02/06/07 TERCERA CARDELUSSADA A AGEN I BEAUVILLE
Els dies 2,3 i 4 de Juny prop de seixanta representants de la família vàren visitar la ciutat d’Agen i el poble de Beauville d’on són originaris els Cardelús.
Els assistents vàren tenir ocasió de veure el castell de Cardelús, residència dels Senyors de Cardelus, feudataris del Baró de Bosvila.
EL RETORN DELS CARDELÚS
Alfons Cardelús Barcons, Juny de 2007
Aquest treball va ser traduït al francès per Mme. Anne Rapin i publicat amb gairebé un any de retard a la “Revue d’histoire de Lot-et-Garonne et d’ancien Agenois” (Avril-Juin 2008), amb omissió dels dos últims paràgrafs del punt 8 i de la totalitat del 9 per raons d’espai.
1- Presentació
Els dies 2, 3 i 4 d’aquest últim juny van passejar pels carrers d’aquesta ciutat d’Agen un grup de 56 espanyols i andorrans, desplaçats en autocar i cotxes particulars des d’Olot, Girona, el Principat d’Andorra, Barcelona i el seu entorn, Màlaga i Madrid, a fi de connectar, després de cinc segles, amb la terra dels seus ancestres: el País de Serres i el Quercy Blanc. Representaven una sola família, ja que tots descendeixen de Bernat de Cardelús, un occità que va emigrar a Espanya a principis del segle XVI procedent d’Unzent, bisbat de Pamiers, a l’Ariège, fill d’un altre Bernat. Es va establir a Olot (província de Girona) i allí va fundar una família tan prolífica i oberta d’horitzons que avui consta d’uns 500 membres, escampats principalment per Catalunya. A partir del segle XX, però, es van escampar també per la resta d’Espanya, Amèrica (del Nord i del Sud), Andorra i Suècia. Contrastant amb aquesta multiplicació dels Cardelús espanyols, es dona la circumstància que a França han gairebé desaparegut, i només queda un F.L. de Cardelús i uns pocs Bonnefont-de-Cardelús i Lagarde-de-Cardelús. El president de l’Acadèmia de Ciències, Lletres i Arts d’Agen, l’abbé Mateu, em va demanar que, com a membre, escrivís unes notes per aquesta “Revue” destinades a explicar com s’ha arribat a la conclusió que l’origen del nostre cognom i la nostra família es troba en l’actual cantó de Beauville (l’antiga Bovisvilla) o al veí Quercy-Blanc. I també quin ha estat el mètode utilitzat per plasmar una genealogia que abasta, encara que amb grans solucions de continuïtat, des del segle II de l’era cristiana fins als nostres dies, per conèixer a tots els seus actuals membres, i per convencer-ne 56 a participar en aquesta expedició evocadora del bressol dels nostres més remots avantpassats coneguts.
2 – Perseverança investigadora
Aconseguir aquests objectius no suposa una tasca extraordinària, sinó el lògic efecte d’una activitat perseverant desenvolupada durant anys i concentrada a recollir i relacionar totes les dades que podien conduir a saber qui eren els nostres avantpassats i d’on procedíem. El meu pare evocava amb freqüència l’adagi català: “no sempre el que sembra, cull, però el que no sembra, segur que no cull!”) Van ajudar molt a obtenir aquest resultat cinc venturoses circumstàncies:
a) La singularitat del cognom Cardelús i la conservació de la seva grafia al llarg de tants segles (amb només lleugeres alteracions, que no van aconseguir arrelar: Kardelus, Cardalús, Cardeluz).
b) El fet històric que l’actual Occitània ha estat el país que més fidelment ha conservat l’antroponímia i la toponímia romanes, malgrat les vicissituds històriques.
c) La circumstància insòlita que des del 1936 al 1939 els republicans espanyols, per excepció, no van cremar els registres parroquials d’Olot, a diferència del que van fer amb gairebé tots els eclesiàstics i civils de Catalunya —a Espanya, la república ha estat sempre sinònim de caos—. Gràcies a aquesta excepció, aquesta parròquia segueix albergant un complet conjunt de llibres sacramentals de baptismes (des de 1503), matrimonis (des de 1607), òbits (des de 1625), confirmacions (des 1671) i pàrvuls (des de 1735). A part dels llibres de comptes, de funeràries, testaments i confraries, que completen els anteriors. I també els antics i rics protocols que es conserven a l’arxiu notarial de la comarca (la Garrotxa).
d) L’extinció de l’oprobiós règim de Franco i la subsegüent restauració de la monarquia (1975), que ens va conduir al ràpid restabliment de les llibertats per a tots els espanyols, entre elles, la d’accés, sense traves, als arxius notarials.
e) La paciència de la meva dona, Maria de Balle Campassol, que en períodes de vacances ha suportat durant anys els meus tancaments, matí i tarda, a l’acollidor arxiu parroquial d’Olot, col·leccionant dades, a més de col·laborar amb mi en els arxius departamentals d’Agen, llegint i copiant a mà i fotografiant passatges de llibres d’interès genealògic.
3 – Inici de la investigació i confecció de l’arbre genealògic
Quan es va despertar l’afany per conèixer al detall la història de la nostra família? Doncs amb ocasió del banquet-homenatge que els nebots vam oferir al nostre oncle Miguel Cardelús Carrera, catedràtic emèrit de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, al restaurant La Donzella de la Costa de Badalona, per commemorar el seu norantè aniversari, el 1980. Allà va sorgir la “maquiavèl·lica” idea d’encomanar a l’autor d’aquestes línies la tasca de confeccionar l’arbre genealògic de la família, tot i no disposar de temps per raó de fortes càrregues professionals i familiars. No obstant això, no em vaig atrevir a negar-m’hi; potser perquè, en el fons, em sentia atret pel repte. Només vaig posar com a condició per a acceptar que no se’m posés termini, ja que tan sols podria dedicar-me al tema en períodes de vacances. Vaig posar fil a l’agulla a Olot, fonamentalment; però també de manera puntual en altres moltes poblacions catalanes. Allà vaig passar així mateix diverses hores prenent dades dels respectius llibres parroquials i municipals (on no havien estat destruïts). Això m’ha permès a poc a poc confeccionar un arbre genealògic que abasta des del naixement a l’any 1539 de la primera filla d’aquell Bernat Cardelús vingut de França fins a la totalitat dels Cardelús dels nostres dies. Tinc aquests 5 segles pràcticament complets. Bernat Cardelús era transportista, igual que els seus cosins Bartomeu, Pere i Arnau, oriünds els tres de Pamiers (Ariège també). Cal sospitar que els quatre formaven companyia per al transport interpirinenc de mercaderies, cosa que propiciava una gran mobilitat. Bartomeu i Pere s’aveïnaren a Olot; però els seus plançons van desaparèixer al cap de pocs anys. En canvi, Arnau s’arrelà a Ridaura (població propera a Olot) i els seus descendents van viure allà fins que van quedar sense successió. Tots excepte un, que es va casar amb la pubilla Bagó i, per tant, els fills d’aquest matrimoni van anteposar el cognom de la mare al del pare (segons costum d’aquella època quan la mare era pubilla); amb la qual cosa els seus actuals plançons ja no porten el cognom Cardelús. Només els descendents de Bernat Cardelús han conservat el cognom fins als nostres dies: de pares a fills i per línia masculina. Només hi va haver dues excepcions. Una, l’encapçalada a finals del segle XVI per Jeroni Cardelús Ridaura, que va fixar la seva residència a Calonge (població gironina costanera) i va anteposar el seu segon cognom al primer, així que la seva descendència es diu Ridaura. L’altra excepció es va produir involuntàriament a conseqüència que el nostre últim patriarca, el Dr. en Farmàcia Joan Cardelús Dalfó, va deixar una sola filla, l’actual pubilla i farmacèutica, Carme Cardelús Busquets, que continua com a titular de la llegendària Farmàcia Cardelús d’Olot. Està casada amb l’investigador biomèdic Jeróni Jurado Campos i els seus fills porten, per tant, el cognom Cardelús com a segon, i deixen de portar-lo els néts. Durant la confecció de l’arbre genealògic, Mario Fàbrega Cardelús i l’autor d’aquestes línies no descuidàrem mantenir i enfortir els vincles familiars. Per aquest fi vam organitzar dues trobades a Olot: una, el 1993 i una altra, el 2003. A aquestes “Cardelussades” van acudir-hi 180 familiars la primera vegada i 150, la segona. No és estrany, doncs, que en convocar la tercera trobada, en aquesta ocasió a Beauville, s’apuntessin a l’expedició 56 persones, davant dels al·licients de conèixer el bressol de la família i de visitar una ciutat com Agen i uns paratges com els del país de Serres i del Quercy-Blanc. La trobada es va realitzar precisament el dia 3 de juny (que enguany coincideix amb la festa religiosa de la Santíssima Trinitat, al voltant de la qual la Baronessa de Bovila, Senyora Bernarda de Cardelús, en el seu testament de 1395, va instaurar una missa anual per les ànimes de tots els Cardelús). Vull deixar testimoni que per a tots els expedicionaris el que vam veure va superar amb escreix tot el que vam anunciar. Els va encantar la neta, ordenada i senyorial ciutat d’Agen i les seves delicioses prunes; la bellesa dels paisatges i els monuments civils i eclesiàstics del país de Serres i el Quercy-Blanc. Però, sobretot, els van encantar la gran hospitalitat i la viva simpatia dels seus habitants, reveladors, per la seva espontaneïtat, que, efectivament, els Cardelús de l’altre costat dels Pirineus som oriünds, i amb molta honra, d’aquestes comarques. Quant a l’arbre genealògic, vaig acabar i vaig lliurar l’any 2000 la part que abasta des del 1847 fins al 2000. La part anterior, és a dir, la que comprèn des de Bernat Cardelús i la seva esposa Joana (pares d’aquell Bernat que a principi del segle XVI va emigrar a Espanya des d’Unzent), fins a l’indicat any 1847, està pràcticament enllestida, però he demorat seu lliurament perquè se’m resisteixen alguns extrems puntuals relatius a la segura filiació d’uns pocs membres de la família.
4 – Origen y significat de la paraula “Cardelús”
Sembla que al principi “Cardelús” era només un sobrenom, àlies o malnom, que més tard va passar a ser cognom de família. Si partim de la idea que es tracta d’una expressió llatina, les que més se li aproximen en el sentit de constituir el seu antecedent són cardus i carduelis. La primera és el nom d’una flor herbàcia espinosa (la carda occitana, igual al francès chardon), mentre que la segona és la pròpia d’un conegut ocell canor (la cardenilha o cardina occitana; anomenada en francès chardonneret). Un i altre vocables estan estretament vinculats, ja que Linneo, en la seva classificació ornitològica, va confirmar per a aquest ocell el nom de carduelis carduelis, precisament perquè s’alimenta amb preferència de llavors de cardus. Doncs bé: si “Cardelús” va ser un sobrenom o àlies romà vingut de cardus, equivaldria a “persona aspra o brusca”; mes si ve de carduelis, tindria el significat oposat, ja que la cardina és un simpàtic ocell que suporta viure engabiat i alegra les llars amb els seus refilets. Deixo al lector que esculli entre aquestes dues interpretacions, en el benentès que possiblement cap d’elles sigui l’encertada. L’indubtable és que el cognom apareix documentat per primera vegada a l’Àfrica Romana (segle II), epigrafiat en dues tombes paganes del cementiri de Lambaese (situat als voltants de l’actual ciutat de Tezzut-Lambese, a l’antiga Numídia Militiana (Algèria). Després, sengles documents eclesiàstics (segles V i VI) esmenten dos bisbes Cardelús, un de Lamiggiga (any 484, també a la Numidia Militiana) i l’altre oriünd de l’illa de Sicília. Després, a Mactaris (actual Maktar, Tunísia) es troba al segle VI o VII (període bizantí) una placa epigrafiada relativa a un nou sacerdot de ritu romà anomenat Cardelús (nom que els experts qualifiquen d’inusitat en aquella regió).
5 – On és el bressol dels Cardelús?
Les dades més reveladores del lloc d’on procedim són les que figuren en la primera de les dues esmentades tombes de Lambaese, un cop confrontades amb les que apareixen en una tercera situada al seu costat; malgrat que en la darrera s’hi eludeix esmentar la paraula Cardelús. Però sobre aquestes dues tombes contigües, prefereixo reproduir el que va dictaminar la doctora Isabel Rodà, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en l’informe que li vaig encarregar l’any 2001: Tradueix la inscripció epigràfica de la primera d’aquestes tombes (desxifrada en les seves abreviatures) així: “als Déus Manes, per Claudia Cardela; Claudi el Gàlic, genet de la Legió, va fer (aquest monument funerari) per a la seva germana estimada”. Al costat mateix, però construïda després, òbviament, hi ha la tomba del generós germà Lucio Claudio que, completant l’anterior, diu (amb el pertinent aclariment de les abreviatures): “Als Déus Manes de Lucio Claudio, el Gàlic, genet de la Legió III Augusta, a la qual va servir com a militar durant 24 anys. Aquí jau.” És a dir que Lucio Claudio Cardelús, oriünd de la Gàl·lia Narbonense, es va allistar a la Legió III Augusta, com guerrer de cavalleria, servint durant 24 anys en aquesta Legió Romana, conqueridora de la numídica Militiana (part de l’actual Algèria). Finalment, es va acantonar a Lambaese, capital d’aquesta regió. Lucio va viure en aquella població amb la seva estimada germana Clàudia Cardelús, almenys, que el va premorir i a qui va enterrar a la tomba que va erigir en la seva memoria. Ell va morir després, havent-se construït una altra tomba bessona al seu costat. Convé ressaltar que era costum romà principalment entre els militars (seguida per Lucio Claudio) la de no identificar-se pel cognom familiar (aquí, Cardelús), sinó pel sobrenom o àlies (aquí, “el Gàlic”). I gairebé asseguraria que, en el nostre cas, Lucio Claudio va seguir aquest costum amb una segona intenció: posar en relleu que ell no era ciutadà romà, mes sí oriünd de la proconsular Gàl·lia Narbonense, integrada ja plena i pacíficament en l’Imperi Romà, és per això que en aquest li deien també “província nostra”. Ara bé, si els Cardelús d’Àfrica van viure-hi en el transcurs de la dominació romana i durant el gairebé segle i mig de la bizantina, però no eren africans, sinó oriünds de la Gàl·lia Narbonense… ¿de quina part en provindrien? Aquesta és la qüestió que he trigat molts anys a resoldre.
6 – Indagacions infructuoses
Les variades investigacions que realitzem a la meitat oriental del Sud de França (l’antiga Gàl·lia Narbonense, és a dir l’actual Occitània oriental), van resultar totes infructuoses. Segons el que s’ha relatat anteriorment, sabíem que a finals del segle XV almenys, els nostres més remots avantpassats coneguts vivien a l’Ariège; que posteriorment hi va haver un Alberto-Carlos Cardelús, que va ser professor de la Facultat de Medicina de Montpeller durant els anys 1650-1658, segons assegurà un col·laborador de la revista Le Miroir de l’Histoire; i que l’any 1860 hi va haver qui va conèixer una família Cardelús a Beziers. Però la veritat és que ni a Unzent, ni a Saverdun, ni a Pamiers vaig obtenir la més mínima dada que es referís als Cardelús, perquè en cruentes guerres, especialment en la dels Hugonots, es van incendiar esglésies i papers, i els pocs documents que es van poder salvar de la crema estan dipositats a l’arxiu departamental de Foix, on tampoc trobem res del nostre interès. Respecte al professor de medicina, diversos Cardelús vam viatjar a Montpeller buscant-ne antecedents al prestigiós arxiu de la seva universitat. Dissortadament, no en vam trobar rastre, de manera que vam haver de conformar-nos amb la pista negativa que ens havia donat l’al·ludit col·laborador de Le Miroir: aquell Cardelús, Professor de la Facultat de Medicina, passats els 9 anys de fer-hi classes, “va marxar al seu país”. Dada reveladora que el seu país era a la part oriental de la Gàl·lia Narbonense. Pel que fa a la família Cardelús que el 1860 vivia a Beziers, encara no hem tingut ocasió de traslladar-nos-hi per iniciar investigacions.
7 – Notícia anecdòtica reveladora
No obstant això, no defallim i continuem buscant, fins que la sort se’ns va mostrar propícia per mitjà de la informàtica. En efecte, l’any 2004 va aparèixer penjada a internet l’anècdota històrica del segle XVIII “Le Voleur récidiviste”, recollida per M. Claude Laporte. Hi figura el passatge següent: «À sa sortie (de la prison), ce mauvais sujet passa alors au service de M. De-Bonnefont-de-Cardelús, Châtelain dans la commune de Saint-Martin-de-Beauville, chez qui hélas, il continua ses vols.» Simultàniament, Mario Fàbrega Cardelús, advocat i Cònsol de França a Figueres, va aconseguir del Cabinet Généalogique des Pyrénées una llista dels francesos que es deien Cardelús de segon cognom. Eren només els Bonnefont-de-Cardelús i els Lagarde-de-Cardelús. Els vaig escriure a tots i només em va contestar la segona família, els quals, molt amablement, em van facilitar informació i un mapa topogràfic en el qual figurava la situació exacta de l’al·ludit castell. Aprofitant que un membre femení d’aquella família es desplaçava a Agen, la meva dona i jo, per primera vegada, ens vam traslladar també a aquesta ciutat i ens vam entrevistar amb aquesta senyora. Allà, ens va donar notícies de la família d’èpoques recents i ens va introduir en els arxius departamentals d’Agen. En aquests arxius (correctament atesos pels seus competents funcionaris) vam iniciar les investigacions per mitjà de llibres i documents interessantíssims. Hem organitzat a Agen els desplaçaments al País de Serres i al Quercy-Blanc, així que hem convertit aquesta urbs en el quarter general de les nostres fins ara cinc visites a l’Agenais. Vam intimar amb la família Benech (Sant-Martin-de-Beauville), amb el seu cosí el Sr. Claude Laporte (Sant-Martin), amb els sol·lícits Alcalde i funcionaris de la Comuna de Sant-Martin-de-Beauville, amb M. Quesseveur , un simpàtic llibreter vocacional (d’Agen), amb el culte matrimoni Timbeau-Rapin (també d’Agen, que parla català i castellà) i, finalment, amb l’Acadèmie de Sciences, Lettres et Arts (concretament, amb el seu actiu president, l’abbé Mateu).
8 – Conclusiones versemblants
Al principi, vam creure que el nostre origen es trobava en la família noble de Cardelús, que era titular del castell i senyoriu de Cardelús, de la que descendíem com fadristerns. No obstant això, avançades les nostres investigacions, vam trobar el llibre “Beauville, la bastide oubliée”, de Madame Guary, 1993. A la pàgina 72 hi trobem la recensió del testament atorgat el maig de 1395 per la baronessa de Bovila, la Senyora Bernarda de Cardelús. Vam veure-hi que va dotar econòmicament el capellà de l’església de Sant Pau (situada al costat del seu castell) perquè digués cada any una missa, tres dies després de la festa de la Trinitat, en sufragi de tots els Cardelús. L’antiguitat d’aquest testament, el fet que la testadora s’apellidés Cardelús i el seu generós record religiós per a tots els de la seva família, ens revelen que:
a) Els Cardelús procedim tots d’una família molt antiga d’aquesta regió, que va ser titular de la Baronia de Beauville; fins i tot pertanyien a aquesta família aquells Senyors de Cardelús propietaris del castell d’aquest últim nom com a feudataris d’aquesta Baronia, i gentilhomes seus.
b) La circumstància que a l’Edat Mitjana aquest cognom (Cardelús) no s’esmentés amb freqüència en la documentació de l’època és atribuïble al fet que el títol nobiliari que ostentaven els seus fills (de Bovila), enfosquia i reemplaçava el nom de família (Cardelús). Això no va succeir amb els Senyors de Cardelús del castell d’aquest nom. Veiem que, encara que l’última Senyora titular es va casar amb un De Bonafont, com que no tenia un títol rellevant, els seus descendents van unir els dos cognoms amb un guió, conservant unificats De-Bonafont-de-Cardelús, de tal manera que es va denominar així i, de vegades, tan sols De Cardelús.
c) La successió femenina en la titularitat de la Baronia, per dues vegades almenys, va donar lloc al fet que els posseïdors del títol adoptessin els cognoms dels seus pares respectius ja que eren primogènits.
d) En definitiva, no és exagerat deduir que, si l’any 1012 ja existia el famós Arnau de Cardelús, Bisbe d’Agen i instaurador de la prestigiosa moneda “arnaldesa”; si l’any 1049 hi va haver un Matfred de Cardelús, Abbé Benedictí de San Marino, i si des de segles la família Cardelús va tenir gran nombre de plançons i propietats escampats pel país de Serres i el Quercy-Blanc; bé va poder pertànyer a la mateixa família una persona més. Parlem d’aquell genet guerrer que, emparat en la fama que gaudia entre els romans la cavalleria gascona, 800 anys abans es va allistar a la Legió III Augusta, va servir-hi durant 24 anys a l’Àfrica Romana , va fundar-hi una família i va morir a Lambaese (capital de la Numidia Militiana). I més versemblant és encara que Bernat Cardelús, pare d’aquell Bernat emigrant a Espanya, juntament amb els seus cosins carnals, tots habitants del Comtat de Foix a finals del segle XV, fossin fadristerns de la mateixa família Cardelús de Bovila, més quan no hi ha indicis d’arrelament del cognom Cardelús a cap altra regió de l’Imperi Romà. Sens dubte pertanyents al mateix tronc, he detectat fins al moment a la França del segle XX diversos De Cardelús de primer cognom: Mme M. Lluïsa de Cardelús, que va escriure el 1901 un llibre de poesies místiques titulat La Lyre et la Croix, i M. Roger de Cardelús, autor de les novel·les històriques Mémoires d’un Guerrier de Vercingétorix (el 1971), L’Aquarium chinois (el 1972) i Sous le signe cathare (el 1977). En aquesta última, l’autor es mostra molt coneixedor de l’entorn físic del Castell de Cardelús. Del present segle, només tenim una referència de M. F-L de Cardelús, pel que sembla, cantant, amb qui no ens hem posat en contacte.
9 – Agraïments
No vull acabar aquestes notes sense expressar, abans de res i en nom dels meus familiars, la meva gratitud al Sr. Tinent d’Alcalde de Cultura d’Agen per la seva amabilitat en traslladar-se a l’hotel Ibis per donar-nos la benvinguda i obsequiar, per encàrrec de l’Alcalde de la ciutat, el Sr. le Dr. Alain Veyret, amb l’interessant llibre “Terre Fertile de la Jove Chambre Économique d’Agen”, que descriu les riqueses de tot ordre que caracteritzen el departament de Lot-et-Garonne. Lamento no haver coincidit personalment amb ell quan ens va visitar. Amb igual gratitud col·lectiva em manifesto respecte a la Sra. Alcaldessa de Beauville, Annie Reimherr, qui va venir cortesament a saludar-nos al Castell quan l’estàvem visitant, i ens va dirigir unes sentides paraules de salutació. Així com pel que fa als propietaris dels Castells de Beauville i de Cardelús, Srs. Bernard Hoquetis i Terence Shrimpton, respectivament, tots dos admirablement compromesos a rehabilitar-los, que ens van acollir amb tanta amabilitat, i van satisfer el nostre interès a conèixer interiorment aquests castells. Sense oblidar el P. Antoine Tran Quoc Tuan, qui, a l’església de Laroque-Timbaut va dir la missa familiar instaurada per la nostra Bernarda de Cardelús en 1395, que nosaltres vam restablir, celebrant al mateix temps una solemne i concorreguda festa de comunió d’àmbit comarcal a causa de la impossibilitat física que el mateix P. Antoine pogués dir la nostra missa simultàniament a l’església de Sant-Jacques de Beauville, com en un principi s’havia projectat.
10 – Observació final
No sóc un expert de les “arts” genealògiques, tan sols un simple aficionat. Per això prego a l’amable i sofert lector de les anteriors notes que disculpi els errors que hagi pogut cometre en el meu atreviment, i el convido vivament al fet que, si disposa de qualsevol dada o document que pugui ajudar-me a rectificar, completar o ampliar el que he dit , no dubti a comunicar-m’ho a través de l’Acadèmia o d’aquesta Revue, amb la seguretat que es farà creditor de l’agraïment de la meva família en general i meu en particular.
Alfons Cardelús Barcons
Barcelona, juliol de 2007
La Carme va morir molt jove, el 23/10/1918 als 25 anys, i el 30 de novembre l’Esteve va traslladar el domicili i despatx de consulta al carrer Major 155 -la casa dels pares-.
La tasca d’investigació que va dur a terme l’Alfons Cardelús va ser tan important i el resultat és tan complet que els familiars, poc després de la seva mort, varen voler plasmar tota la seva feina en un llibre. Per aquest motiu s’ha editat el llibre Els Cardelús on s’hi condensa tota la labor de l’Alfons Cardelús. A part d’explicar la història del cognom i la història de la família, conté l’arbre genealògic que comprèn els darrers sis segles i disset generacions, separades per branques i sub-branques i referenciades i ordenades alfabèticament. Així mateix, s’hi poden trobar les fotografies de les diferents reunions familiars que s’han fet des de l’any 1993, i també fotografies de la família de l’Alfons Cardelús.
Aquest any, la trobada va reunir gairebé un centenar de persones. Després d’una missa pels difunts de la família van fer un dinar de germanor en un conegut restaurant olotí. Va venir gent dels llocs més sorprenents, com ara el Brasil, ja que uns avantpassats Cardelús hi vàren emigrar en el segle XIX i fa pocs anys vam poder conèixer els seus descendents. A part dels familiars del Brasil, va venir gent de Menorca, Madrid, Màlaga, Barcelona, Suècia, Itàlia, i més. Després del dinar es va fer la presentació del llibre, que es va repartir entre els assistents com a record i homenatge a l’Alfons Cardelús. Entre els assistents hi havia la seva vídua, Maria de Balle i Campassol. Un dels seus fills va glossar tota la feina feta pel seu pare Alfons.
Aquestes reunions familiars ja tenen una tradició i tots els assistents hi van amb la il·lusió de retrobar-se amb membres de la família que no han vist des de fa temps. 
Després de 10 anys de la primera trobada, duta a terme per l’octubre de 1993, els qui porten el cognom Cardelús van tornar-se a trobar dissabte passat, a Olot, coincidint amb el dia de Sant Lluc. Es digué una missa al santuari de la Mare de Déu del Tura, patrona d’Olot, que va ser oficiada per un sacerdot de la nissaga Cardelús i que s’aplicà als difunts de la família. En acabar-se l’ofici religiós, en el qual tingueren especial participació els més petits, es cantà la Salve i els goigs de la Mare de Déu del Tura i es feu després el besamans a la imatge mariana, al cambril. 
Només una xafogor intensa, com la d’aquests darrers dies, podia endur-se el senyor Alfons Cardelús Barcons; la vitalitat en persona, ment preclara, jurista sòlid i treballador infatigable. Tothom que l’ha conegut podrà convenir en la seva impertorbable integritat. Home de profunda i pregonament reconeguda convicció catòlica ¬mai va defugir la seva arrelada i compromesa fe¬, va saber transmetre sempre missatges encoratjadors davant qualsevol mena d’adversitat, missatges fonamentats en una sòlida i admirable formació jurídica que no va abandonar mai i, tot i la seva edat avançada i la motorització normativa, no va deixar mai de conrear acuradament fins al final. Semel heres semper heres, deia la regla romana -tot i que hi ha qui diu que aquesta formulació és molt posterior-; en el cas del Sr. Cardelús, crec que la regla s’ha d’interpretar així: bon jurista, jurista per sempre. 
