els vàndals a l’Àfrica

L’OCUPACIÓ PELS VÀNDALS DEL NORD DE L’ÀFRICA (anys 429 al 534)
recull históric d’Alfons Cardelús

Els vàndals eren una tribu germànica, no gaire nombrosa, que vivia en terres de l’actual Alemanya i que, com les altres de la mateixa ètnia, era combatuda pels huns, que tractaven d’expulsar-los d’aquelles terres, cosa que anaven aconseguint mercès a la seva superioritat numèrica. Quan es veieren arraconats a la vora dreta del riu Rhin, demanaren a Roma que els deixés passar a la vora esquerra i entrar així dins l’Imperi Romà. Però, mentre els romans estudiaven -amb no gaires ganes- la petició, aquella comarca experimentà una forta baixada de temperatura fins al punt de gelar el llit del riu, circumstància que animà als peticionaris a cometre la gosadia de creuar el riu, i envair, sense permís, les terres civilitzades.

L’Imperi Romà, que des de l’any 395 d.C. estava dividit en dos -el d’Orient (capital Constantinoble) i el d’occident (capital Roma)-, havia començat la seva decadència política i econòmica, fruit principalment de l’exorbitant cost de la defensa militar de les seves fronteres, repel·lint les envestides dels bàrbars, principalment germànics, de les abundoses despeses fetes amb els espectaculars jocs lúdics, endegats a atreure’s els pobles conquerits a la civilització urbana; i de la generalització de la corrupció, a l’exèrcit principalment. Els guerrers anaven a la guerra per l’esperança del botí, i una guerra reduïda a defensar les fronteres, sense objectius de conquesta, induía a reemplaçar el botí inexistent pel robatori a casa. Per tant, l’Imperi d’Occident, conscient d’aquesta seva debilitat política i econòmica, consentí en admetre els vàndals dins les seves fronteres, a canvi de convertir-se en mercenaris seus; cosa que no compliren, ja que era una tribu inassimilable que així que arribà es dedicà a l’assalt, l’assassinat i el pillatge. Davant d’aquesta actitud, l’Imperi encomanà als visigots, també mercenaris, però disciplinats, que des del nord de l’actual França els anessin empenyent cap a la península ibèrica; i van aconseguir finalment confinar-los a l’actual Andalusia, on s’apoderaren dels ports marítims romans, i aprengueren a navegar i a construir vaixells.

L’Emperador d’Occident era llavors Valentinià III, menor, de 8 anys, que estava sota la Regència de sa mare, l’Emperadriu vídua Gala Placídia, que per la seva condició de dona no podia exercir personalment el poder. Ho havia de fer mitjançant la intervenció d’un general, Easi, home ambiciós i sense escrúpols. Aquest entabanà l’Emperadriu contra Bonifaci, l’home fort i de confiança de Roma al nord d’Àfrica -no oblidem que Àfrica, llavors, era el graner de l’Imperi-, dient-li que Bonifaci volia proclamar-se Emperador en lloc seu. Per tant, suggerí a Gala Placídia que avortés el proper cop d’Estat cridant Bonifaci a Roma; i, a la vegada, escrigué a Bonifaci anunciant-li que rebria la convocatòria, però que pel seu bé no en fes cas, per què era una trampa de Gala Placídia per a empresonar-lo.

Bonifaci s’ho cregué i per tant no es va moure d’Àfrica. Paral·lelament, envià emissaris a Genseric (428-177) cap dels Vàndals a Andalusia, i li va proposar Ia donació de terres al nord d’Àfrica, a canvi que l’ajudés a combatre I’Imperi, ja que es temia un desembarcament de l’exercit romà per a eliminar-lo. En Genseric va veure el Cel obert amb aquesta proposició, perquè li donava una magnífica oportunitat per a assolir el seu objectiu bàsic: dotar el seu poble de terres pròpies.

Així doncs, l’any 429 en Genseric desembarcà amb 29.000 homes a les costes d’Àfrica. Però llavors topà amb el fet que a Roma Easi havia caigut en desgràcia; s’havia descobert la seva infàmia respecte a Bonifaci; i aquest, com que solament pretenia defensar-se, en veure’s rehabilitat, va renunciar a lluitar contra Roma, i ja no estava disposat a compIir el pacte amb en Genseric.

Mes aquest, que ja tenia coll avall les terres pròpies, no volgué renunciar a aquest objectiu suprem. I considerant-se deslligat de tot compromís amb en Bonifaci i els romans, avançà a sang i a foc per tot el nord d’Àfrica. Per altra banda, com que els vàndals eren arrians, durant la seva marxa per la regió assassinaren amb predilecció els bisbes, sacerdots i fidels de l’Església Catòlica.

La ciutat que més resistí als vàndals fou Hipona (= Bona = actual Annaba), Seu catòlica Primacial. El seu bisbe era Sant Agustí, que morí de mort natural durant el setge (any 430).

Davant la força, Roma reconegué els vàndals com a federats (any 435). Després, Genseric i el seu fill conqueriren Cartago (any 439), tota la resta de Tunísia i part de Tripolitània. Més endavant, desembarcaren a Sicília i posteriorment al port d’Hòstia, des d’on entraren a Roma (455), saquejaren la ciutat, capturaren a les princeses imperials, casaren la primogènita amb el fill, i es cobraren la dot mitjançant el pillatge a les rodalies de Roma. Així, posaren fi a l’Imperi romà d’Occident.

L’Imperi bizantí, veient la impotència de Roma, prengué cartes en l’assumpte, entre altres raons pel fet que el pillatge dels vàndals, matant agricultors i cremant collites, havia desencadenat la fam als dos imperis, ja que, com hem dit abans, el nord d’Àfrica era el graner de tots dos. Primerament, una expedició de la flota bizantina a Cartago aconseguí la rendició de Genseric. Mes el Cap de la flota li concedí 5 dies per formalitzar la rendició, temps que Genseric aprofità per fer incendiar els vaixells de la flota enemiga, amb tant d’encert que hagué de tornar, semidestruida, a Constantinoble.

Genseric prosseguí amb la persecució contra els catòlics. Sembla que és d’aquesta època la destrucció de la ciutat nord-africana de Lamíggia, d’on era bisbe un Cardelus (any 484) segons consta en les “Series Episcoporum Eclesiae Catholicae.” (1. Ratisbona, 1873. pag. 466. Biblioteca Gral. de Catalunya. Res. 383 -fol. GAM GAMS. P. Pius Bonifacius). No sabem si aquest bisbe Cardelus fou occità; pero sí que no hi ha referències posteriors d’ell i que l’arrassament de la població fou de tal intensitat que a hores d’ara encara no s’han pogut trobar les seves ruïnes (hi havia una altra ciutat a la regió que es deia també Lamíggiga, pero aquesta sí que se sap on era). Sembla que el nom Cardelus era conegut al nord de l’Àfrica (almenys, a la regió de l’actual Constantina), circumstància que fa suposar que hi havia un vincle familiar entre tots els que el portaven. No és inversemblant, doncs, que aquest bisbe i altres persones homònimes que apareixen esporàdicament documentades d’ençà d’aquesta època fossin descendents, ja catòlics, dels Cardelus gentils del segle II, abans esmentats. L’ètnia númida, que poblava majoritàriament aquelles terres, es resistí durant molts anys a convertir-se al catolicisme; però quan l’abraçà ho feu tant fermament, que del seu nucli en sortí la força catequística més heroica i efectiva, com ho demostraren els denominats Sants africans (Cugat, Narcís, etc), que predicaren la fe catòlica a Catalunya i moriren martiritzats. I tots els indicis ens fan suposar que els Cardelus es creuaren amb els númides i que, en adoptar la seva religió, assumiren també el seu esperit missioner, cosa que explica la relativa abundor de cites documentals de Cardelus en diferents llocs del Mediterrani occidental, que exerceixen de bisbes i sacerdots, com després veurem.

En arribar Justinià al tron imperial de Constantinoble, considerà com una qüestió d’honor acabar amb Genseric, i hi va enviar un nombrós exèrcit, sota el comandament d’en Belisari, que aconseguí vèncer-lo definitivament (any 534), posant així fi als vàndals… encara que no als seus deixebles, que són molt nombrosos en el món… per desgràcia!.