el cognom

ETIMOLOGIA, ORIGEN I SIGNIFICAT DEL MOT CARDELÚS
recull històric d’Alfons Cardelús

La paraula “Cardelus” planteja, d’entrada, tres qüestions essencials: la llengua a la qual pertany; la seva etimologia; i el seu significat. Dissortadament, després d’estudiar els pocs documents de l’Edat Antiga que utilitzen el mot, les interpretacions (no sempre coincidents i constants) donades  pels historiadors i altres experts en la matèria, i posat a contribució el meu modest criteri, lamento no poder donar una resposta segura a cap de les tres qüestions. Però sí exposaré a continuació el que m’ha permès descobrir la perseverança i el sentit comú, reduint al límit -això sí- l’exposició de l’abundosa i heterogènia paperassa que he abassegat al llarg d’aquests anys de recull de dades històriques i de parers científics, per tal d’aconseguir fer comprensiu el meu parer sobre la qüestió d’acord amb els fonaments lògics que el sustenten.

Aquests fonaments lògics són, doncs, els que he extret dels següents llibres, tractats i correspondència personal:

 

1.- Les dues edicions (1959 i 1982) del llibre d’antroponomàstica del il·lustre i ponderat autor mallorquí Francesc de B. Moll, “Els llinatges catalans (Catalunya, País Valencià, illes Balears). Assaig de divulgació lingüística”, obra de la qual he obtingut la primària formació que necessitava per abordar els sentits històric, filològic, etimològic i genealògic que exigeix matèria tan complexa com aquesta en què m’he ficat. Però el llibre d’aquest autor tenia tan sols la finalitat confessada de realitzar una funció de divulgació genealògica dels esmentats llinatges peninsulars, en espera de què en Joan Coromines publiqués el seu anunciat tractat filològic. Això explica per què en el llibre d’en Moll es troben menys afirmacions concretes referents al mot Cardelus en la 2ª que en la 1ª edició.

En efecte: en la primera edició del llibre (Editorial Raixa 40-42, any 1959) classificava els llinatges catalans en diversos apartats, incloent el nostre Cardelús, en els següents:

Apartat (A) Llinatges que representen el nom propi, patern o matern: 1) Noms llatins o pre-romans no pertanyents al santoral cristià: Pàgina 105: CARDELL *CARDELLUS, variant del cognom Cardelus que es troba a inscripcions llatines d’Àfrica. Però “també pot ésser un diminutiu català de card”.  Pàgina 106: CARDELLÂ, de *Cardelianus, derivat del cognom llatí Cardelus. “CARDELLAC o CARDELLACH, Del cognom llatí Cardilliacus o *Cardeliacus.

Apartat (B) Llinatges que representen el lloc d’origen, de residència o de propietat: 1)….2) Noms de plantes i els seus conreus: Pàgina 274:  “CARDELL.  Diminutiu de card.  Cardelli (851); Cardelus (893). També pot ésser antropònim llatí (cf. pàgina 105).

Apartat (G) Noms d’origen desconegut o molt dubtós. Pàgina 373: CARDELÚS. Probablement ve d’una antiga forma  * Cardarús, de “significat equivalent al de Cardús, derivat de card. Així com existeixen les formes dobles Callís i Callarís, poden haver existit  Cardús i Cardarús, segons opinió de Coromines” (fa referència a un avanç de l’obra d’aquest tractadista, que aparegué anys després).

Precisament, la lectura d’aquesta 1ª edició del llibre del mestre Moll m’encaminà a consultar també la part publicada de l’obra monumental “Thesaurus Linguae Latinae” –de la qual tot seguit parlaré-, afegint així una valuosa informació a la ja aconseguida del mestre Moll. I de rebot, em portà a escriure-li una carta, exposant-li els meus dubtes i opinions sobre el cas concret del mot Cardelus, suggerits a resultes de la lectura de les dues obres, comunicant-li a la vegada el meu  propòsit de fer indagacions a Occitània. Al juny de 1973 em contestà gentilment  per carta, reflectint-me el seu darrer criteri.

Em digué: “la meva opinió és que Cardelús no és exactament el mateix que els Cardelus i Cardelli de les inscripcions medievals ni que el Cardelus de les romanes del Nord d’Àfrica. Aquestes formes portaven l’accent tònic sobre la e (és a dir, es  pronunciaven Cardélus o Cardéllus, no Cardelús). Tinc la impressió que Cardelús és del mateix radical dels noms romans i medievals citats, però amb un sufix accentuat que podria ésser el sufix llatí -ucius. Observem que en català hi ha el cognom Cardús, que presenta el mateix sufix aplicat al radical card-; doncs Cardelús sembla ésser un cas anàleg: el sufix -ús (de -ucius?) s’hauria aplicat al radical cardel-, que representa una forma diminutiva de card. Ara bé, no és fàcil obtenir-ne la seguretat sense haver trobat documentació antiga més abundant de la que tenim. Probablement a la regió occitana serà factible treure’n l’aigua  clara”. I efectivament, així fou en part, com més endavant explicaré.

D’aquí doncs que, conseqüent el mestre Moll amb aquest darrer criteri de prudència, l’any 1982 publiqués la 2ª edició, corregida i augmentada, del seu llibre divulgador -tot esperant l’aparició de l’anunciat tractat d’en Coromines- i que, en el cas concret del mot Cardelus, confirmés aquell darrer criteri seu, suprimint tota referència a les inscripcions medievals i les romanes del Nord d’Àfrica, limitant-se a contemplar a la pàgina 320 aquesta paraula, amb l’escarida i prudent frase següent: “Probablement ve d’una antiga forma *cardarús de significat equivalent al de Cardús, derivat de card; així com existeixen les formes dobles Callís i Callarís, poden haver existit Cardús i Cardarús, segons opinió de Coromines”.

 

2.- Per fi, aquest darrer, el filòleg Joan Coromines publicà el seu tractat Onomasticon Cataloniae, abordant al Volum III (1995), lletra “C”, els mots pròxims als que ens interessen, si bé l’excepcional bagatge de coneixements d’aquest autor, exposats en forma extraordinàriament concisa, entorpeix més que aclareix la comprensió del que ens explica. Però en el nostre cas concret, estudiant-lo detingudament, s’arriba a una conclusió bàsica: s’ha d’establir una clara diferència entre les paraules amb radical card, carduus = carda (herba espinosa) del pre-romànic bàsicament occità: Cardell, Cardener, Cardet, Cardó, Cardona, Cardós, Cardelús, Cardalús, Cardelis, Cardelius i Cardellus (abat del monestir de Cardeña l’any 891),  i els mots que semblen tenir per radical card, però que en realitat és quer (pedra) del preromànic netament català: Caralt (de Queralt), i Cardedeu (Quer de deu = literalment, pedra d’aigua). A més, l’autor ens ofereix una explicació força convincent de la generalització de les paraules de radical card tant a la comarca de Les Corberes (Occitània), com a la Serra i Vall de Cardó (pàgina 271): Les dues “són terres seques de veres, garriguenques i rocalloses, on hi abunden els cards”.  L’autor, a més, amb una frase que precedeix la que acabo de transcriure, confirma el que jo ja havia intuït: “….per aplicació directa del nom de la planta (card), com a sobrenom d’una persona agressiva, punxent”.

Val a dir que, en publicar-se l’esmentat Volum III d’aquest tractat, vaig escriure a l’autor enviant-li informació sobre el nostre cognom familiar. No em contestà, tal vegada per què ja havia anunciat que no admetria més modificacions a la seva obra.

 

3.- Thesaurus Linguae Latinae, l’obra conjunta de les universitats alemanyes, que es començà a publicar l’any 1900 amb el propòsit -que a aquestes altures suposo ja assolit- d’anar recollint -per primera vegada a la Història i transcrites per ordre alfabètic- totes les paraules llatines conegudes o que fossin descobertes en endavant arreu del món. Paral·lelament, s’anà completant el treball amb uns apèndixs denominats Onomasticom, destinats exclusivament a aplegar, també per ordre alfabètic, tots els noms propis de persones i llocs llatins, escrits o epigrafiats. Per la seva transcendència, crec adient reproduir-ne aquí, amb fidelitat, els següents passatges que concretament es refereixen al tema que ens ocupa:

En la primera part (pàgina 441 del Volum general, lletra “C”), hi figuren, entre altres paraules etimològicament pròximes, les següentsla plana 441 del tom general dedicat a la lletra “C”, es troben les següents:

En la segona part (pàgina 186 del Volum II d’”Onomasticom”, lletra “C”), llegim:

Signes convencionals:

– La ratlleta “-” al cim d’una vocal “a” ó “e”, significa que la paraula que la porta no es esdrúixola.

– L’abreviatura “Not. episc.”, vol dir “Notícia de la dignitat episcopal”.

– TAB. devot. Audollent, equival a “Difixionum tabellae quotquot innotuerunt Audollent, Paris 1904”. Traducció: Totes les indicades taules que descobrí Audollent, Paris al 1904.

Posteriorment, els autors descobriren i s’afegiren a les esmentades lletres “C” de l’obra, denominada també Corpus Incriptionum  a Latinorum VIII, Suppl. P. 5, Indices, les següents paraules llatines:

I.-Nomina virorum et mulierum  (pàgina 18):  *CARDELIUS NOVUS  *23407.  * = “ubi praeponitur, aut lectio corrupta est aut explicatio prorsus incerta”. (Traducció: On s’anteposa el signe *. O la transcripció està equivocada o l’explicació es, a més, insegura.

II.-Cognomina virorum et mulierum = Cognoms d’homes i dones (pàgina 80):

CARDELA 3083

CARDELUS 23407. 3834 sig. = “in indice cognominum qui comprehendum tres numeri, eo significatur eosdem homines etiam in indice praecedente nominum comparere, contra qui extra nucos leguntur numeri eos homines aut nomine carere at certe id periisse”. (Traducció: els cognoms assenyalats en l’índex amb aquests números, pertanyen a les mateixes persones que també figuren en el precedent índex de noms; al contrari dels cognoms que figuren sense número, que o bé manquen de nom , o bé l’han perdut).

 

4.- Per altra banda, a la Biblioteca de Catalunya vaig obtenir fotocòpies de les llistes de sepultures dels cementiris de Lambaesis (abans capital de la província romana de Numídia, i avui en ruïnes prop de Tazzût, al Sud de Constantina, Algèria) i de la basílica Rutilii a Mactaris (a la província romana Byzacena Addit i avui vila de Maktar, Tunísia), on es feien els sepelis de les èpoques romana, vàndala i bizantina. Aquestes llistes foren elaborades amb admirable detall científic al segle XIX per oficials de l’exèrcit colonial francès d’Algèria  i de Tunísia, respectivament,. A continuació, transcric les 4 següents sepultures on figuren inscripcions que ens parlen de difunts Cardelus, seguides de les traduccions i interpretacions que suscitaren a la prestigiosa Dra. Isabel Rodà, a qui vaig encarregar l’any 2001 un dictamen sobre el tema:

CEMENTIRI DE LAMBAESIS (pàgina 354):

3082  voie de Diana RENIER / D(is) M(anibus) / L(uci) . CLAVD / I . GALLICI / EQ (uitis) . LEG(ionis) . III (=tertiae) / 5 AVG(ustae) . MIL(itauit) . AN / N(orum) . XXIIII (=viginti quattor) / H(ic) . S(itus) . E(st)

3083  voie de Diana, près du n. 3082 RENIER) / D(is) M(anibus) / CLA(udiae) . CARDE / LE . CLA(udius) . GAL / LICVS . EQ(ues) / 5 LEG(ionis) . SORORI . PI / ISSIMAE . FEC(it)

Traducció:

3082 “Als Déus Manes de Luci Claudi Gàl·lic, genet de la legió Tercera Augusta, que va servir com a militar durant vint i quatre anys. Aquí jau”

3083 “Als Déus Manes. Per a Claudia Cardela, Claudi Gàl·lic, genet de la Legió, feu (aquest monument) per a la seva germana molt estimada”.

Nota: La Dra. Rodà creu que aquestes inscripcions podrien datar-se del segle II d.J.; però no ho pot donar per cert sense la fotografia de les sepultures, cosa que he intentat aconseguir dues vegades, endebades. Cal parar atenció a la transcendental indicació “près du n. 3082” =després de la (sepultura anterior) núm. 3082, observació transcendental per arribar a les conclusions finals que faré més endavant.

CEMENTIRI DE LAMBAESIS (pàgina 401):

3834  ruine byzantine sur le rive droite de l’oued Cheb RENIER / D(is) M(anibus) / protome / IULIAE / VICTO / RINAE / 5 DOMO / LAMBAE(sis) . / VIX(it) . ANNIS / XXV (=viginti quinque) . MEN(sibus) (hedera) / VIII (= octo) . DIEB(us) / 10 XVII (=decem et septem) (hedera) M(arcus) . / SEXTILIUS / LAETUS / QUI ET CAR / DELVS CONI(ugi) / 15 MER(enti) . FEC(it)

Traducció:

3834 “Als Déus Manes. Per a Júlia Victorina, originària de Lambaesis, que va viure vint i cinc anys, vuit mesos i disset dies. Marc Sextili Laet, per sobrenom Cardelus, feu (aquest monument) per a la seva esposa benemèrita”.

Nota: La Dra. Rodà també creu que aquesta inscripció pot datar-se del segle II d.J., tot indicant així mateix que la confirmació requereix la fotografia de la tomba, que no he pogut aconseguir. Però el que sí cal aclarir és que la inscripció no es pot qualificar com a “ruïna bizantina” segons diu Renier, ja que el cementiri de Lambaesis, de primer, fou romà, com ho prova l´època en què tingué lloc l’indicat sepeli.

LÀPIDA DE LA BASÍLICA DE RUTILII, A MACTARIS (Pàgina 2373): 

23407. Sobre un fust de columna dintre d’una tabula ansata (és a dir, d’una placa rectangular, amb els costats menors acabats en forma de cua d’oreneta). Mactari, en la Basílica Rutilii, rep. Bordier, avui sota “el control civil”.

Aquesta inscripció presenta més dificultats interpretatives que les sepultures anteriorment examinades. D’un costat, la Dra. Rodà no s’atreví a datar-la, limitant-se a donar per bo el meu parer que era “tardana”. No obstant, afinant més, crec que ha d’ésser d’una època propera a l’any 430, data de la mort de Sant Agustí, Bisbe d’Hipona (=Bona, avui Annaba, ciutat costera algeriana, llavors tunisiana), o sigui del segle V d.J.C.

Referent al significat de la primera part de la inscripció, la Dra. Rodà creu que podria ser la següent: “Arzugius, en nom de Cardelus, nou sacerdot, va fer ofrena d’un vas i d’altres objectes del Temple” però no deixa de reconèixer amb el comentarista, que la línia 4 de la inscripció és “incomprensible”, apuntant dues possibles versions que serien:

a) – CANT(harum)  ET  CET(era)   TEMP(li)   (D(edit) ó D(edicavit)). =“Va fer ofrena d’un vas i d’altres objectes del temple” .

b) – CANT(icum)    ET   CET(era)    TEMP(eravit). = “Va combinar el càntic i d’altres coses”.

La Doctora ens diu que la versió b)  és la hipòtesi que li sembla menys probable. I respecte al nom d’Arzugius ó Arzygius, ens informa que és d’origen grec i és usat com a sobrenom.

Quant al comentari a la línia 1 de la inscripció “Cardeli nomen mirum” = “Cardeli és un nom rar, poc conegut”, la Doctora creu, pel contrari, que es tracta d’un nom prou habitual al nord d’Àfrica del segle II ençà, amb una prolongació que arriba a mitjans del segle VI i, per tant, sembla que abraça una cronologia des de l’època dels Antonins fins a l’època paleocristiana. Jo crec que l’observació de l’antic comentarista cal interpretar-la, doncs, en el sentit de que fins llavors, a Tunísia en concret, no fou conegut aquest nom.

 

5.- En el volum II d’”Onomasticum”, lletra“C”, editat l’any 1.913, segons he indicat abans, hi ha la següent referència: “NOT. episc. Num. 122 “Cardelus episcopus Lamiggigensis”, és a dir, Cardelus, bisbe de Lamígiga (Numídia).

Doncs bé: en la Biblioteca General de Catalunya, hi figura, més detallada, la mateixa menció d’aquest bisbe Cardelus en el Res. 383 – fol. GAM GAMS (P. Pius Bonifacius), Series Episcoporum Eclesiae Catholicae 1, Ratisbona 1.873, pág. 466: “? Lamiggigensis: Recargencius, d.  411;  484 Cardelus; Argentius, temp. Gregorii M. (finals del segle VI).

I la Doctora Rodà ens confirma que el prenom Cardelus és dut per bisbes dels segles IV – VI, cosa que indica, d’un banda, que en el Repertori “Prosopographie chrétienne du Bas-Empire 2. Italie (313-604)”, dir. Charles i Luce PIETRI, vol. I,. Ecole Française de Rome 1.999, p. 398, hi figura a mitjans del segle VI (559) un Cardelus, bisbe d’una seu no esmentada -segurament però, sicilià- que té un conflicte jurisdiccional amb el bisbe de Siracusa; i d’altra banda, que també dintre de la mateixa sèrie “Prosopographie chrétienne du Bas-Empire 1. Afrique (303-533)”, d’André MANDOUZE, París 1.982, pp. 192-193, hi consta a les darreries del segle V, una Cardela  fent un vot, junt amb el seu marit Vitalis, sacerdot o futur sacerdot (cal suposar que era de ritus bizantí), a la pila baptismal de Sufetula (avui Sbeïtla,a la regió del Sael, costa de Tunísia). A les mateixes pàgines, també es parla del bisbe Cardelus, de Lamígiga, que ja hem trobat esmentat a “Onomasticom”; però aquí s’hi afegeixen els importants detalls següents: que aquest bisbe era catòlic (no pertanyent, doncs, al ritus  bizantí); que coexistien dos toponímics “Lamigiggensis” (amb els corresponents bisbes), un d’ells localitzat a Seriana (Algèria) i l’altre, les ruïnes del qual no s’ha pogut localitzat encara, a l’antiga província romana de Numídia);  i que el bisbe Cardelus ho era d’aquesta darrera població. De l’arrasament d’aquesta pels vàndals, sé que en parla un llibre d’història de l’Església africana, que no he pogut trobar. En tot cas, la seu primacial d’aquest bisbat era Hipona (avui Annaba, pertanyent a Algèria).

 

6.- Hem vist abans que, posteriorment a l’any 1913, data de la publicació de l’”Onomasticom” del Thesaurus Linguae Latinae, els autors d’aquesta monumental obra de les universitats alemanyes afegiren al dit “Onomasticom” els nous mots que havien descobert, entre ells a la lletra “C”, el  nom Cardelius novus.

Cardelius és també el cognom d’Elof i Jan Cardelius, personatges suecs que casualment vaig trobar fullejant una llista telefònica de Suècia de l’any 1976; probablement germans, domiciliats respectivament a Stockholm i a Djursholm. Vaig pensar que potser es tractava d’occitans hugonots arribats a aquell país després de l’entronització del general Bernadotte com a Rei de Suècia a començaments del segle XIX; i amb l’auxili d’en Lluís Cardelús i Gassiot, vaig obtenir una fotocòpia, amb traducció, d’un diccionari suec, en el qual figurava el “currículum vitae” d’Elof. Deia: “Cardelius, Elof, nascut el 1902; funcionari; entre 1944 i 1954, cap de la cancelleria de Sakrevisionen (organisme estatal); des de 1954 fins a 1959, Cap de control de preus; Director principal des de 1959; i després, Director General.” 

Sense pensar-m’ho gaire més, el 1977 els escriguí als dos, informant-los de les recerques que jo havia fet en ordre al nostre parentiu amb els occitans i demanant-los que em contestessin sobre l’origen del seu cognom. Ni l’un ni l’altre em respongueren. Crec que el motiu del seu silenci fou el fort sentit de privacitat que els suecs donen a les seves dades personals; però també podria ser que jo, innocentment, hagués excitat la seva alarma al parlar-los incidentalment d’una família Cardelus que havia viscut al segle IV a Numídia (Algèria oriental), donades les preocupacions racials que imperen en el seu país

No obstant, uns anys després, la Doctora Rodà m’ha vingut a donar la raó sobre l’origen llatí de la paraula Cardelius, fruit del seu meritori millorament interpretatiu d’un mosaic d’època romana que aparegué en una villa rural excavada a Torres Novas (prop de Santarèm, Portugal), en la qual es parla d’un Cardilius  -únic antropònim Cardilius fins ara trobat a la península ibèrica-, nom quasi igual al d’aquell Cardelius novus  de l’Onomasticom alemany, i al d’aquells Cardelius suecs.

El mosaic diu així: “VIVENTES CARDILIVM ET AVITAM FELIX TURRE”. El significat simbòlic d’aquestes paraules ha donat lloc a distintes interpretacions. Jo crec que la més encertada és la de la Dra. Rodà, perquè és una expressió que té el seu paral·lel en un altre mosaic aparegut a la villa romana dels Ametllers, a Tossa (Empordà). Per tant, la traducció seria: “Si (els propietaris) Cardilius i Avita viuen, Turre (el lloc) serà feliç”.

 

7.– “Catalunya Carolíngia”, de Ramon d’Abadal. Volum III, Barcelona. editat per l’Institut d’Estudis Catalans, és un recull d’escriptures de l’alta Edat Mitjana. Conté una sèrie d’escriptures del segle VIII, autoritzades  en el monestir aragonès de Roda de Isàbena (Alta Ribagorça) per un monjo que actuava de Secretari i firmava en llatí CARDELLUS i també KARDELLUS (l’ús de la “K” per encapçalar els cognoms era típic en totes les comarques pirinenques).

Però, estudiades aquestes escriptures, he arribat a la conclusió que el monjo que firmava es deia CARDELL, cognom que, en escriure’l en llatí, es transformava en Cardell-us. Probablement, el monjo pertanyia a la família noble Cardell (= Cardiel, en llengua aragonesa), d’on ve el topònim Cardiel, poblet situat prop de Fraga. Ja hem vist abans que en Joan Coromines cita també un Cardellus, abat del monestir de Cardeña l’any 891, que suposem que pertanyia a la mateixa família.

Sobre aquesta nissaga noble n’he trobat al llarg del temps mantes referències, especialment a l’illa de Mallorca, on un d’ells fou diputat, és a dir, comissionat pels habitants de Llucmajor el juny de l’any 1343 per a rendir homenatge al Rei Pere IV d’Aragó i Catalunya, quan reconquerí pel seu Regne les illes Balears el 1341. En el llibre que escrigué el Rei Cerimoniós sobre la campanya bèl·lica, deixà constància d’aquest homenatge (pàgina 146 de la Crònica catalana del Rei Pere IV d’Aragó, editada per Amadeé Pages, a Tolosa, l’any 1941), si bé no menciona específicament a en Cardell. Els germans García Caraffa, en la seva obra “El solar catalán, valenciano y balear” (escrita amb la col·laboració del prestigiós Armand de Fluvià i Escorça, volum I, pàgina 380, 1968), menciona aquesta “diputació” conferida a en Cardell.

Per cert, que la dita menció del Cardell de Mallorca fou reproduïda per l’empresa “Productos Ceràmicos Sureda, S.L.”, domiciliada a c/Mayor de Madrid, com a llegenda d’uns plats de paret que fabricà, en els quals reproduïa els blasons dels Cardell, fent-los passar com si fossin dels Cardelús. En ells recollia el text d’aquell passatge de la Crònica del Rei Pere IV entre cometes; però l’autor del plagi era desconeixedor del significat de la paraula “diputó” i la va substituir per la de “disputó”, i va deixar incomprensiu el text. Un exemplar d’aquest plat arribà al meu poder (suposo que algú me’l va regalar). Intrigat per la incoherència del seu contingut i de l’estranyesa que en provocava la pretesa vinculació de la nostra família amb l’illa de Mallorca, vaig intentar entrar en contacte personal a Madrid amb l’empresa autora del plat. Però quan varen saber que el motiu de la meva visita era descobrir l’origen del text reproduït, em donaren dues successives adreces on digueren que m’informarien, en cap de les quals m’atengueren quan hi vaig arribar en taxi, probablement advertits telefònicament del perill que corrien de ser desemmascarats. Després, vaig aconseguir llegir el text originari en el llibre dels germans García Caraffa, i vaig obtenir així la prova de l’engany. Des de llavors, refuso tota oferta comercial relativa al tema genealògic familiar.

 

8.- Allà pels anys 1930, l’escriptor Francesc Carreras Candi explicà al meu germà Joan Mª (a.c.s.) que creia que el nostre cognom Cardelús venia de Khandeluz, paraula d’origen mongol, i li va lliurar uns apunts de la investigació que portava a terme en aquest sentit i li va prometre que més endavant li donaria el resultat definitiu de la recerca. Però esdevingué la guerra civil de 1936-1939, morí el Sr. Carreras Candi i aquells apunts que conservava el meu germà a la torre on visqué  uns anys a Teià (Maresme), se’ls emportà una inundació causada pel desbordament d’una riera veïna, que de poc a ell no li costa la vida. No sé què deien aquests apunts, ja que jo era un nen quan els rebé el meu germà; i justament quan els perdé vaig assabentar-me que havien existit. Ara bé: si bé no crec que el nostre cognom tingui l’esmentat origen, tampoc estimo que la tesi del Sr. Carreras Candi mereixi la qualificació d’absurda, donat que era una persona il·lustrada, seriosa i bona amiga de la nostra família.

 

9.-Recentment, ha arribat al meu poder la nota d’Internet titulada “Origen del apellido Cardelús”, que ens atribueix nogensmenys que escut heràldic o blasó espanyol, certificat pel cronista i rei d’armes Vicente de Cadenas Vicent. Però el fet és que basa la seva teoria, per una banda, en  aquella errònia interpretació de la citada obra dels germans Garcia Caraffa -una cosa és el cognom Cardelús i l’altre el cognom Cardell o Cardiel-, i per l’altra, en els llibres “Los apellidos en Canarias” de Carlos Platero Fernández i “Heràldica de los apellidos canarios” de Lino Chaparro D’Acosta, que vinculen els Cardelús a l’època de la conquesta de les Illes Canàries -segle XV-, així que els nostres avantpassats no entraren a Espanya fins al segle XVI. Tal vegada, si els al·ludits conqueridors de les Illes Canàries eren autèntics Cardelús, serien uns altres Kardelus occitans que sembla que entraren a la nostra Península pel País Basc molt abans del segle XIV.

 

10.- Darrerament he pensat que, donat que el cognom Cardelis, existent actualment a la propera ciutat occitana de Tarbes, podria ser  una catalanització de “Cardelus”, en la que la pronunciació de la “u” francesa s’hagués reemplaçat per la de la “i” catalana, caldrà posar-me en contacte amb les persones tarbesanes de cognom Cardelis, per veure si som parents.

 

Conclusions.

D’acord amb les precedents fonts informatives sobre l’origen, etimologia i significació del mot Cardelus, formulo seguidament, a la manera de conclusions, el meu modest parer envers aquestes tres qüestions.

Quant a l’origen i a l’etimologia de la paraula Cardelus, el més probable és que sigui una derivada dels mots pre-romans, bàsicament occitans: card, carduus, carduelis; que s’utilitzaven a.C. per les tribus celtes, habitants de la vessant Nord dels Pirineus; mots que després foren assimilats per la llengua llatina.

El radical card, unit al sufix –us, dóna cardus, en occità carda, el nom d’una planta o herba dotada de punxes que es cria en terres seques, garriguenques i rocalloses, com algunes situades a Occitània. És l’herba card, que coneixem també a Aragó i Catalunya. Aquesta herba se la menja preferentment un ocell, el carduelis en llatí; la cardenilha ó cardina, en occità; i la cardina o cadernera, en català; jilguero, en castellà. És, com sabem, una graciosa au canora que suporta viure engabiada i alegra les llars amb el seu trinar. Tots dos mots –cardus i carduelis- estan, doncs, estretament vinculats. D’aquí que Linneo classifiqués ornitològicament aquest ocell amb el nom de Carduelis carduelis, que equival a “ocell que menja cards”.

I respecte el significat de la paraula Cardelus, rau en què al llarg dels temps fou, primer, sobrenom de persona, i fou utilitzada després i a la vegada com a cognom de família. Nom propi no ho ha estat mai, tret de les persones eclesiàstiques a les primeries del cristianisme que l’usaren com a nom de pila, quan encara no estava establert el santoral.

Si pensem en el card o cardus (l’herba punxeguda), el sobrenom de persona Cardelus podria referir-se a un home desagradable, banya baix, i fins i tot agressiu. Mes, si ens fixem en la cardenilha o cardina (l’ocell canor), el mateix sobrenom pot significar tot el contrari: una persona amable, agradable, el que en diem “un bon home”. Apreciat lector: et deixo escollir entre l’una i l’altra versió, tota vegada que jo, per ara, no tinc resposta a la disjuntiva. El que sí et puc dir és que no crec probable que els primitius eclesiàstics portessin un nom propi que pogués significar quelcom desagradable; i que dins de la nostra Família, la persona més mereixedora del sobrenom de “bon home”, en el sentit de persona despresa, servicial -en suma, de profunda espiritualitat cristiana-, fou, sense dubte, el nostre estimat Miquel Cardelús i Carrera, segons esplaiaré en el seu moment.

Com deia suara, el mot passà de sobrenom de persona a cognom de família o tribu, fenomen històric ben freqüent, per cert. Mes aquest trànsit no es produí de sobte, sinó paulatinament i amb avanços i retrocessos, com bé ens ho demostren les transcrites inscripcions mortuòries de l’Àfrica romana on, en el mateix cementiri de Lambaese i gairebé en la mateixa època, trobem utilitzats els mots Cardele i Cardelus amb distinta significació. Així, mentre en la sepultura de Claudiae Cardele es diferencia amb claredat el cognom gentilici, del cognom de família, sense donar peu a la idea del sobrenom, en el sepulcre de Juliae Victorina, quan es parla del marit de la difunta, Marcus Sextilius Laetus, es puntualitza seguidament: qui et Cardelus (= ”per sobrenom Cardelus”).

Per altra banda, de les transcrites referències documentals dels bisbes Cardelus dels segles IV-VI, així com de la ja reproduïda inscripció de la Basílica Rutilii de Maktar, sembla clar que els eclesiàstics utilitzaven el mot Cardelus com a simple praenomen (= nom de persona).

Dit tot això, cal precisar més concretament els aspectes gramaticals de la paraula Cardelus i la seva funció dins del context històric del Imperi Romà (que a l’Occident finí l’any 476 d.C.); qüestions complexes que hem arribat a entendre i a embastar a la llum dels estudis dels experts en aquestes matèries, no sempre coincidents en els seus criteris.

Respecte a la funció que en la família romana desenvolupaven els noms, cognoms i sobrenoms dels seus membres, cal partir del fet que la primitiva cèl·lula social i política de la polis era la gens o família patriarcal, reunida a l’entorn d’un culte domèstic, el foc sagrat de Vesta, que mai havia d’extingir-se. L’herència era rigorosament agnatícia, o sigui, que es transmetia per mitjà solament dels barons. Per a una família constituïa una desgràcia no tenir més que filles. D’aquí la institució de l’adopció, que consistia en què un home d’una família passava a ser fill d’una altra família que no tenia fill baró.

Els fills barons d’estirp coneguda portaven tres noms:

1.- El praenomen, equivalent, més o menys, al que modernament és el nom de fonts. Es triava d’una llista força limitada, i solia abreujar-se quan era seguit del nomen:

A = Aulus  / Q = Quintus / C. = Gaius / Ap = Appius / L = Lucius / Sex. = Sextus / P. = Publius / M. = Marcus / T = Titus / D = Decimus / Cn. = Cnaeus / Ti. = Tiberius

2.- El nomen, que era el gentilicium, és a dir, el de la gens, el cognom d’estirp, del tronc comú. Anà perdent importància,  sobretot a les acaballes de l’Imperi.

3.- El cognomen, el de la tribu, que equivalia a l’actual cognom de família. En molts casos, començà sent el sobrenom que sovint es donava a la persona que tenia una qualitat física o moral, o bé un defecte físic o temperamental, que figuradament es continuava atribuint als seus descendents pel sol fet de ser-ne: Scaurus (=el dels peus torçats), balbus (=el tartamut); i per tant podria ser-ne un exemple més, Cardelus (=el “banya baix”, o bé el “petit” o el “simpàtic”). Poc a poc, el sobrenom s’anà convertint en el cognom de la família que el portava.

Les dones de la família acostumaven a dur un sol nom, que era el mateix cognomen de la tribu o familiar, però escrit en gènere femení i cas vocatiu. Així, la filla de Marcus Tulius Cicero es deia Tulia, a seques. Però aquesta no era una regla rígida, perquè com passa en les dues inscripcions de difuntes femenines que suara hem analitzat, els respectius cognoms gentilicis Claudie i Juliae afloren precedint als cognoms de família Cardele i Victorinae, apartant-se doncs d’aquell costum del nom únic per a la dona.

Per altra banda, els guerrers i els personatges polítics solien substituir el seu cognom de família per un sobrenom, heretat o adquirit per mèrits propis. Aquest és el cas de l’Emperador Neró, que gaudint com a patrici romà dels tres noms (tria nomina), volgué governar i passar a la història amb el sobrenom de Nero (=el Negre). I crec que l’exemple pot servir per explicar-nos per què en Lucius Claudius Cardelus, fent ús del costum militar, procurà que, a les inscripcions de les dues esmentades sepultures, figurés, en lloc del propi cognom familiar Cardelus, el seu específic sobrenom de guerra Gallici i Gallicus, respectivament (segons el cas gramatical empleat en cada inscripció), això és: “el Gàl·lic”.

Enfocant ara l’aspecte gramatical del mot Cardelus cal dir que, d’adjectiu, passà a ser un nom substantiu, pertanyent a la 2ª declinació:

	Singular		Plural
	Masculí	Femení	Masculí	Femení
Nominatiu	Cardelus	Cardela	Cardeli	Cardelae
Vocatiu	Cardele	Cardele	Cardeli	Cardelae
Acusatiu	Cardelum	Cardelam	Cardelos	Cardelas
Genitiu	Cardeli	Cardelae	Cardelorum	Cardeloram
Datiu	Cardelo	Cardelae	Cardelis	Cardelis
Ablatiu	Cardelo	Cardela	Cardelis	Cardelis

Fins aquí he explicat l’origen, l’etimologia i la semàntica del mot Cardelus, i encetat la descripció, l’anàlisi i la interpretació -a vegades, fundada en suposicions, però mai agosarades- dels primers documents històrics que ens parlen de persones que porten aquell mot com a cognom o sobrenom.

Ara aprofundiré en la vida d’aquestes mateixes persones, situant-les en el context del període històric de l’ Imperi Romà d’Occident fins la seva caiguda l’any 476 de la nostra Era.