferrocarril de M.S.A. També ostentà fins fa poc el títol d’Inspector Municipal de Sanitat. Ambdós càrrecs els desempenyava de manera humanitària i digna. Si bé cal fer notar que, donat el seu caràcter, no era pas possible que els exercís de manera distinta.
Per la seva remarcable bondat, no tenia enemics ni en el camp polític, car sempre fou moderat, respectuós i comprensiu.
Sant Celoni està de dol altre volta. Ho palesa així els innombrables pèsams que la família del finat reb í l’imponent gernació que assistí a l’acte de l’enterro i funeral. Segur que cada un dels que hi assistia, tenia en la seva consciència un deute d’agraiment devés aquell que havia conviscut amb nosaltres com si fos un germà, vetllant pel bé de tols, com el més amorós Pare.
La seva vídua, fills, germana, néts i demés parents, saben quant sinceres són les nostres paraules. Volem, però, remarcar el nostre sentiment profundíssim I el sincer condol per la pèrdua experimentada. Que Déu doni al seu fervorós creient, al recte ciutadà, al bondadós amic, l’etern descans ben merescut i la glòria explendorosa.”
<possible necrològica del setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930) Notes Biogràfiques literals de l’època
Josep Cardelús Giralt va néixer a la ciutat d’Olot el dia 1 d’agost de 1853, administrant-se-li les Aigües Baptismals a l’endemà mateix.
Cursà les primeres lletres a les Escoles Pies de la ciutat natal i es graduà de Batxiller el 6 de Septembre de 1869, als setze anys.
Durant aquests anys Cardelús i Giralt es dedicà al Comerç, junt amb altres tres germans més, en l’important establiment de Drogueria i Farmàcia que tenia establert el seu Pare, i allà aprengué el tracta carinyós i formà el seu caràcter actiu, franc i rioler que l’acompanyà fins els últims dies de la seva vida.
Pel motiu d’haver disposat el Govern que totes les farmàcies fossin regentades per Llicenciats en aquesta Ciència, Cardelús i Giralt ingressà a l’Universitat, igual que els altres tres germans, efectuant-hi dos cursos en la facultat de Farmàcia, i deixà aquest camí per a seguir en el camp de la Medicina, per la que tenia molta més afició, quedant comprès en el curs acadèmic de 1872 a 1877.
Mentre estudiava la carrera de Metge, entrà en “quintes”, i fou de la cèlebra de Castelar, però trobant-se en el dilema que creava la guerra civil, decidí ingressar en l’exèrcit carlista, i en la columna ambulant del Pirineu, serví en calitat de Practicant i Metge provisional, assistint en varis fets d’armes per la plana de Vic i alt Pirineu.
Cançat de les corrandes d’aventura de la Guerra civil i coincidint amb el final dels seus estudis de la carrera, assaijada pràcticament en campanya, es Llicencià el dia 8 de Gener de 1877, als vintitrés anys, decidint establir-se en la nostra vila el desembre del mateix any, instal·lat pri-merament en la casa del carrer Major coneguda per can Baltasar.
Arribat a la vila, jove i solter, es trobà que l’exercici de la carrera aquí imposava una pintoresca obligació, fruit de la rutina, car el Metge que ell suplia, Don Martí Riera i Porta també la practicava a l’igual que I’altre metge establert, d’atendre ademés dels malalts un saló de Barberia, on els comparets i els aconductats anaven a servir-se.
Semblant involucració no podia de cap manera plaure al jove Metge, qui, amb l’afany de treure’s una càrrega inútil del damunt i volent dignificar la professió que amb tant d’amor havia seguit, donà comiat a tots els clients del seu establiment, davant l’estupefacció general que creia que no visitaria a cap malalt no prestant-se a tant domèstics menesters com era el sosteniment d’una Barberia.
Malgrat i els mals averanys i fins la persistent cobdícia, ell seguí fent sa via que li facilità molta més atenció al seu humanitari càrrec i els malalts no sols no el deixaren sinó que davant de les seves sol·lícites atencions hi acudiren amb més gros nombre. Així donà mort al denigrant costum, imposant en avant la seva norma independent.
Es casà desseguida i tingué mitja dotzena de fills, entre els quals hi ha els nostres bons amics el Metge don Esteve Cardelús i son germà Josep. De les filles unes han près estat i constitueixen família apart, altra és Religiosa i altra viu en la casa paterna.
Prestà innombrables serveis en l’última peste colèrica, assistint nombrossos cassos, dels que salva molts d’ells i que li imposà la obligació d’aislar-se fins de sa família per evitar un possible contagi.
Diferentes vegades fou nomenat Metge titular de l’Ajuntament de la vila, càrrec que estava a mercè de les forces polítiques que turnaven, fins que ho fou en propietat i l’ha desempenyat durant molts i molts anys.
Assistí a varis Congressos de Medicina. A París, el 23 al 28 de Juliol de l’any 1900, durant l’Exposició Internacional, A Madrit, el 23 al 30 d’Abril de l’any 1903. A Lisboa, el 19 al 23 d’Abril de l’any 1906, i a Barcelona, el 16 al 22 d Octubre de 1910.
Perteneixia al Col·legi de Metges de Barcelona i tenia el número 114, entre els dos mil associats. També estava agregat al de Girona per raó de la seva naixença en aquella provincia i l’ésser la nostra població limítrof amb ella.
Durant molts anys exercí el càrrec de Metge de la Companyia de Ferrocarrils de M.S.A. en aquesta línia.
L’any 1928 celebrà les seves Noces d’Or professionals i també matrimonials.
El dia 21 d’abril de l’any 1929 es trobà sobtadament malalt i durant un any ha lluitat entre la vida i la mort. Uns dies després del començament de la malaltia el seu bon amic el Rev. Francesc de P. Figueras (q.e.p.d.), li portà processionalment i sota Tàlem, com a Membre de la Junta de Minerva de la parròquia Arxiprestal, el Sant Viàtic, auxiliant-lo cristianament i preparant-lo a una Bona Mort que fou el dia 6 d Abril de 1930.
El dia 7 del corrent es celebrà el seu enterrament i funeral, constituint aquests pietosos actes una imponent manifestació de dol.
Al despedir l’enterro en el lloc acostumat, el Reverent Dr. Manuel Forn. Ecònom-Arxiprest que presidia el dol feu un sentit parlament que commogué als concurrents de tant cristiana ceremònia.
Descansi en pau el cristià convilatà.
<biografia publicada probablement al setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
13/10/18 SISENA CARDELUSSADA A OLOT
Dissabte dia 13 d’octubre va tenir lloc a Olot la sisena trobada de la família Cardelús. Aquest any es commemoren els 25 anys de la primera trobada que es va fer a La Cot, que va comptar amb 180 familiars.
La tasca d’investigació que va dur a terme l’Alfons Cardelús va ser tan important i el resultat és tan complet que els familiars, poc després de la seva mort, varen voler plasmar tota la seva feina en un llibre. Per aquest motiu s’ha editat el llibre Els Cardelús on s’hi condensa tota la labor de l’Alfons Cardelús. A part d’explicar la història del cognom i la història de la família, conté l’arbre genealògic que comprèn els darrers sis segles i disset generacions, separades per branques i sub-branques i referenciades i ordenades alfabèticament. Així mateix, s’hi poden trobar les fotografies de les diferents reunions familiars que s’han fet des de l’any 1993, i també fotografies de la família de l’Alfons Cardelús.
Aquest any, la trobada va reunir gairebé un centenar de persones. Després d’una missa pels difunts de la família van fer un dinar de germanor en un conegut restaurant olotí. Va venir gent dels llocs més sorprenents, com ara el Brasil, ja que uns avantpassats Cardelús hi vàren emigrar en el segle XIX i fa pocs anys vam poder conèixer els seus descendents. A part dels familiars del Brasil, va venir gent de Menorca, Madrid, Màlaga, Barcelona, Suècia, Itàlia, i més. Després del dinar es va fer la presentació del llibre, que es va repartir entre els assistents com a record i homenatge a l’Alfons Cardelús. Entre els assistents hi havia la seva vídua, Maria de Balle i Campassol. Un dels seus fills va glossar tota la feina feta pel seu pare Alfons.
Aquestes reunions familiars ja tenen una tradició i tots els assistents hi van amb la il·lusió de retrobar-se amb membres de la família que no han vist des de fa temps.
Per tal de poder difondre la ingent investigació genealógica duta a terme pel seu artífex i poder mantenir actualitzat l’esmentat arbre, s’ha creat la pàgina web, www.cardelús.com, on es poden trobar totes les dades i notícies rellevants.
16/02/18 LA SISENA CARDELUSSADA ES POSA EN MARXA
Aprofitant el 25è aniversari de la primera Cardelussada comencem a planificar la sisena pel dia 13 d’Octubre a Olot.
Procurarem tenir a punt el llibre amb el treball de l’Alfons per poder repartir-lo durant la trobada.
17/07/17 LA PÀGINA WEB DELS CARDELÚS JA ÉS UNA REALITAT
Tot el treball de l’Alfons Cardelús Barcons (Barcelona 1923 – Barcelona 2016) ja el podeu trobar a la pàgina web dels Cardelús www.cardelus.com
24/05/17 ARTURO CARDELÚS, AUTOR DE LA MÚSICA DE “IN A HEARTBEAT”
Arturo, resident a Los Angeles, és l’autor de la música d’aquest curt d’animació de gran éxit.
Aquest música s’ha fet viral a Youtube, escolta-la.
24/03/17 EL LLEGAT DE L’ALFONS
Ens reunim a Barcelona varis membres de la família dels Cardelús per analitzar la publicació del treball de l’Alfons. Som Marita de Balle, Carles Cardelús, Carles Fàbregas, Francesc Oró, Marcelo Peixoto, Jordi Sallent i Miquel Amat. Poc després s’afegiran al grup Esteve Cardelús i Màrius Fàbrega.
Acordem començar a treballar per tal de publicar un llibre, fer una pàgina web i posar l’arbre dels Cardelús a MyHeritage.
19/07/03 TROBADA DELS CARDELUS A OLOT Notícia a la revista La Comarca de 23 d’Octubre de 2003
Després de 10 anys de la primera trobada, duta a terme per l’octubre de 1993, els qui porten el cognom Cardelús van tornar-se a trobar dissabte passat, a Olot, coincidint amb el dia de Sant Lluc. Es digué una missa al santuari de la Mare de Déu del Tura, patrona d’Olot, que va ser oficiada per un sacerdot de la nissaga Cardelús i que s’aplicà als difunts de la família. En acabar-se l’ofici religiós, en el qual tingueren especial participació els més petits, es cantà la Salve i els goigs de la Mare de Déu del Tura i es feu després el besamans a la imatge mariana, al cambril.
Entre els 150 assistents a aquesta trobada, n’hi havia de Màlaga, Madrid, Menorca i Suècia. Hi ha constància de persones amb el cognom Cardelús amb residència al Canadà, Uruguai, Argentina, Itàlia i els EUA. Les investigacions realitzades indiquen que totes les persones que porten aquest cognom, són de la mateixa sang de manera que tots són familiars entre sí. Es calcula que actualment hi ha unes 500 persones d’aquesta família, la primera documentació de la qual és del segle XV. Els seus components s’han decantat, en gran part, per exercir professions d’advocat, metge i farmacèutic i encara hi ha a Olot una branca dels Cardelús que té una farmàcia al passeig Barcelona.
En un restaurant de la ciutat va fer-se el dinar comunitari, durant el qual hi hagué un agradable i interessant col·loqui. Havent dinat, i abans de donar per acabada la trobada, un dels membres de la família, Alfons Cardelús i Barcons, qui més ha investigat sobre la nissaga i n’ha fet l’arbre genealògic, va explicar els orígens de la família i les seves incidències més destacades.
CURIOSITATS DE LA BASE DE DADES DELS CARDELUS
No és possible fer una estadística rigurosa amb totes les persones que conformen la base de dades dels Cardelús ja que la informació no és completa. En tot cas, sí que com a curiositat, podem veure alguns gràfics interessants que s’adjunten a continuació.
10/10/93 TROBADA DELS CARDELUS A SANTA PAU
Cent vuitanta persones, provinents de tot Catalunya, Madrid, Màlaga, Menorca i Suècia, varen participar el diumenge 10/10/1993 a Santa Pau en la primera trobada de gent que porta el cognom Cardelús.
La iniciativa va significar el retrobament de molts familiars que no es veien des de fa molts anys, i fins i tot el primer contacte entre alguns que ni tan sols es coneixien.
La festa va començar amb una missa a l’ermita de Sant Miquel Sacot i va seguir amb un àpat al restaurant can Xel. Alfons Cardelús, que està investigant l’arbre genealògic de la família, va presentar als participants part dels seus descobriments.
02/06/07 TERCERA CARDELUSSADA A AGEN I BEAUVILLE
Els dies 2,3 i 4 de Juny prop de seixanta representants de la família vàren visitar la ciutat d’Agen i el poble de Beauville d’on són originaris els Cardelús.
Els assistents vàren tenir ocasió de veure el castell de Cardelús, residència dels Senyors de Cardelus, feudataris del Baró de Bosvila.
EL RETORN DELS CARDELÚS Alfons Cardelús Barcons, Juny de 2007
Aquest treball va ser traduït al francès per Mme. Anne Rapin i publicat amb gairebé un any de retard a la “Revue d’histoire de Lot-et-Garonne et d’ancien Agenois” (Avril-Juin 2008), amb omissió dels dos últims paràgrafs del punt 8 i de la totalitat del 9 per raons d’espai.
1- Presentació
Els dies 2, 3 i 4 d’aquest últim juny van passejar pels carrers d’aquesta ciutat d’Agen un grup de 56 espanyols i andorrans, desplaçats en autocar i cotxes particulars des d’Olot, Girona, el Principat d’Andorra, Barcelona i el seu entorn, Màlaga i Madrid, a fi de connectar, després de cinc segles, amb la terra dels seus ancestres: el País de Serres i el Quercy Blanc. Representaven una sola família, ja que tots descendeixen de Bernat de Cardelús, un occità que va emigrar a Espanya a principis del segle XVI procedent d’Unzent, bisbat de Pamiers, a l’Ariège, fill d’un altre Bernat. Es va establir a Olot (província de Girona) i allí va fundar una família tan prolífica i oberta d’horitzons que avui consta d’uns 500 membres, escampats principalment per Catalunya. A partir del segle XX, però, es van escampar també per la resta d’Espanya, Amèrica (del Nord i del Sud), Andorra i Suècia. Contrastant amb aquesta multiplicació dels Cardelús espanyols, es dona la circumstància que a França han gairebé desaparegut, i només queda un F.L. de Cardelús i uns pocs Bonnefont-de-Cardelús i Lagarde-de-Cardelús. El president de l’Acadèmia de Ciències, Lletres i Arts d’Agen, l’abbé Mateu, em va demanar que, com a membre, escrivís unes notes per aquesta “Revue” destinades a explicar com s’ha arribat a la conclusió que l’origen del nostre cognom i la nostra família es troba en l’actual cantó de Beauville (l’antiga Bovisvilla) o al veí Quercy-Blanc. I també quin ha estat el mètode utilitzat per plasmar una genealogia que abasta, encara que amb grans solucions de continuïtat, des del segle II de l’era cristiana fins als nostres dies, per conèixer a tots els seus actuals membres, i per convencer-ne 56 a participar en aquesta expedició evocadora del bressol dels nostres més remots avantpassats coneguts.
2 – Perseverança investigadora
Aconseguir aquests objectius no suposa una tasca extraordinària, sinó el lògic efecte d’una activitat perseverant desenvolupada durant anys i concentrada a recollir i relacionar totes les dades que podien conduir a saber qui eren els nostres avantpassats i d’on procedíem. El meu pare evocava amb freqüència l’adagi català: “no sempre el que sembra, cull, però el que no sembra, segur que no cull!”) Van ajudar molt a obtenir aquest resultat cinc venturoses circumstàncies:
a) La singularitat del cognom Cardelús i la conservació de la seva grafia al llarg de tants segles (amb només lleugeres alteracions, que no van aconseguir arrelar: Kardelus, Cardalús, Cardeluz).
b) El fet històric que l’actual Occitània ha estat el país que més fidelment ha conservat l’antroponímia i la toponímia romanes, malgrat les vicissituds històriques.
c) La circumstància insòlita que des del 1936 al 1939 els republicans espanyols, per excepció, no van cremar els registres parroquials d’Olot, a diferència del que van fer amb gairebé tots els eclesiàstics i civils de Catalunya —a Espanya, la república ha estat sempre sinònim de caos—. Gràcies a aquesta excepció, aquesta parròquia segueix albergant un complet conjunt de llibres sacramentals de baptismes (des de 1503), matrimonis (des de 1607), òbits (des de 1625), confirmacions (des 1671) i pàrvuls (des de 1735). A part dels llibres de comptes, de funeràries, testaments i confraries, que completen els anteriors. I també els antics i rics protocols que es conserven a l’arxiu notarial de la comarca (la Garrotxa).
d) L’extinció de l’oprobiós règim de Franco i la subsegüent restauració de la monarquia (1975), que ens va conduir al ràpid restabliment de les llibertats per a tots els espanyols, entre elles, la d’accés, sense traves, als arxius notarials.
e) La paciència de la meva dona, Maria de Balle Campassol, que en períodes de vacances ha suportat durant anys els meus tancaments, matí i tarda, a l’acollidor arxiu parroquial d’Olot, col·leccionant dades, a més de col·laborar amb mi en els arxius departamentals d’Agen, llegint i copiant a mà i fotografiant passatges de llibres d’interès genealògic.
3 – Inici de la investigació i confecció de l’arbre genealògic
Quan es va despertar l’afany per conèixer al detall la història de la nostra família? Doncs amb ocasió del banquet-homenatge que els nebots vam oferir al nostre oncle Miguel Cardelús Carrera, catedràtic emèrit de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, al restaurant La Donzella de la Costa de Badalona, per commemorar el seu norantè aniversari, el 1980. Allà va sorgir la “maquiavèl·lica” idea d’encomanar a l’autor d’aquestes línies la tasca de confeccionar l’arbre genealògic de la família, tot i no disposar de temps per raó de fortes càrregues professionals i familiars. No obstant això, no em vaig atrevir a negar-m’hi; potser perquè, en el fons, em sentia atret pel repte. Només vaig posar com a condició per a acceptar que no se’m posés termini, ja que tan sols podria dedicar-me al tema en períodes de vacances. Vaig posar fil a l’agulla a Olot, fonamentalment; però també de manera puntual en altres moltes poblacions catalanes. Allà vaig passar així mateix diverses hores prenent dades dels respectius llibres parroquials i municipals (on no havien estat destruïts). Això m’ha permès a poc a poc confeccionar un arbre genealògic que abasta des del naixement a l’any 1539 de la primera filla d’aquell Bernat Cardelús vingut de França fins a la totalitat dels Cardelús dels nostres dies. Tinc aquests 5 segles pràcticament complets. Bernat Cardelús era transportista, igual que els seus cosins Bartomeu, Pere i Arnau, oriünds els tres de Pamiers (Ariège també). Cal sospitar que els quatre formaven companyia per al transport interpirinenc de mercaderies, cosa que propiciava una gran mobilitat. Bartomeu i Pere s’aveïnaren a Olot; però els seus plançons van desaparèixer al cap de pocs anys. En canvi, Arnau s’arrelà a Ridaura (població propera a Olot) i els seus descendents van viure allà fins que van quedar sense successió. Tots excepte un, que es va casar amb la pubilla Bagó i, per tant, els fills d’aquest matrimoni van anteposar el cognom de la mare al del pare (segons costum d’aquella època quan la mare era pubilla); amb la qual cosa els seus actuals plançons ja no porten el cognom Cardelús. Només els descendents de Bernat Cardelús han conservat el cognom fins als nostres dies: de pares a fills i per línia masculina. Només hi va haver dues excepcions. Una, l’encapçalada a finals del segle XVI per Jeroni Cardelús Ridaura, que va fixar la seva residència a Calonge (població gironina costanera) i va anteposar el seu segon cognom al primer, així que la seva descendència es diu Ridaura. L’altra excepció es va produir involuntàriament a conseqüència que el nostre últim patriarca, el Dr. en Farmàcia Joan Cardelús Dalfó, va deixar una sola filla, l’actual pubilla i farmacèutica, Carme Cardelús Busquets, que continua com a titular de la llegendària Farmàcia Cardelús d’Olot. Està casada amb l’investigador biomèdic Jeróni Jurado Campos i els seus fills porten, per tant, el cognom Cardelús com a segon, i deixen de portar-lo els néts. Durant la confecció de l’arbre genealògic, Mario Fàbrega Cardelús i l’autor d’aquestes línies no descuidàrem mantenir i enfortir els vincles familiars. Per aquest fi vam organitzar dues trobades a Olot: una, el 1993 i una altra, el 2003. A aquestes “Cardelussades” van acudir-hi 180 familiars la primera vegada i 150, la segona. No és estrany, doncs, que en convocar la tercera trobada, en aquesta ocasió a Beauville, s’apuntessin a l’expedició 56 persones, davant dels al·licients de conèixer el bressol de la família i de visitar una ciutat com Agen i uns paratges com els del país de Serres i del Quercy-Blanc. La trobada es va realitzar precisament el dia 3 de juny (que enguany coincideix amb la festa religiosa de la Santíssima Trinitat, al voltant de la qual la Baronessa de Bovila, Senyora Bernarda de Cardelús, en el seu testament de 1395, va instaurar una missa anual per les ànimes de tots els Cardelús). Vull deixar testimoni que per a tots els expedicionaris el que vam veure va superar amb escreix tot el que vam anunciar. Els va encantar la neta, ordenada i senyorial ciutat d’Agen i les seves delicioses prunes; la bellesa dels paisatges i els monuments civils i eclesiàstics del país de Serres i el Quercy-Blanc. Però, sobretot, els van encantar la gran hospitalitat i la viva simpatia dels seus habitants, reveladors, per la seva espontaneïtat, que, efectivament, els Cardelús de l’altre costat dels Pirineus som oriünds, i amb molta honra, d’aquestes comarques. Quant a l’arbre genealògic, vaig acabar i vaig lliurar l’any 2000 la part que abasta des del 1847 fins al 2000. La part anterior, és a dir, la que comprèn des de Bernat Cardelús i la seva esposa Joana (pares d’aquell Bernat que a principi del segle XVI va emigrar a Espanya des d’Unzent), fins a l’indicat any 1847, està pràcticament enllestida, però he demorat seu lliurament perquè se’m resisteixen alguns extrems puntuals relatius a la segura filiació d’uns pocs membres de la família.
4 – Origen y significat de la paraula “Cardelús”
Sembla que al principi “Cardelús” era només un sobrenom, àlies o malnom, que més tard va passar a ser cognom de família. Si partim de la idea que es tracta d’una expressió llatina, les que més se li aproximen en el sentit de constituir el seu antecedent són cardus i carduelis. La primera és el nom d’una flor herbàcia espinosa (la carda occitana, igual al francès chardon), mentre que la segona és la pròpia d’un conegut ocell canor (la cardenilha o cardina occitana; anomenada en francès chardonneret). Un i altre vocables estan estretament vinculats, ja que Linneo, en la seva classificació ornitològica, va confirmar per a aquest ocell el nom de carduelis carduelis, precisament perquè s’alimenta amb preferència de llavors de cardus. Doncs bé: si “Cardelús” va ser un sobrenom o àlies romà vingut de cardus, equivaldria a “persona aspra o brusca”; mes si ve de carduelis, tindria el significat oposat, ja que la cardina és un simpàtic ocell que suporta viure engabiat i alegra les llars amb els seus refilets. Deixo al lector que esculli entre aquestes dues interpretacions, en el benentès que possiblement cap d’elles sigui l’encertada. L’indubtable és que el cognom apareix documentat per primera vegada a l’Àfrica Romana (segle II), epigrafiat en dues tombes paganes del cementiri de Lambaese (situat als voltants de l’actual ciutat de Tezzut-Lambese, a l’antiga Numídia Militiana (Algèria). Després, sengles documents eclesiàstics (segles V i VI) esmenten dos bisbes Cardelús, un de Lamiggiga (any 484, també a la Numidia Militiana) i l’altre oriünd de l’illa de Sicília. Després, a Mactaris (actual Maktar, Tunísia) es troba al segle VI o VII (període bizantí) una placa epigrafiada relativa a un nou sacerdot de ritu romà anomenat Cardelús (nom que els experts qualifiquen d’inusitat en aquella regió).
5 – On és el bressol dels Cardelús?
Les dades més reveladores del lloc d’on procedim són les que figuren en la primera de les dues esmentades tombes de Lambaese, un cop confrontades amb les que apareixen en una tercera situada al seu costat; malgrat que en la darrera s’hi eludeix esmentar la paraula Cardelús. Però sobre aquestes dues tombes contigües, prefereixo reproduir el que va dictaminar la doctora Isabel Rodà, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en l’informe que li vaig encarregar l’any 2001: Tradueix la inscripció epigràfica de la primera d’aquestes tombes (desxifrada en les seves abreviatures) així: “als Déus Manes, per Claudia Cardela; Claudi el Gàlic, genet de la Legió, va fer (aquest monument funerari) per a la seva germana estimada”. Al costat mateix, però construïda després, òbviament, hi ha la tomba del generós germà Lucio Claudio que, completant l’anterior, diu (amb el pertinent aclariment de les abreviatures): “Als Déus Manes de Lucio Claudio, el Gàlic, genet de la Legió III Augusta, a la qual va servir com a militar durant 24 anys. Aquí jau.” És a dir que Lucio Claudio Cardelús, oriünd de la Gàl·lia Narbonense, es va allistar a la Legió III Augusta, com guerrer de cavalleria, servint durant 24 anys en aquesta Legió Romana, conqueridora de la numídica Militiana (part de l’actual Algèria). Finalment, es va acantonar a Lambaese, capital d’aquesta regió. Lucio va viure en aquella població amb la seva estimada germana Clàudia Cardelús, almenys, que el va premorir i a qui va enterrar a la tomba que va erigir en la seva memoria. Ell va morir després, havent-se construït una altra tomba bessona al seu costat. Convé ressaltar que era costum romà principalment entre els militars (seguida per Lucio Claudio) la de no identificar-se pel cognom familiar (aquí, Cardelús), sinó pel sobrenom o àlies (aquí, “el Gàlic”). I gairebé asseguraria que, en el nostre cas, Lucio Claudio va seguir aquest costum amb una segona intenció: posar en relleu que ell no era ciutadà romà, mes sí oriünd de la proconsular Gàl·lia Narbonense, integrada ja plena i pacíficament en l’Imperi Romà, és per això que en aquest li deien també “província nostra”. Ara bé, si els Cardelús d’Àfrica van viure-hi en el transcurs de la dominació romana i durant el gairebé segle i mig de la bizantina, però no eren africans, sinó oriünds de la Gàl·lia Narbonense… ¿de quina part en provindrien? Aquesta és la qüestió que he trigat molts anys a resoldre.
6 – Indagacions infructuoses
Les variades investigacions que realitzem a la meitat oriental del Sud de França (l’antiga Gàl·lia Narbonense, és a dir l’actual Occitània oriental), van resultar totes infructuoses. Segons el que s’ha relatat anteriorment, sabíem que a finals del segle XV almenys, els nostres més remots avantpassats coneguts vivien a l’Ariège; que posteriorment hi va haver un Alberto-Carlos Cardelús, que va ser professor de la Facultat de Medicina de Montpeller durant els anys 1650-1658, segons assegurà un col·laborador de la revista Le Miroir de l’Histoire; i que l’any 1860 hi va haver qui va conèixer una família Cardelús a Beziers. Però la veritat és que ni a Unzent, ni a Saverdun, ni a Pamiers vaig obtenir la més mínima dada que es referís als Cardelús, perquè en cruentes guerres, especialment en la dels Hugonots, es van incendiar esglésies i papers, i els pocs documents que es van poder salvar de la crema estan dipositats a l’arxiu departamental de Foix, on tampoc trobem res del nostre interès. Respecte al professor de medicina, diversos Cardelús vam viatjar a Montpeller buscant-ne antecedents al prestigiós arxiu de la seva universitat. Dissortadament, no en vam trobar rastre, de manera que vam haver de conformar-nos amb la pista negativa que ens havia donat l’al·ludit col·laborador de Le Miroir: aquell Cardelús, Professor de la Facultat de Medicina, passats els 9 anys de fer-hi classes, “va marxar al seu país”. Dada reveladora que el seu país era a la part oriental de la Gàl·lia Narbonense. Pel que fa a la família Cardelús que el 1860 vivia a Beziers, encara no hem tingut ocasió de traslladar-nos-hi per iniciar investigacions.
7 – Notícia anecdòtica reveladora
No obstant això, no defallim i continuem buscant, fins que la sort se’ns va mostrar propícia per mitjà de la informàtica. En efecte, l’any 2004 va aparèixer penjada a internet l’anècdota històrica del segle XVIII “Le Voleur récidiviste”, recollida per M. Claude Laporte. Hi figura el passatge següent: «À sa sortie (de la prison), ce mauvais sujet passa alors au service de M. De-Bonnefont-de-Cardelús, Châtelain dans la commune de Saint-Martin-de-Beauville, chez qui hélas, il continua ses vols.» Simultàniament, Mario Fàbrega Cardelús, advocat i Cònsol de França a Figueres, va aconseguir del Cabinet Généalogique des Pyrénées una llista dels francesos que es deien Cardelús de segon cognom. Eren només els Bonnefont-de-Cardelús i els Lagarde-de-Cardelús. Els vaig escriure a tots i només em va contestar la segona família, els quals, molt amablement, em van facilitar informació i un mapa topogràfic en el qual figurava la situació exacta de l’al·ludit castell. Aprofitant que un membre femení d’aquella família es desplaçava a Agen, la meva dona i jo, per primera vegada, ens vam traslladar també a aquesta ciutat i ens vam entrevistar amb aquesta senyora. Allà, ens va donar notícies de la família d’èpoques recents i ens va introduir en els arxius departamentals d’Agen. En aquests arxius (correctament atesos pels seus competents funcionaris) vam iniciar les investigacions per mitjà de llibres i documents interessantíssims. Hem organitzat a Agen els desplaçaments al País de Serres i al Quercy-Blanc, així que hem convertit aquesta urbs en el quarter general de les nostres fins ara cinc visites a l’Agenais. Vam intimar amb la família Benech (Sant-Martin-de-Beauville), amb el seu cosí el Sr. Claude Laporte (Sant-Martin), amb els sol·lícits Alcalde i funcionaris de la Comuna de Sant-Martin-de-Beauville, amb M. Quesseveur , un simpàtic llibreter vocacional (d’Agen), amb el culte matrimoni Timbeau-Rapin (també d’Agen, que parla català i castellà) i, finalment, amb l’Acadèmie de Sciences, Lettres et Arts (concretament, amb el seu actiu president, l’abbé Mateu).
8 – Conclusiones versemblants
Al principi, vam creure que el nostre origen es trobava en la família noble de Cardelús, que era titular del castell i senyoriu de Cardelús, de la que descendíem com fadristerns. No obstant això, avançades les nostres investigacions, vam trobar el llibre “Beauville, la bastide oubliée”, de Madame Guary, 1993. A la pàgina 72 hi trobem la recensió del testament atorgat el maig de 1395 per la baronessa de Bovila, la Senyora Bernarda de Cardelús. Vam veure-hi que va dotar econòmicament el capellà de l’església de Sant Pau (situada al costat del seu castell) perquè digués cada any una missa, tres dies després de la festa de la Trinitat, en sufragi de tots els Cardelús. L’antiguitat d’aquest testament, el fet que la testadora s’apellidés Cardelús i el seu generós record religiós per a tots els de la seva família, ens revelen que:
a) Els Cardelús procedim tots d’una família molt antiga d’aquesta regió, que va ser titular de la Baronia de Beauville; fins i tot pertanyien a aquesta família aquells Senyors de Cardelús propietaris del castell d’aquest últim nom com a feudataris d’aquesta Baronia, i gentilhomes seus.
b) La circumstància que a l’Edat Mitjana aquest cognom (Cardelús) no s’esmentés amb freqüència en la documentació de l’època és atribuïble al fet que el títol nobiliari que ostentaven els seus fills (de Bovila), enfosquia i reemplaçava el nom de família (Cardelús). Això no va succeir amb els Senyors de Cardelús del castell d’aquest nom. Veiem que, encara que l’última Senyora titular es va casar amb un De Bonafont, com que no tenia un títol rellevant, els seus descendents van unir els dos cognoms amb un guió, conservant unificats De-Bonafont-de-Cardelús, de tal manera que es va denominar així i, de vegades, tan sols De Cardelús.
c) La successió femenina en la titularitat de la Baronia, per dues vegades almenys, va donar lloc al fet que els posseïdors del títol adoptessin els cognoms dels seus pares respectius ja que eren primogènits.
d) En definitiva, no és exagerat deduir que, si l’any 1012 ja existia el famós Arnau de Cardelús, Bisbe d’Agen i instaurador de la prestigiosa moneda “arnaldesa”; si l’any 1049 hi va haver un Matfred de Cardelús, Abbé Benedictí de San Marino, i si des de segles la família Cardelús va tenir gran nombre de plançons i propietats escampats pel país de Serres i el Quercy-Blanc; bé va poder pertànyer a la mateixa família una persona més. Parlem d’aquell genet guerrer que, emparat en la fama que gaudia entre els romans la cavalleria gascona, 800 anys abans es va allistar a la Legió III Augusta, va servir-hi durant 24 anys a l’Àfrica Romana , va fundar-hi una família i va morir a Lambaese (capital de la Numidia Militiana). I més versemblant és encara que Bernat Cardelús, pare d’aquell Bernat emigrant a Espanya, juntament amb els seus cosins carnals, tots habitants del Comtat de Foix a finals del segle XV, fossin fadristerns de la mateixa família Cardelús de Bovila, més quan no hi ha indicis d’arrelament del cognom Cardelús a cap altra regió de l’Imperi Romà. Sens dubte pertanyents al mateix tronc, he detectat fins al moment a la França del segle XX diversos De Cardelús de primer cognom: Mme M. Lluïsa de Cardelús, que va escriure el 1901 un llibre de poesies místiques titulat La Lyre et la Croix, i M. Roger de Cardelús, autor de les novel·les històriques Mémoires d’un Guerrier de Vercingétorix (el 1971), L’Aquarium chinois (el 1972) i Sous le signe cathare (el 1977). En aquesta última, l’autor es mostra molt coneixedor de l’entorn físic del Castell de Cardelús. Del present segle, només tenim una referència de M. F-L de Cardelús, pel que sembla, cantant, amb qui no ens hem posat en contacte.
9 – Agraïments
No vull acabar aquestes notes sense expressar, abans de res i en nom dels meus familiars, la meva gratitud al Sr. Tinent d’Alcalde de Cultura d’Agen per la seva amabilitat en traslladar-se a l’hotel Ibis per donar-nos la benvinguda i obsequiar, per encàrrec de l’Alcalde de la ciutat, el Sr. le Dr. Alain Veyret, amb l’interessant llibre “Terre Fertile de la Jove Chambre Économique d’Agen”, que descriu les riqueses de tot ordre que caracteritzen el departament de Lot-et-Garonne. Lamento no haver coincidit personalment amb ell quan ens va visitar. Amb igual gratitud col·lectiva em manifesto respecte a la Sra. Alcaldessa de Beauville, Annie Reimherr, qui va venir cortesament a saludar-nos al Castell quan l’estàvem visitant, i ens va dirigir unes sentides paraules de salutació. Així com pel que fa als propietaris dels Castells de Beauville i de Cardelús, Srs. Bernard Hoquetis i Terence Shrimpton, respectivament, tots dos admirablement compromesos a rehabilitar-los, que ens van acollir amb tanta amabilitat, i van satisfer el nostre interès a conèixer interiorment aquests castells. Sense oblidar el P. Antoine Tran Quoc Tuan, qui, a l’església de Laroque-Timbaut va dir la missa familiar instaurada per la nostra Bernarda de Cardelús en 1395, que nosaltres vam restablir, celebrant al mateix temps una solemne i concorreguda festa de comunió d’àmbit comarcal a causa de la impossibilitat física que el mateix P. Antoine pogués dir la nostra missa simultàniament a l’església de Sant-Jacques de Beauville, com en un principi s’havia projectat.
10 – Observació final
No sóc un expert de les “arts” genealògiques, tan sols un simple aficionat. Per això prego a l’amable i sofert lector de les anteriors notes que disculpi els errors que hagi pogut cometre en el meu atreviment, i el convido vivament al fet que, si disposa de qualsevol dada o document que pugui ajudar-me a rectificar, completar o ampliar el que he dit , no dubti a comunicar-m’ho a través de l’Acadèmia o d’aquesta Revue, amb la seguretat que es farà creditor de l’agraïment de la meva família en general i meu en particular.
Alfons Cardelús Barcons Barcelona, juliol de 2007
02/05/09 QUARTA CARDELUSSADA A OLOT
El dia 2 de Maig de 2009 es va celebrar a Olot la quarta Cardelussada. En aquesta ocasió es va fer un merescut homenatge a Mª Angels Busquets i a Isabel Aranda, les més ancianes de la nostra família.
Es va celebrar una missa a l’església del Tura i vàrem escoltar unes peces de piano de François Lagarde de Cardelus.
Paraules d’Alfons Cardelús en motiu de la quarta Cardelussada.
Queridos familiares Cardelús:
En el siglo II de la Era Cristiana, el occitano Lucius Caius Cardelús erigió una tumba destinada exclusivamente a dar cobijo a los restos de una mujer, su “queridísima hermana Claudia Cardelús”, según reza la piedra esculpida. Con ello, daba testimonio de respeto a la condición femenina, que luego ensalzaron los trobadores medievales de Occitania, la región que más ha conservado el espíritu de la cultura romana, espíritu del que todos nosotros nos podemos considerar herederos por sangre. Yo, por lo menos, me creo de mentalidad romana, entusiasta del arte románico, e incluso algo romántico.
En el año 1395, otra mujer de nuestra estirpe, la Baronesa de Bovila, Bernarda de Cardelús, mostró su activa preocupación por la salud espiritual de la familia al instituir y dotar la celebración de una misa anual en favor de las almas de todos los Cardelús, institución y dotación que restablecimos hace exactamente dos años, con ocasión de nuestra excursión a las tierras occitanas donde se hallan nuestras raíces; misa anual que ya se celebró en 2008 en Bovila y que, Dios mediante, se oficiará en el presente año, probablemente el 7 de junio, domingo en el que este año cae la fiesta movible de la Santísima Trinidad o, caso de no ser posible, un domingo próximo al citado.
Siguiendo, pues, la pauta marcada por la tradición familiar, creímos pertinente promover esta 4ª Cardelussada para celebrar los aniversarios entrañables de dos mujeres de la familia: Angeles Busquets Ferran e Isabel Aranda Román, viudas respectivas de los hermanos farmacéuticos difuntos Juan y Carlos Cardelús Dalfó, el primero de ellos nuestro último patriarca. Las homenajeadas cumplen, respectivamente, 100 y 98 años de edad, longevidades a las que no había llegado hasta ahora ningún Cardelús conocido.
Ciertamente, no son Cardelús de nacimiento: adquirieron esta condición por causa de matrimonio con sendos Cardelús. Pero, a semejanza de la inmensa mayoría de las nueras i yernos de la familia, se fusionaron con ella de corazón, compenetrándose en seguida con las convicciones y anhelos familiares y mostrándose, a veces, más entusiastas de la familia Cardelús que sus propios miembros. Fueron magníficas colaboradoras de sus maridos en el ejercicio de la noble profesión de farmacéutico, que tan eficazmente vela por la salud de los ciudadanos.
Ángeles y Juan aportaron a la familia una única hija, Carmen, la actual “pubilla” Cardelús, que tan tradicionalmente sabe desempeñar el generoso espíritu de la institución catalana del “hereuatge” o “pubillatge”. Isabel y Carlos enriquecieron el árbol genealógico de la familia nada menos que con siete nuevos miembros, los 6 sobrevivientes de los cuales nos honran con sus actuaciones (de las que no es un ejemplo menor, el magnífico film de nuestra excursión a Occitania).
En suma, tanto Ángeles como Isabel son merecedoras de que les demos el calificativo de “queridísimas”, al igual que “Lucius Caius” dió a su hermana “Claudia Cardelús” en el siglo II; así como que les rindamos en este acto la expresión de nuestra gratitud y admiración, y les expresemos nuestros fervientes deseos de que no les agobien los naturales achaques de la vejez, y de que, si Dios quiere, nos puedan acompañar todavía durante muchos años en el camino de la vida.
Partitures per piano del nostre parent occità François Lagarde de Cardelús.
Ment preclara
ALFONS CARDELÚS BARCONS (1921-2016) Jurista
Només una xafogor intensa, com la d’aquests darrers dies, podia endur-se el senyor Alfons Cardelús Barcons; la vitalitat en persona, ment preclara, jurista sòlid i treballador infatigable. Tothom que l’ha conegut podrà convenir en la seva impertorbable integritat. Home de profunda i pregonament reconeguda convicció catòlica ¬mai va defugir la seva arrelada i compromesa fe¬, va saber transmetre sempre missatges encoratjadors davant qualsevol mena d’adversitat, missatges fonamentats en una sòlida i admirable formació jurídica que no va abandonar mai i, tot i la seva edat avançada i la motorització normativa, no va deixar mai de conrear acuradament fins al final. Semel heres semper heres, deia la regla romana -tot i que hi ha qui diu que aquesta formulació és molt posterior-; en el cas del Sr. Cardelús, crec que la regla s’ha d’interpretar així: bon jurista, jurista per sempre.
Vaig tenir el goig i la fortuna de conèixer el Sr. Cardelús a finals de l’hivern de l’any 1986, a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Des del primer dia -1 de març de 1986, dissabte plujós- em vaig adonar que havia trobat un nou mestre que continuaria la formidable tasca pedagògica del Dr. Alejandro Nieto García, que tan pacientment com profusament m’havia instruït en les proceloses aigües del dret públic a meitats dels anys 70 a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El Sr. Cardelús ho sabia tot! El text de les normes, per descomptat; però també el dels innombrables avantprojectes i projectes -amb noms, cognoms i anècdotes incloses- que l’havien precedit. Tot aquest immens coneixement personal el Sr. Cardelús, intel·ligentment i lluny de protagonismes estèrils, va saber diluir-lo en la magnífica tasca que, de manera incessant i periòdica, duia a terme la comissió d’Assumptes Fiscals de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, de la qual va ésser secretari i assessor tècnic fins la seva jubilació l’any 1988. Aquesta laboriosa comissió -presidida per persones tan excel·lents i de reconegut prestigi com el Sr. Ricard Fornesa i Ribó i el Sr. Ricard Piquè i Batlle¬ va promoure, per assenyat suggeriment del Sr. Cardelús, la impugnació de diversos i transcendents reglaments fiscals, en particular, el de l’impost sobre successions i donacions de 1987, impugnacions ateses pel Tribunal Suprem, que, en estimar els recursos plantejats per la Cambra, va anul·lar nombrosos preceptes d’aquest reglament en considerar-los contraris a l’interès general. La satisfacció de continuar la tasca iniciada pel mestre es va confirmar en sentència del Tribunal Suprem del mes de juny de l’any 2000 que, novament, va anul·lar tot un plegat d’articles del reglament de l’IRPF aprovat el desembre de 1996 quan ell ja feia temps que s’havia jubilat. La tasca de la comissió d’Assumptes Fiscals de la Cambra, meravellosament patrocinada pel Sr. Cardelús, continuava! La Cambra, però, ja no era la Cambra del Sr. Cardelús, o la que aquest prohom insigne havia imaginat i en la qual jo, tan confiadament com ingènuament, havia cregut. Aquesta profunda decepció em va adreçar a la carrera judicial. Afortunadament, ja m’he jubilat.
Des de l’agraïment més sincer i ja en primera línia, Sr. Cardelús, a reveure.
RAMON GORBS I TURBANY Magistrat jubilat
Obituari publicat a La Vanguardia a 11/09/2016
19/10/14 TROBADA DELS CARDELUS A BESALÚ i PALERA Texte d’Esteve Cardalús Aranda
El 19/10/2014 va tenir lloc la III Trobada dels Cardelús, popularment coneguda com Cardelussada, que seguien a les que ja havíem fet a Olot i a Beauville. Aquest encontre dels Cardelús va venir a ser com el comiat del nostre estimat Alfons Cardelús Barcons, ànima d’aquest projecte, i crec que ell mateix era conscient de que segurament seria la darrera trobada a la que ell podria participar. Ens va tocar organitzar-la a en Mario Fàbrega i l’Esteve Cardelús. Recordo de quina manera l’Alfons ens donava tota la confiança i ens encoratjava a tirar-ho endavant sempre en la seguretat de que el que decidíem estava ben fet.
Cada trobada ha estat una descoberta i cadascuna d’elles ens ha deixat pel record alguna cosa important que les fa singulars, a més de les noves coneixences dels vells amics, dels nous Cardelús que afortunadament van pujant, a la vegada que malauradament és també moment pel record dels que ja no han pogut tornar-hi. Per ells va l’homenatge i el record a la Missa amb la que comença l’acte cada vegada.
El punt de trobada va ser a les 10 h. a la Plaça de l’església de Sant Pere de Besalú, una joia del Romànic del segle X, on vàrem assistir a la Missa que va oficiar l’antic bisbe de Girona Mn. Carles Soler. A continuació es va fer una visita guiada a la Mikve, descoberta al 1964, espai on es els jueus feien els banys de purificació que prescriu el judaisme.
Seguidament ens vàrem dirigir a Palera, on hi ha el Monestir del Sant Sepulcre, construcció romànica del 1085, una altra joia de l’art català i que es troba envoltat d’un entorn meravellós. En el mateix monestir hi ha un Restaurant que s’anomena els Claustre de Palera. Allà va tenir lloc el dinar de tots els participants. Al final del mateix es va lliurar una placa d’homenatge a l’Alfons Cardelús que va dirigir unes paraules i ens va fer la darrera entrega del seu treball. Tanmateix va dir que per la seva part ja donava per acabada la seva tasca investigadora del immens treball de l’origen dels Cardelús. Va explicar que tot va començar per ser fidel a la sol·licitud que li va fer el tio Miquel en l’històric homenatge que se li va fer a Badalona. A ressaltar la seva darrera troballa de l’origen del nom Cardelús que pot venir tant del mot cadernera ( Carduelis carduelis ) com de cardo (Carduus) planta de la que es pot alimentar. Es va fer lliurament a tots els participants d’un disseny amb la imatge de una cadernera i un card. Amb la foto de rigor a les 18 hores es va donar per tancada la Trobada dels Cardelús.
ESTEVE CARDELÚS COSTA (1879-1963)
ARTURO CARDELÚS DALFÓ (1914-1981) 
Aquella llarga i intensa preparació com a opositor el va ajudar després si més no per enfortir, ampliar i fins i tot arribar a excel·lir els seus coneixements en moltes matèries jurídiques, circumstància que li va resultar molt útil després en la seva dedicació professional per aconseguir resultats exitosos.
Dedicació professional i docència
Ferm defensor dels seus companys
Principals trets característics
Després de 10 anys de la primera trobada, duta a terme per l’octubre de 1993, els qui porten el cognom Cardelús van tornar-se a trobar dissabte passat, a Olot, coincidint amb el dia de Sant Lluc. Es digué una missa al santuari de la Mare de Déu del Tura, patrona d’Olot, que va ser oficiada per un sacerdot de la nissaga Cardelús i que s’aplicà als difunts de la família. En acabar-se l’ofici religiós, en el qual tingueren especial participació els més petits, es cantà la Salve i els goigs de la Mare de Déu del Tura i es feu després el besamans a la imatge mariana, al cambril. 
6 – Indagacions infructuoses
Només una xafogor intensa, com la d’aquests darrers dies, podia endur-se el senyor Alfons Cardelús Barcons; la vitalitat en persona, ment preclara, jurista sòlid i treballador infatigable. Tothom que l’ha conegut podrà convenir en la seva impertorbable integritat. Home de profunda i pregonament reconeguda convicció catòlica ¬mai va defugir la seva arrelada i compromesa fe¬, va saber transmetre sempre missatges encoratjadors davant qualsevol mena d’adversitat, missatges fonamentats en una sòlida i admirable formació jurídica que no va abandonar mai i, tot i la seva edat avançada i la motorització normativa, no va deixar mai de conrear acuradament fins al final. Semel heres semper heres, deia la regla romana -tot i que hi ha qui diu que aquesta formulació és molt posterior-; en el cas del Sr. Cardelús, crec que la regla s’ha d’interpretar així: bon jurista, jurista per sempre. 