la família

HISTÒRIA DE LA FAMÍLIA CARDELÚS DES DEL SEGLE XVI
recull històric d’Alfons Cardelús

Entre el primer i el segon terç del segle XVI, emigraren des d’Occitània (Comtat de Foix, bisbat de Pàmies) a Olot (Comarca de la Muntanya, que avui em diem La Garrotxa) quatre joves cosins, de cognom Cardalus que, fent de traginers, fundaren a la vila sengles famílies, i així van donar lloc a les quatre nissagues Cardelús hispanes que, a efectes d’una major claredat, designo amb les lletres A), B), C) i D).

La lletra A) l’encapçala en BERNAT, fill d’un altre Bernat (pagès d’Usen) i de Joana (sa muller). Probablement, fou el primer Cardalus i el de més edat que s’instal·là a Olot. Aquesta nissaga és la que ha resultat més prolífica i l’única que perdura als nostres dies. Fins a les darreries del segle XIX, ha viscut majoritàriament a Olot, on encara resten la pubilla de la Casa, Mª Carme, i altres familiars.

La lletra B) la presideix en BARTOMEU, fill d’Anton (paraire de Pàmies) i de Joana (s. m.). Es casà dues vegades i tingué descendència totes dues. Però després del segon casament, tota la nissaga es traslladà a viure a la ciutat de Girona, on no hem trobat gaires referències documentals. À la quarta generació, morí el darrer baró Cardelús, i per tant s’esvaí el cognom.

La lletra C) correspon a en PERE, de qui desconeixem els noms dels pares i el lloc on va néixer. Són ben poques les dades que hem pogut aconseguir d’aquesta nissaga: les principals, que en Pere es casà amb Caterina, amb la qual tingué tres fills, almenys. El cas és que aquesta família, ja a les darreries del segle XVI,  desaparegué d’Olot i Comarca. Tal vegada es traslladà a un altra població de Catalunya, o retornà a Occitània.

I la lletra D) és la pròpia de l’ARNAU, fill d’en Benet (pagès de Pàmies) i de Guillema (s. m.). Aquest Cardalus ben aviat es traslladà a viure a Riudaura, poble veí d’Olot, i la seva nissaga ja no se’n mogué. Però, més tard, d’una banda el casament l’any 1.669 de la pubilla Mª Àngela amb en Joan-Francesc, hereu de Can Bagò, va fer perdre a llur descendència la primacia del cognom Cardelús, i d’altra banda la posterior mort sense descendència masculina dels altres Cardelús de Riudaura (fadristerns), van determinar a finals del segle XVIII la definitiva evaporació d’aquesta nissaga.

Abans d’aprofundir en el detall de cadascuna de les nissagues, cal fer una presentació global d’aquests primers immigrants Cardelús.

Una mirada als esdeveniments històrics dels primers anys del segle XVI a Occitània, ens permeten expressar amb versemblança les raons que mogueren els quatre cosins Cardalus a abandonar llur país i establir-se, definitiva o provisionalment, a Olot. En aquella època, els habitants del Sud de l’actual França sofrien una llarga i ferotge guerra religiosa: els hugonots (protestants) contra els catòlics, i recíprocament (durant el segle XVI i primers decennis del XVII). Els Cardelús es mantingueren fidels al catolicisme, com proven les seves constants mostres de religiositat ortodoxa a Olot (tots ells foren membres de la Confraria de la Mare de Déu del Roser, patrona dels catòlics occitans); i encara que no ens consta que en el seu país lluitessin amb les armes per defensar les seves creences, el cert és que patiren, com la immensa majoria dels occitans, les greus conseqüències de tot ordre d’aquella terrible guerra, en especial la manca de seguretat personal i la ruïna econòmica. Aquells catòlics miraven Espanya com el futur esperançador, car sabien que, en concret,  a la pròspera Olot hi trobarien acolliment, escalf religiós i feina. Aquesta constatació féu, sense dubte, que els joves Cardalus -com gran part de la joventut catòlica occitana- acabessin deixant en mans dels respectius pares els treballs agrícoles i els oficis de paraire i teixidor, i emigressin a la Comarca olotina. Aquesta acabava d’encetar una etapa de creixement econòmic, fruit de l’esforç de reconstrucció dels habitants de la vila, semi destruïda pels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, i de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), obra del seny polític del Rei Ferran II el Catòlic i del cabdill remença en Francesc de Verntallat, que posà un final just i definitiu a les guerres dels remences (1462 – 1486).

Conscients de ser descendents de gascons experts en tractar amb cavalls i altres animals de càrrega i gaudint dels coneixements indispensables que exigia l’ofici, els joves Cardelús decidiren dedicar-se al transport de mercaderies intercomarcal i probablement també entre una i altra banda del Pirineu quan l’esmentada guerra religiosa ho permetia. El fet significatiu que tots quatre cosins es declaressin  traginers fa sospitar que no treballaven separadament, sinó formant una espècie d’associació  (llavors encara no existia la societat amb personalitat jurídica), cosa que els permeté encarar amb èxit els reptes que plantejaven el creuament de muntanyes abruptes com les pirinenques, els mals camins, el rigor dels canvis atmosfèrics i, sobretot, el risc de ser escomesos per bandolers, nombrosos en aquella dissortada època. Per exercir aquest ofici amb èxit, hagueren de ser, es clar, homes de bona salut, valents, experimentats, diligents i disposar d’un nodrit nombre d’animals de càrrega i altres equipaments adients; coses, aquestes últimes, que no crec pas que els Cardelús posseïssin en demesia. Bona prova d’ això són les tres següents escriptures de debitori: la de 16-02-1568 (Notari d’Olot Jeroni Bassols, Arxiu Comarcal, Manual 1568, O-168, Foli 169v.), on l’esmentat cosí Bartomeu Cardalús, com a traginer, reconeix deure a en Miquel Jenicot, paraire d’Olot, el preu de compra de dues mules de pèl ros, a pagar en 8 mesos; actuant de fiador en Gabriel Cardalus (a) Ridaura, traginer, fill del ja difunt Bernat, també esmentat; la de 28-08-1579 (Notari d’Olot Dalmau Gou, A.C. Manual 1579, O-278, Foli 471), on en Pere Cardalús, el més jove dels quatre traginers, reconeix deure a Joan Sayol (pagès de St. Andreu del Coll), 8 lliures (moneda barcelonesa) com a preu de compra de dues mules, una de pèl ros i l’altra de pèl negre; i la de 25-10-1579 ( mateix Notari Dalmau Gou, A.C., també Manual 1579, O- 278, F.495), on l’esmentat Gabriel Cardelús (a) Ridaura, reconeix deure a Bernat Boixó, traginer d’Olot, el preu de 52 ducats (moneda barcelonesa) per prestar-li dues mules, una de pèl ros i l’altra de pèl negre, amb bastet i ornaments. Per altra banda, aquesta darrera escriptura revela que, almenys en Gabriel Cardelús, fou també llogater de mules, una variant de l’ofici de traginer que consistia en llogar a un tercer uns animals de càrrega el temps necessari per a transportar en carros o carretes pròpies les mercaderies del client, o les seves pròpies.

De tot això, cal deduir que els Cardalús, a Olot, no foren precisament uns simples bracers immigrats, sinó que, d’antuvi, o ben aviat, gaudiren d’un cert rang social de menestral o negociant, que els permeté a quasi tots ells (com després veurem) casar-se amb noies relativament benestants. També podem deduir que els Cardelús estimaven el seu ofici, potser perquè els brindava la possibilitat de visitar sovint els familiars occitans, però principalment pels guanys econòmics que els reportava, ja que llavors l’ofici de traginer no consistia tan sols en transportar mercaderies d’un lloc a l’altre per compte de tercer, sinó també en negociar-les en nom propi entre distints mercats. El cas és que gairebé tots els descendents dels tres primitius traginers volgueren seguir fent-ne, fins a la tercera generació.

En el bateig dels fills d’en Bernat i d’alguns dels seus cosins foren padrins persones rellevants a Olot o membres destacats de la colònia occitana de la Comarca, cosa que també podria ajudar a sospitar que els Cardalus  eren reconeguts com a descendents de fadristerns d’una família noble originària d’Occitània, segons s’explica en la 1ª part d’aquest recull històric, titulat “Història del cognom Cardelús”. Però els Cardelús d’Olot no feren constar mai (almenys explícitament) aquesta suposada ascendència nobiliària, ni tan sols utilitzaren el “De” davant del cognom, que portaven els Cardelus d’Occitània, i segueixen portant els seus descendents occitans Bonafont-de-Cardelus i  Lagarde-de-Cardelus. Això no obstant, sembla que en Bernat, en atorgar capítols matrimonials en contemplació del projectat matrimoni de sa filla Margarida amb en Joan Codony el 8-11-1557 (Notari d’Olot Pere Clos, Liber 1557, A.C. O-356, F. 55 – 57; i Manual 1557, A.C. Q-10, F.130v. – 132), usà per única vegada el cognom “De Cardalús”; encara que aquest document notarial té molt poca força probatòria d’això, perquè els sobreabundants “De” que utilitza el Notari en el text de l’escriptura són quasi tots sobrers, a part que no emprà mai les paraules “De Cardalus”, sinó inexplicablement les errònies “De Callus”. Per altra banda, en els llibres de comptes de la Comunitat de Preveres de St. Esteve d’Olot i en algunes altres escriptures notarials atorgades per en Bernat Cardelús, també hi figura el “De”; però mai abans del cognom “Cardalus”, sinó precedint l’alies “Ridaura” (“Bernat de Ridaura”). Sobre això últim hi tornarem més endavant.

Abans hem dit que tres dels quatre cosins Cardalus vinguts a Olot eren del cert fills del bisbat de Pàmies, hem donat els noms dels respectius pares i mares i hem indicat els llocs concrets dels seus naixements i els oficis de pagès o paraire de llurs pares. Mes ni a la ciutat de Pàmies, ni al poblet d’Unzent, hem trobat confirmació de les indicades dades, ni rastre del cognom Cardalus, pesi a que l’hem rebuscat en diversos desplaçaments a Unzent, a Saverdun (capital del Cantó d’on depèn aquell poblet), a Pàmies (Ajuntament: arxius industrial i cadastral de l’època;  biblioteca municipal: llibres d’història i genealogia) i a Foix (Arxiu departamental). Fins i tot hem aconseguit que a Pàmies un professor d’occità -l’amic valencià Sr. Robert Beltran i Montanyès- investigués entre el seu alumnat; també endebades. No hi ha dubte que la nostra recerca patí de l’inconvenient de circumscriure’s a un catastròfic període històric del Comtat de Foix per causa de la guerra de successió del  Regne de Navarra i de les de religió, especialment d’aquestes últimes, que sembraren aquell país de sang, fam i destrucció. No és doncs gaire estrany que no es trobin els documents adients, que cal suposar que foren destruïts. Però això també pot donar a entendre que aquesta manca absoluta de dades sobre els Cardalus -en aquells temps i localitats- és prova que aquesta no era precisament una família arrelada a la Comarca de Pàmies; constatació que abona la sospita que el bisbat de Pàmies no era la seva terra, sinó que havia vingut a ella procedent d’una altra Comarca occitana.

Convé, així mateix, que faci una referència genèrica a la situació política de la península ibèrica a la vinguda dels Cardelús. Feia poc que un rosari d’esdeveniments transcendentals havien canviat la  fesomia del país: la unió personal de dos dels seus regnes, Aragó i Castella (1474) (els territorialment més extensos) ; la conquesta per aquests dos del de Granada (1492) (que va acabar la Reconquesta cristiana de la península); el descobriment d’Amèrica (1492) (amb les seves grans riqueses i responsabilitats); i la il·legal ocupació del Regne de Navarra (1515) (seguida de la seva annexió al de Castella). Tot plegat feia que se li acabés d’obrir al Regne Unit d’Espanya un magnífic panorama de prosperitat (només li faltava la incorporació del Regne de Portugal).

Però el dissortat enllaç matrimonial entre Joana la boja i Felip el formós (1496) fou l’origen d’una sèrie de profundes calamitats pel país durant els dos segles següents. D’una banda, la bogeria d’ella, de la qual ja patia també la seva àvia, i que sofriren la majoria dels seus descendents fins a l’extinció de la dinastia al final del segle XVII i transmeteren a algunes de les famílies reials europees: el darrer exponent de la malaltia fou el Rei Lluís II de Baviera, al 1886. D’altra banda, les possessions heretades d’en Felip el formós (sobretot, Flandes i Països Baixos), promptament donaren lloc a unes  inacabables guerres de religió, que foren ruïnoses pel Regne, dominat pel problema de l’heretgia protestant, la lluita contra la qual, si bé fou explicable, acabà amb frustració, imputable en part a  imperícia  política i a  intransigència temperamental. Per a postres, succeí l’accés del fill d’aquell desventurat matrimoni -el Rei Carles I- a la corona imperial, esdeveniment aliè als veritables interessos del Regne. Tots aquests fets fomentaren la preeminència en els membres de la Família Reial d’una malaltissa mentalitat germànica, donant lloc que al Regne d’Espanya s’imposés l’imperialisme, això és, una política que va subordinar els interessos del Regne a la supremacia europea de la Casa Imperial d’Àustria, causant  greus problemes de tresoreria, defectuosa administració pública, mancança d’obres públiques necessàries, fanatisme religiós en detriment de la cultura i el progrés, fam i fracassos polítics; disfressat tot amb victorioses batalles militars, que dessagnaren el Regne de Castella i, de rebot, provocaren l’estancament econòmic i cultural de tota Espanya. La bona nova de la incorporació del Regne de Portugal per successió personal (1581) no tingué durada (1665). I l’explicable però políticament mal plantejada i pitjor dirigida revolta catalana de 1640 contra el govern del Comte-Duc d’Oliveres ens portà a una alliçonadora submissió temporal a França, a la pèrdua dels Comtats de la Catalunya Nord i a la vergonyosa Pau dels Pirineus de 1658. De tots aquests esdeveniments en faré referència en anar exposant les vicissituds per les quals han passat els membres de la nostra família al llarg dels regnats de Felip II (1556-1598), Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700).

Sortosament, aquesta dinastia s’extingí per manca de descendència masculina directa, i la substituí per herència la dinastia dels Borbó, d’origen navarrès i occità, amb la sòlida legitimitat que li provenia, no només del testament del darrer Rei austríac, sinó també de ser la dinastia legítima del Regne de Navarra i per tant l’única dinastia peninsular que faltava a la Corona d’Espanya  perquè  pogués dir-se plenament legítima en tot el seu territori. Els Borbons començaren a regnar a Espanya l’any 1700 i, amb algunes greus desventures i solucions de continuïtat, ho segueixen fent democràticament els nostres dies, amb un alt consens dels ciutadans.

 

Entro ara en l’explicació de la tècnica emprada per a la confecció d’aquests “Arbre Genealògic” i “Història de la Família Cardelús”.

Analitzant l’esborrany fet en un principi, em vaig adonar que, com més dades anava incorporant, és a dir, com més nombrosa era la quantitat de parents inclosos, i com més abundós era el recull de dades personals (per exemple, les dates completes de naixement o bateig, confirmació, matrimoni i defunció), majors dificultats trobaria el lector profà per a assimilar plenament els continguts de l’Arbre i la Història elaborats; de manera que, si així configurava els treballs, el lector perdria l’interès a penetrar en aquest món i acabaria per desistir de la seva lectura, cosa que representava un fracàs no desitjable.

Però tampoc resultava lògic i recomanable deixar sense divulgar un recull tan copiós d’informació familiar si pensem en la utilitat que en un futur pot tenir per algun Cardelús afeccionat a la Genealogia, cosa no del tot impossible! malgrat l’escàs  interès que, avui dia en general, desperta la identificació de la parentela més enllà de pares i fills, unida a la minva de seguretat en la pertinença d’una persona a determinada nissaga, en un món en el qual la llibertat sexual de solteres i casades i la inseminació artificial estan a l’ordre del dia.

Per aquestes consideracions, he optat per una solució que tracta d’acontentar a tothom: redactar una Història Familiar completa, on s’inclogui tot el que he recopilat (per a satisfer l’esperit exhaustiu d’algun possible afeccionat a la Genealogia); i, a la vegada, elaborar una espècie de “Panoràmica” o Arbre Genealògic esquemàtic, on es resumeixin en  quadres sinòptics principalment tan sols les dades genèriques dels parents més pròxims de la Família.

Per tant, per raó de l’esmentat criteri restrictiu, a l’Arbre Genealògic de la Família Cardelús, només s’hi inclouen tots els fills i filles dels Cardelús que porten el nostre cognom de primer i, naturalment, les seves respectives mares. Quant als descendents d’aquells fills i filles, cal distingir: Si descendeixen d’un baró Cardelús, tots ells figuren en l’arbre si són barons (així com llurs mullers), perquè sempre conserven el nostre cognom de primer (almenys actualment). En canvi, els descendents de les filles dels Cardelús (i llurs consorts) ja no figuren en l’arbre, donat que no porten el nostre cognom de primer. No obstant, aquesta darrera regla me l’he saltada en els següents casos:

1.- El de Francesc Poudevida i Bassols (1789+1886), fill del matrimoni de Joan Poudevida i Creus i Mª Anna Bassols i Pastells. Aquesta darrera fou rebesàvia nostra, casada en primeres núpcies amb el rebesavi Miquel Cardelús i Bellapart, del qual tingué 15 fills. Mort aquest, la rebesàvia es casà en segones núpcies amb l’esmentat Joan Poudevida i Creus, que fou el tècnic introductor a Olot d’importants millores en la fabricació tèxtil d’indianes. D’aquest segon matrimoni de la rebesàvia en nasqué un únic fill, l’esmentat Francesc, que es casà amb Mª Anna Basil i Noguer. Aquest Francesc no pertany a la Família Cardelús; però com que és fill de la nostra rebesàvia Bassols, vídua d’un Cardelús, l’incloc en la Història i en l’Arbre de la nostra Família.

2.- El de Mossèn Joaquim Masmitjà i Puig (1802+1886). Se l’inclou en la Història Familiar i en l’Arbre, malgrat ser descendent bastant llunyà del matrimoni d’Esteve Masmitjà i Mª Martra Cardelús i Quintana (1645), per la seva descollant personalitat espiritual i docent: fou el Fundador de l’Ordre religiosa del Cor de Maria, dedicada a l’ensenyament dels infants; la beatificació del qual s’està tramitant a Roma.

3.- El dels germans Sellas i Cardelús. Eren fills del matrimoni de Joaquim Sellas i Riera i Magdalena Cardelús Drassaire (1887). Per ser descendents de filla d’un Cardelús ja no haurien de figurar en els nostres Història i Arbre Genealògic; però he cregut de justícia fer una altra excepció a la regla, ja que aquests cosins, a més de ser persones que honoren a la Família amb les seves activitats benèfiques -que s’han arrelat per mitjà de la “Fundació Sellas i Cardelús”-, un d’ells, en Manuel Sellas i Cardelús, fou assassinat per republicans l’octubre de 1936.

4.- El d’aquells cosins contemporanis que han col·laborat en aquest treball, encara que el parentiu sigui més llunyà del suara indicat, dels quals vull destacar-ne dos d’ells: En Miquel Amat Riera -marit de Pilar Altés Machín, filla d’en Santiago Altés Cardelús (1924-2016) i de Pilar Machín Sánchez-, autor d’una tècnicament acurada versió de part del meu arbre genealògic de la Família; i En Francesc Oró Clot -fill d’Antoni Oró Cardelús (1898) i  de Teresa Clot Campmany-, que darrerament m’ha ajudat de manera decisiva en l’aflorament de dades dels Cardelus occitans per mitjà d’internet.

 

Ara donarem la darrera nota preliminar: la dels “signes convencionals”.

22-10-1500
========    Matrimoni i data de la seva celebració.
1542 +1597     Dates de naixement i defunció.
a.1640 d.1680 v.1700    Abans, després o vers una determinada data
C.     Inicial del cognom Cardelús abreviat
B. M. Òb. P. Co. LC.   Llibres eclesiàstics de Baptismes, Matrimonis, Òbits, Pàrvuls, Confirmacions i de Preveres de la Comunitat de St Esteve d’Olot
N.RC M.RC D.RC   Llibres de Naixements, Matrimonis i Defuncions del Registre Civil
A.C. A.N. A.H.G    Arxiu Comarcal, Arxiu Notarial, Arxiu Històric de Girona
(a)     Àlies, òlim o sobrenom

La grafia llatina del cognom Cardelus (segle II d.C.) ha sofert les naturals variacions al llarg dels temps. La més persistent, el canvi de la “e” per la “a” (Cardalus), versió que arribà a substituir a l’originària en la branca familiar que en el segle XVI vingué a Espanya des del bisbat de Pàmies, i es va denominar així, Cardalus, els nostres ancestres catalans fins a començaments del segle XVIII, el segle de les llums, quan finalment es restablí la grafia originària llatina, Cardelus, i es va accentuar la “u” per raons gramaticals.