els Cardelús occitans


ELS CARDELÚS OCCITANS
recull històric d’Alfons Cardelús

Com ja he dit, el nom Cardelus és prou habitual al Nord de l’Àfrica romana del segle II ençà, amb un perllongament que arriba a mitjans del segle VI. Sembla, per tant, que abraça una cronologia des de l’època dels Emperadors Antonins, Nerva (96-98), Trajanus (98-117), Adrianus (117-138), Antoninus Pius (138-161) i Marcus Antonius (161-180), i la invasió vàndala, fins a la definitiva ocupació sarraïna.

Aquesta regió del nord de l’Àfrica, fou envaïda allà pel segle III a.C. per una tribu indoeuropea, la dels númides, que s’hi establí definitivament, donant-li el nom de Numídia. L’ocupació romana de la regió i de l’actual Tunísia començà l’any 46 a. de J.C., com a conseqüència de la victòria de Cèsar contra els pompeians a Thapsus.

Els Cardelus més antics que he trobat dins l’Imperi Romà són els enterrats en dues sepultures contigües del Cementiri de Lambaesis (ciutat que després esdevenir capital de la província romana de Numídia, i avui són ruïnes prop de Tazut i Batna, al Sud de Constantina, dins l’actual Algèria). En ambdues sepultures s’invoquen “als Déus Manes”, cosa que ens revela que els difunts encara eren pagans, circumstància que llavors era corrent entre els habitants de la Numídia, però que canvià precisament a partir del segle III, on les conversions al cristianisme abundaren quan els númides, en un principi acèrrims enemics de la nostra religió, la professaren ferventment després, esdevenint grans propagandistes de la fe cristiana, com ens ho patentitzen a Catalunya els denominats “sants africans” (Sant Feliu de Girona, St. Cugat del Vallès, etc.), númides deixebles de St. Agustí que, creuant el Mediterrani, vingueren a la península ibèrica a culminar la nostra evangelització.

Tornant a les dues primeres sepultures dels Cardelus, es tracta de dos germans, dona i home, que moriren successivament per aquest ordre.

– Segons la inscripció de la primera tomba, la dona es deia Claudia Cardele cognom gentilici i cognom de família feminitzats, respectivament, i que, per ser dona, equivalien als únics noms que en principi podia portar). El seu germà, per ser baró, es deia Lucius Claudius Galicus, paraules que eren respectivament els seus nom, cognom gentilici i sobrenom militar. Però aquest sobrenom de guerra substituïa al propi cognom de família, que era Cardelus. La inscripció afegeix que en Lucius Claudius fou militar de cavalleria d’una legió romana i que va ser ell el que féu construir la dita sepultura per a la seva germana estimadíssima. Aquesta prova d’amor fraternal podria ser una mostra prou significativa del tarannà d’un home procedent de la Gàl·lia Narbonensis, d’on segles després esclataria l’enaltiment espiritual i social de la dona per mitjà de la poesia trobadoresca.

– La inscripció de la segona tomba ens revela que després morí aquest germà Lucius Claudius, i se l’enterrà al costat de la dita germana, en una altra tomba, la inscripció de la qual és més explícita que l’anterior, ja que fa constar que el difunt fou militar de cavalleria de la Legió III Augusta, a qui va servir durant 24 anys (o sigui, que morí ja jubilat). Al costat del nom Lucius Claudius no hi figura tampoc el seu cognom familiar, sinó el sobrenom “Galicus”, o sigui, “el Gàl·lic”, que significa “el de la Gàl·lia romana” (o, potser més concretament, el de la “Gàl·lia Narbonensis”). És lògic deduir que en Claudi tenia el mateix cognom de família, Cardelus, que la seva germana (Cardele és el femení de Cardelus); però que, seguint l’arrelada costum dels militars i destacats personatges romans, va fer ometre el cognom familiar perquè volia que la posteritat el recordés pel seu sobrenom de guerra, “el Gàl·lic”. I, a la vegada, sospito que procurà a l’ensems manifestar quelcom més: que, a part del seu desig d’ésser recordat com un guerrer de l’exèrcit romà, autor d’algun fet bèl·lic destacat, volia deixar clar que no fou ciutadà romà, sinó natural de la Gàl·lia.

Ara bé: de quina Gàl·lia eren fills els dos germans?. Estimo que, pel grau de romanització que en Lucius Claudius revela, no potser altra Gàl·lia que la Narbonense, en aquells temps (volts del segle II d. de J.C.) província pro-consular o senatorial, és a dir, una província  allunyada de les fronteres i zones de perill i regida pel Senat, els habitants de la qual estaven pacificats i pràcticament havien assimilat la cultura llatina, fins al punt que els romans denominaven la Narbonense “provincia nostra”. En contraposició, les altres Gàl·lies (Aquitània, Cèltica i Bèlgica) patien encara una inseguretat política i militar que exigia forces d’ocupació, i per tant, eren províncies imperials, o sigui, regides directament per l’ Emperador.

Aprofundint més, de quina part de la Gàl·lia Narbonensis procedien els dos germans Cardelus?. També tinc resposta a aquesta pregunta: Molt probablement, eren oriünds del País de Serres, la capital del qual era Bosvila, (literalment, Vil·la dels bous, en català), actualment Boville, en occità i  Beauville, en francès. La vila de Boville, avui capital d’un cantó administratiu del Departament francès de Lot-et-Garonne, fou una població romana situada al confí Nord-Oest de la “provincia nostra”. Els seus habitants preromans es denominaren després gascons. Foren dels primers pobles dominats per Roma i paulatinament romanitzats, adoptant la llengua llatina com a pròpia, amb les seves particularitats, que donaren lloc a l’aflorament d’una llengua derivada, anomenada occità.

En què fonamento aquest origen dels Cardelus?. Doncs en què, he topat amb documents que  informen de fets  atribuïts a partir del segle XI a persones d’aquesta família, que deixaren la seva empremta al País de Serres i en general en la regió de l’Agenés i, més tard, en la part occidental del Qercy Blanc. De tot això en parlaré abastament més endavant.

Ara intentaré explicar per què un Cardelus, gascó i natural del país de Serres, s’allistà a la Legió romana III Augusta com a militar de cavalleria i al cap de 24 anys fou llicenciat, i morí jubilat a Lambaese, capital de Numídia, capital de l’antiga província romana (avui en ruïnes, prop de Batna, al sud de Constantina, actual Algèria).

Els gascons eren persones molt ben dotades per a cavalcar, fins al punt que Roma els va reclutar en gran nombre com a mercenaris de les seves legions, destinant-los a ser la cavalleria que lluitava al costat de la infanteria, integrada pels legionaris d’origen romà. Aquesta funció auxiliar era similar a la que també assumien els foners balears, molt especialitzats en llançar amb gran precisió les seves fones sobre el front dels enemics. No és, doncs, estrany que un Cardelus gascó s’allistés a una Legio romana, tal vegada enllaminit pel prestigi que li donava ser militar i/o per la bona paga i els altres avantatges que Roma atorgava als que la servien amb les armes, com la jubilació, que comportava una bona pensió pecuniària i l’adjudicació de casa i terres pròpies en ciutats construïdes “ex profés” pels legionaris jubilats, ciutats denominades “colònies” (com foren els casos de Mèrida, Lambaese i Barcelona, entre d’altres).